Subscribe:

diumenge, 6 de maig del 2012

ENYORANCES

 Quan asseguda sola en una roca
de cara al mar, començo a somniar,
miro les ones, d’escuma de plata...
fines sagetes que em fan anhelar:

Una mà forta que estrenyi la meva
i que m’ajudi a no defallir,
una mà amiga que em doni coratge,
que aparti els entrebancs del meu camí.

Que m’acaroni, quan les enyorances
em porten records d’un passat llunyà,
amb els ulls brillants de fines espurnes
d’una llàgrima que es vol escapar.

Però de vegades així et fas més forta;
ara la solitud ja no m’espanta,
que tinc aquest mar que m’enamora...
com un amic fidel, sempre a la vora.




M. Roser Algué Vendrells   (de Petiteses)

42 comentaris:

  1. una vez más mi querida y admirada poetisa te doy infinitas gracias por concedernos el privilegio de sumergir nuestra alma en el bello manantial de tus versos, besinos y feliz inicio de semana con todo mi cariño.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna, gracias a ti también por tu fidelidad y el regalo de tus amables comentarios...
      Un besín de primavera y que tengas una feliz semana.

      Elimina
  2. Quin poema més bonic.
    Està molt bé sentir-se acompanyat i estimat, però, crec, que també és important saber estar sol (a mi m'agrada, sentir-m'hi a vegades). Que la solitud no ens espanti, com dius en el poema, ens farà més forts i és el camí que ens porta a saber una mica més de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que a tots ens toca tenir vivències diferents, depenent de les coses que anem trobant pel camí de la vida...La solitud sovint ha estat per a mi, una bona companya...
      Un petó.

      Elimina
  3. Bona reflexió feta poesia!!
    Feia dies que no passava per aquí i avui ho he resseguit tot i he passat molt bona estona amb tot el que he vist i llegit.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves per on, jo pensava que t'havies perdut en una de les teves excursions fotogràfiques, o que l'objectiu se t'havia adduït...
      Estic contenta que t'hagi agradat el meu paisatge literari!!!
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  4. Un poema molt bonic Roser! I cert... quantes coses ens ensenya el temps! Fins i tot, a gaudir de la solitud. És aquesta soledat la barrera del plè creixement?
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que el temps és molt savi, Judit...
      Potser sí que per alguns la solitud és una barrera, perquè no han aprés a conviure-hi...
      Jo me l'estimo i, per a mi, és una bona amiga.
      Petons per a tu també.

      Elimina
  5. Jo, com ja saps, sovint hi vaig, a veure el mar... tot i que sóc de secà. El cas és que la simple visió d'aquell tou d'aigua infinita em reporta la sensació de calma que tant enyoro. Hi ha dies que em cal tenir la mar ben a la vora i, aleshores, passejo per la sorra o m'hi assec mentre observo com les ones s'estiren i arronsen. De vegades m'han llepat els peus calçats i tot. En els dies rúfols en gaudeixo especialment ja que no hi ha tanta gent que li resti bellesa... Em pregunto de quin color vestirà avui, quin humor tindrà... la sento molt, l'energia de la mar, sí...
    Una carícia d'escuma i un peto salat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes dues som de secà! Tinc un poema que explica com em vaig anar enamorant del mar, poquet a poquet... No el vaig a veure tant sovint com tu, però des de casa el veig allà, a la llunyania, com brilla amb la llum del sol.
      Però jo vull una mar sense gent, bé potser algun pescador i m'agrada en calma, però també revoltat...
      I per a tu, una carícia salada i un petó d'escuma!

      Elimina
  6. els que hem nascut al costat de la mar tenim una relació gairebé maternal amb ella

    una abraçada m roser
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, el mar el vaig conèixer de grandeta,
      però la seva màgia em va enamorar des del primer moment...
      Una abraçada també per a tu, Joan.

      Elimina
  7. Quan contemplo el mar veig que sóc petit, com un gra de sorra de la platja.
    Però és veritat que no em sento mai sol davant d'ell.
    Riure en la sorra, arran de l'aigua, així com plorar amb els peus salats per les carícies de l'escuma no és el mateix que plorar i riure sol.
    M'agrada el teu poema.
    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que davant la seva immensitat, no és possible sentir-se d'una altra manera...
      I et pots sentir petit, sense sentir-te sol.
      Doncs a mi m'agrada molt això de, plorar amb els peus salats per la carícia de l'escuma(una imatge preciosa)...
      Gràcies i un petó.

      Elimina
  8. Un amic fidel...feréstec però a vegades, cada dia diferent i en canvi sempre meravellós, cal contemplar-lo sol per adonar-nos de quan petits som. Un poema molt bonic Roser.

    Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafael, en calma o feréstec, però sempre
      acollidor...I un bon amic, perquè mai es cansa d'escoltar-te.
      La sensació de petitesa, també ens ajuda a ser més humils...
      Un petó també per a tu.

      Elimina
  9. La solitud fa por però és cert q si som capaçaos de connectar amb els elements naturals d'aquest món, ara el mar, ara la lluna, ara aquell raig de sol, ara aquella papallona que voleia pel voltant, sents com una mena de màgia, q et fa sentir q no estàs sol.
    Com sempre, unes paraules precioses les teves...
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracta Rachel, d'identificar-te tant amb la natura, que sents que en formes part...I com que és tan immensa, sempre et sents acompanyada per alguna de les seves manifestacions...
      I el mar...Només cal que tanquis els ulls i et deixis bressolar per la remor de les ones!!!
      Gràcies per les teves amables paraules.
      Petons.

      Elimina
  10. Ja vinc a la teva conclusió. Enyoro el mar, també en un sentit físic. I capbussar-m'hi, que enguany encara no ho fet. I n'estic assedegat. Les sagetes, les onades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser encara és una mica d'hora, no? Correm el risc d'agafar un peix anomenat refredat...
      És que el mar ens transmet tot un món de sensacions, per això quan no el tenim ens en sentim orfes...
      Crec que ell ja ens està esperant!

      Elimina
  11. Em poso en la pell del teu poema, M. Roser; el tinc escrit d'una manera molt semblant a la pell de l'ànima. Tot i la distància física, saps que sempre tindràs la meva mà per estrényer la teva quan ho necessitis.
    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montse, igualment t'ho dic jo...De vegades una mica de distància no representa cap entrebanc.
      Els poemes del llibre, la majoria tenen un regust nostàlgic.
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  12. Sommiar de cara al mar, que bonic! i aquest mar amic fidel en la solitud. Preciós poema.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agradaria passejar-mi més sovint,
      però a l'hivern perquè fa fred i a l'estiu perquè hi ha massa gent...
      Però li pots explicar totes les teves cuites i ell sempre t'escolta.
      Petons de color de mar.

      Elimina
  13. Encara que siguem tant lluny, tanca els ulls i somia; la meva abraçada ve cap a tu amb les ones d'escuma de plata i per ajudar-te a no defallí, un petó que eixugui aquesta llàgrima que es vol escapar.

    Un poema preciós Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse, no sé perquè, de tant en tant, tens èpoques que la nostàlgia t'embolcalla...
      He tancat els ulls i veig l'abraçada que em porten les ones d'escuma. Em sembla que la llàgrima ja no té ganes d'escapar-se!!!
      Un petó i un somriure.

      Elimina
  14. La solitud...El viscut m'ha ensenyat que amb ella vaig néixer, que només ella pot acompanyar-me en segons què, que quan m'arribi l'últim dia ella hi serà i m'ayudarà a acomiadar-me.
    Preciós el poema en què la menciones.
    Bressolador. Com la teva paraula apadrinada.
    Una abraçada, M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat Pilar, la solitud és l'única cosa de la qual tenim la seguretat que sempre hi serà, però de moment pensem en els moments plens de vida...
      Els meus poemes són senzills, però si algú els troba bonics, fantàstic.
      El dibuix, em va portar a la paraula.
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  15. Magnífica la paraula escollida, M. Roser. Es bressolen els infants, es bressolen els amants, ens bressolen les onades. També l'amistat bressola.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu te'n deus fer un bon tip de bressolar
      per adormir el teu net...
      Com li he dit a la Pilar, vaig trobar aquest dibuix i vaig pensar :Quin bressol tan pobre...Però potser hi ha més amor, que en d'altres de més sumptuosos.
      Un petó.

      Elimina
  16. M. Roser, quin poema, m'ha deixat glaçada: "Una mà forta que estrenyi la meva i que m’ajudi a no defallir." Estava cercant algun vers per apuntar-me’l, però pensant-ho millor, vull guardar tot el poema en si, no únicament un fragment. ;) Per mi, ets una gran poetessa. Fins aviat.
    P.D. En referència a la teva darrera publicació, com tu dius, no hi ha res més dolç que bressolar un infant, no importa si en un bressol o en una capsa de cartró. Un petó de bona nit!

    ResponElimina
  17. Ai, ai, que em faràs posar vermella...Jo faig el que puc, però entenc que els meus poemes tenen poca tècnica, però això sí, molt sentiment...Gràcies pels teus amables comentaris.
    A mi la foto em va entendrí molt. De vegades no activo els comentaris, si és per alguna informació o com en aquest cas, si prenc part en alguna convocatòria per una data determinada.
    Més petons de bona nit.

    ResponElimina
  18. El mar sempre és viatge, abraçada, companyia, diàleg... La solitud és un temps de reflexió...

    Des del far nit bona.
    onatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que el mar és molt camaleònic, i a cada persona li deu aportar sensacions diferents...
      És tot això que dius tu i segur que moltes coses més, bressol de somnis, un niu de rialles fetes ones...
      Però tu Onatge,des del teu far, ets un ésser privilegiat, pots saludar-lo al matí i dir-li fins demà, al capvespre...
      Un petó i un somriure, cap el far.

      Elimina
  19. apreciada i mai suficientment valorada Roser
    amb aquest poema m'he sentit bressolat
    sortosament no m'he adormit

    bon cap de setmana

    ResponElimina
  20. Apreciat mister Gregori, sense " guasetes"... D'això es tracte de que tu no t'adormis, perquè sinó, no te n'adones i no en gaudeixes...
    Un cap de setmana ben bressolat!!!

    ResponElimina
  21. M’agrada molt la paraula que has escollit. Moltes vegades necessitem ser bressolats pels records, pel vent que ens acarona l’ànima, per amics que ens acompanyen en moments de llàgrimes, per l’amor incondicional de la família, per tantes i tantes coses que, tal vegada, no ens adonem de tot el que ens acompanya cada dia bressolats per miratges.
    Petons d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Papallona, és un autèntic plaer sentir-se bressolat per alguna cosa positiva i entranyable. Com dius tu, n'hi ha moltes que ens acompanyen i de vegades no en som conscients.
      En aquesta ocasió, la paraula me la va inspirar la imatge...
      Petons bressolats de tornada.

      Elimina
  22. M'agrada molt la paraula que has escollit. Bressol és tendresa, és amor, és cuidar-te d'algú més indefens que tu, és descans, és olor a colònia de nadó, és tacte suau als dits...

    Tot plegat fa connectar-te amb la teva pròpia infància.

    Gràcies
    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Nasara, tens raó i penso que si dones tendresa, si et cuides d'algú més indefens que tu, al final et sents tan bé per dins, que acabes rebent molt més del que dones, és com un camí d'anada i tornada...I és veritat que et tornes a sentir l'infant que un dia vas ser.

      Gràcies a tu i petons.

      Elimina
  23. gràcies de nou m roser per les teves visites i comentaris
    fins aviat, una abraçada
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res Joan i gràcies a tu també, és un bon exercici passejar-se per les diferents sensibilitats del blog...
      Petons.

      Elimina