ENYORANCES
Quan asseguda sola en una roca
de
cara al mar, començo a somniar,
miro
les ones, d’escuma de plata...
fines
sagetes que em fan anhelar:
Una
mà forta que estrenyi la meva
i
que m’ajudi a no defallir,
una
mà amiga que em doni coratge,
que
aparti els entrebancs del meu camí.
Que
m’acaroni, quan les enyorances
em
porten records d’un passat llunyà,
amb
els ulls brillants de fines espurnes
d’una
llàgrima que es vol escapar.
Però
de vegades així et fas més forta;
ara
la solitud ja no m’espanta,
que
tinc aquest mar que m’enamora...
com
un amic fidel, sempre a la vora.
M. Roser Algué Vendrells (de Petiteses)
una vez más mi querida y admirada poetisa te doy infinitas gracias por concedernos el privilegio de sumergir nuestra alma en el bello manantial de tus versos, besinos y feliz inicio de semana con todo mi cariño.
ResponEliminaAmiga Ozna, gracias a ti también por tu fidelidad y el regalo de tus amables comentarios...
EliminaUn besín de primavera y que tengas una feliz semana.
Quin poema més bonic.
ResponEliminaEstà molt bé sentir-se acompanyat i estimat, però, crec, que també és important saber estar sol (a mi m'agrada, sentir-m'hi a vegades). Que la solitud no ens espanti, com dius en el poema, ens farà més forts i és el camí que ens porta a saber una mica més de nosaltres mateixos.
Suposo que a tots ens toca tenir vivències diferents, depenent de les coses que anem trobant pel camí de la vida...La solitud sovint ha estat per a mi, una bona companya...
EliminaUn petó.
Bona reflexió feta poesia!!
ResponEliminaFeia dies que no passava per aquí i avui ho he resseguit tot i he passat molt bona estona amb tot el que he vist i llegit.
Una abraçada.
Ves per on, jo pensava que t'havies perdut en una de les teves excursions fotogràfiques, o que l'objectiu se t'havia adduït...
EliminaEstic contenta que t'hagi agradat el meu paisatge literari!!!
Una abraçada també per a tu.
Un poema molt bonic Roser! I cert... quantes coses ens ensenya el temps! Fins i tot, a gaudir de la solitud. És aquesta soledat la barrera del plè creixement?
ResponEliminaPetons!
És que el temps és molt savi, Judit...
EliminaPotser sí que per alguns la solitud és una barrera, perquè no han aprés a conviure-hi...
Jo me l'estimo i, per a mi, és una bona amiga.
Petons per a tu també.
Jo, com ja saps, sovint hi vaig, a veure el mar... tot i que sóc de secà. El cas és que la simple visió d'aquell tou d'aigua infinita em reporta la sensació de calma que tant enyoro. Hi ha dies que em cal tenir la mar ben a la vora i, aleshores, passejo per la sorra o m'hi assec mentre observo com les ones s'estiren i arronsen. De vegades m'han llepat els peus calçats i tot. En els dies rúfols en gaudeixo especialment ja que no hi ha tanta gent que li resti bellesa... Em pregunto de quin color vestirà avui, quin humor tindrà... la sento molt, l'energia de la mar, sí...
ResponEliminaUna carícia d'escuma i un peto salat!
Totes dues som de secà! Tinc un poema que explica com em vaig anar enamorant del mar, poquet a poquet... No el vaig a veure tant sovint com tu, però des de casa el veig allà, a la llunyania, com brilla amb la llum del sol.
EliminaPerò jo vull una mar sense gent, bé potser algun pescador i m'agrada en calma, però també revoltat...
I per a tu, una carícia salada i un petó d'escuma!
els que hem nascut al costat de la mar tenim una relació gairebé maternal amb ella
ResponEliminauna abraçada m roser
joan
Jo, el mar el vaig conèixer de grandeta,
Eliminaperò la seva màgia em va enamorar des del primer moment...
Una abraçada també per a tu, Joan.
Quan contemplo el mar veig que sóc petit, com un gra de sorra de la platja.
ResponEliminaPerò és veritat que no em sento mai sol davant d'ell.
Riure en la sorra, arran de l'aigua, així com plorar amb els peus salats per les carícies de l'escuma no és el mateix que plorar i riure sol.
M'agrada el teu poema.
Pep
És que davant la seva immensitat, no és possible sentir-se d'una altra manera...
EliminaI et pots sentir petit, sense sentir-te sol.
Doncs a mi m'agrada molt això de, plorar amb els peus salats per la carícia de l'escuma(una imatge preciosa)...
Gràcies i un petó.
Un amic fidel...feréstec però a vegades, cada dia diferent i en canvi sempre meravellós, cal contemplar-lo sol per adonar-nos de quan petits som. Un poema molt bonic Roser.
ResponEliminaUn petó.
Rafael, en calma o feréstec, però sempre
Eliminaacollidor...I un bon amic, perquè mai es cansa d'escoltar-te.
La sensació de petitesa, també ens ajuda a ser més humils...
Un petó també per a tu.
La solitud fa por però és cert q si som capaçaos de connectar amb els elements naturals d'aquest món, ara el mar, ara la lluna, ara aquell raig de sol, ara aquella papallona que voleia pel voltant, sents com una mena de màgia, q et fa sentir q no estàs sol.
ResponEliminaCom sempre, unes paraules precioses les teves...
Petons!
D'això es tracta Rachel, d'identificar-te tant amb la natura, que sents que en formes part...I com que és tan immensa, sempre et sents acompanyada per alguna de les seves manifestacions...
EliminaI el mar...Només cal que tanquis els ulls i et deixis bressolar per la remor de les ones!!!
Gràcies per les teves amables paraules.
Petons.
Ja vinc a la teva conclusió. Enyoro el mar, també en un sentit físic. I capbussar-m'hi, que enguany encara no ho fet. I n'estic assedegat. Les sagetes, les onades.
ResponEliminaPotser encara és una mica d'hora, no? Correm el risc d'agafar un peix anomenat refredat...
EliminaÉs que el mar ens transmet tot un món de sensacions, per això quan no el tenim ens en sentim orfes...
Crec que ell ja ens està esperant!
Em poso en la pell del teu poema, M. Roser; el tinc escrit d'una manera molt semblant a la pell de l'ànima. Tot i la distància física, saps que sempre tindràs la meva mà per estrényer la teva quan ho necessitis.
ResponEliminaUna abraçada molt gran!
Moltes gràcies Montse, igualment t'ho dic jo...De vegades una mica de distància no representa cap entrebanc.
EliminaEls poemes del llibre, la majoria tenen un regust nostàlgic.
Una abraçada també per a tu.
Sommiar de cara al mar, que bonic! i aquest mar amic fidel en la solitud. Preciós poema.
ResponEliminaUna abraçada.
A mi m'agradaria passejar-mi més sovint,
Eliminaperò a l'hivern perquè fa fred i a l'estiu perquè hi ha massa gent...
Però li pots explicar totes les teves cuites i ell sempre t'escolta.
Petons de color de mar.
Encara que siguem tant lluny, tanca els ulls i somia; la meva abraçada ve cap a tu amb les ones d'escuma de plata i per ajudar-te a no defallí, un petó que eixugui aquesta llàgrima que es vol escapar.
ResponEliminaUn poema preciós Roser.
Gràcies Montse, no sé perquè, de tant en tant, tens èpoques que la nostàlgia t'embolcalla...
EliminaHe tancat els ulls i veig l'abraçada que em porten les ones d'escuma. Em sembla que la llàgrima ja no té ganes d'escapar-se!!!
Un petó i un somriure.
La solitud...El viscut m'ha ensenyat que amb ella vaig néixer, que només ella pot acompanyar-me en segons què, que quan m'arribi l'últim dia ella hi serà i m'ayudarà a acomiadar-me.
ResponEliminaPreciós el poema en què la menciones.
Bressolador. Com la teva paraula apadrinada.
Una abraçada, M. Roser.
És veritat Pilar, la solitud és l'única cosa de la qual tenim la seguretat que sempre hi serà, però de moment pensem en els moments plens de vida...
EliminaEls meus poemes són senzills, però si algú els troba bonics, fantàstic.
El dibuix, em va portar a la paraula.
Una abraçada també per a tu.
Magnífica la paraula escollida, M. Roser. Es bressolen els infants, es bressolen els amants, ens bressolen les onades. També l'amistat bressola.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Tu te'n deus fer un bon tip de bressolar
Eliminaper adormir el teu net...
Com li he dit a la Pilar, vaig trobar aquest dibuix i vaig pensar :Quin bressol tan pobre...Però potser hi ha més amor, que en d'altres de més sumptuosos.
Un petó.
M. Roser, quin poema, m'ha deixat glaçada: "Una mà forta que estrenyi la meva i que m’ajudi a no defallir." Estava cercant algun vers per apuntar-me’l, però pensant-ho millor, vull guardar tot el poema en si, no únicament un fragment. ;) Per mi, ets una gran poetessa. Fins aviat.
ResponEliminaP.D. En referència a la teva darrera publicació, com tu dius, no hi ha res més dolç que bressolar un infant, no importa si en un bressol o en una capsa de cartró. Un petó de bona nit!
Ai, ai, que em faràs posar vermella...Jo faig el que puc, però entenc que els meus poemes tenen poca tècnica, però això sí, molt sentiment...Gràcies pels teus amables comentaris.
ResponEliminaA mi la foto em va entendrí molt. De vegades no activo els comentaris, si és per alguna informació o com en aquest cas, si prenc part en alguna convocatòria per una data determinada.
Més petons de bona nit.
El mar sempre és viatge, abraçada, companyia, diàleg... La solitud és un temps de reflexió...
ResponEliminaDes del far nit bona.
onatge
Penso que el mar és molt camaleònic, i a cada persona li deu aportar sensacions diferents...
EliminaÉs tot això que dius tu i segur que moltes coses més, bressol de somnis, un niu de rialles fetes ones...
Però tu Onatge,des del teu far, ets un ésser privilegiat, pots saludar-lo al matí i dir-li fins demà, al capvespre...
Un petó i un somriure, cap el far.
apreciada i mai suficientment valorada Roser
ResponEliminaamb aquest poema m'he sentit bressolat
sortosament no m'he adormit
bon cap de setmana
Apreciat mister Gregori, sense " guasetes"... D'això es tracte de que tu no t'adormis, perquè sinó, no te n'adones i no en gaudeixes...
ResponEliminaUn cap de setmana ben bressolat!!!
M’agrada molt la paraula que has escollit. Moltes vegades necessitem ser bressolats pels records, pel vent que ens acarona l’ànima, per amics que ens acompanyen en moments de llàgrimes, per l’amor incondicional de la família, per tantes i tantes coses que, tal vegada, no ens adonem de tot el que ens acompanya cada dia bressolats per miratges.
ResponEliminaPetons d’anada.
Papallona, és un autèntic plaer sentir-se bressolat per alguna cosa positiva i entranyable. Com dius tu, n'hi ha moltes que ens acompanyen i de vegades no en som conscients.
EliminaEn aquesta ocasió, la paraula me la va inspirar la imatge...
Petons bressolats de tornada.
M'agrada molt la paraula que has escollit. Bressol és tendresa, és amor, és cuidar-te d'algú més indefens que tu, és descans, és olor a colònia de nadó, és tacte suau als dits...
ResponEliminaTot plegat fa connectar-te amb la teva pròpia infància.
Gràcies
:)
Gràcies Nasara, tens raó i penso que si dones tendresa, si et cuides d'algú més indefens que tu, al final et sents tan bé per dins, que acabes rebent molt més del que dones, és com un camí d'anada i tornada...I és veritat que et tornes a sentir l'infant que un dia vas ser.
EliminaGràcies a tu i petons.
gràcies de nou m roser per les teves visites i comentaris
ResponEliminafins aviat, una abraçada
joan
De res Joan i gràcies a tu també, és un bon exercici passejar-se per les diferents sensibilitats del blog...
EliminaPetons.