Subscribe:

diumenge, 29 de gener del 2012

Com que sembla que l'hivern ara ja s'ha decidit a venir-nos a veure i quedar-se, he volgut posar aquí aquesta "nit a la masia", un poema d' hiverns, d'un passat  que ens porta bons records , si som de la quinta dels que en tenim un bon feix per explicar.
La escrit l'amiga Imma Cauhé del blog Viatges i altres. És filla de la coneguda i excel·lent poetessa de Sant Feiu de Llobregat, la Joana Raspall. Ella no si dedica , però de tant en tant, podem veure que la genètica, sovint es fa palesa ...
Aquesta era la masia de la seva família, a Gelida.

UNA  NIT  A  LA  MASIA



Allà esperant l'escalfor 
d'aquell vell escalfapanxes,
recordant les nits alegres 
que vivíem amb els pares,
cremant vells ceps de la vinya
i a les brases fent torrades,
botifarra i cansalada.
Els germans allà jugàvem:
penyores i jocs de taula,
en el foc que il·luminava
hi miràvem flamarades.
No toquis els troncs encesos 
i ves en compte amb les brases,
pensa que surten guspires
i et poden saltar a la cara!
Quines nits més amoroses...
Per distreure la mainada,
eren contes i joguines 
i cançons desafinades.
Les flames de les espelmes
movent-se desesperades,
amb moviment de va i ve
seguint la música ballen.
Arriba la negra nit,
tots cansats per la vetllada,
sense ni tele ni ràdio
ja s'ha adormit la canalla.

Imma Cauhé

28 comentaris:

  1. Bonic poema, m'ha recordat alguna que altra tarda, al costat de la llar de foc, a casa.

    ResponElimina
  2. M'agrada el retart d'altres temps i altra manera de viure que ha aconseguit amb el poema.
    Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
  3. El foc a terra era el centre de reunió de la família i els pastors, sagals, mossos -en el cas de les cases de pagès- al voltant del qual les persones humanitzaven la seva existència. La mare m'explica com de bé s'ho passaven guspirejant cançons, llegendes, narracions, converses... mentre feien el traguet i les flames de la llar els amorosien les ferides produïdes per aquell coi de dura vida.
    Crec que, ara, la tele dins l'àmbit familiar, fa les funcions d'aquell foc a terra, però amb l'inconvenient que aquest mitjà no activa la interacció social, sinó que, més aviat la inhibeix -per passiva-, ja que centra tota l'atenció a la pantalla que és el lloc d'on surten les històries, les cançons, la ¿vida?... Tot i això penso que se'n pot fer un bon ús, però enquestant algunes persones sobre el tema, m'han confessat que el que els agrada de l'aparell és la seva capacitat per anestesiar-los després de les hores diürnes de tasques diverses.
    Una abraçada de pagès!

    ResponElimina
  4. Un poema molt tendre... de bons records.

    M'agrada conèixer la Imma, que participarà a les Itineràncies!

    Bona tria M Roser.

    Molt bon diumenge a les dues.

    ResponElimina
  5. Saps Quadern, de tant en tant és agradable poder identificar-se amb una amiga i fer que els altres puguin gaudir del que a mi m'ha agradat...
    Bon diumenge,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Pilar, com pots veure, som moltes persones les que tenim records per explicar i per això he volgut posar aquesta nit a la masia que jo comparteixo i suposo que alguns amics blogaires també...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  7. La pena és que tu, com que ets de la primera volada, no ho has viscut...
    Sort Pili, que tens una mare que t'ho explica i pel que veig, t'ha sabut transmetre molt bé les seves vivències i tu també t'estimes els seus records...
    Tens raó amb això de la tele, però també hi ha tot el canvi que ha sofert la societat en aquests darrers anys , que no són pas tants, però hi ha hagut un gran salt( i no sempre endavant)...
    Si aleshores la llar de foc era per fer tertúlies, ara la tele les evita, cadascú es tanca en el seu món particular i si algú gosa destorbar-lo, de seguida hi ha una allau de xist!!!
    Una abraçada també per a tu des de la masia dels records,
    M. Roser

    ResponElimina
  8. I tan bons Carme, que tenen gust de pa amb oli i sucre i fan olor de fusta cremada i de vegades de pel de gat socarrimat...
    Ja he vist que l'Imma també ha demanat tanda poètica!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  9. gracias dulce y sensible poetisa por concedernos el privilegio de sumergir nuestra alma en el bello manantial de tus letras, muchos besinos y feliz inicio de semana.

    ResponElimina
  10. Ozna gracias a ti por estar siempre y por tus lindos escritos llenos de sentimiento y belleza, desde los paisajes de la verde Asturias...
    Un besin hoy ya muy hivernal.
    M. Roser

    ResponElimina
  11. La Joana Raspall m'agrada molt!! Sóc una fan dels seus poemes.
    I tens raó, la genètica pot, perquè la Imma hi té una retirada.
    Puc assegurar que la llar de foc és un bon punt de trobada! A casa en tenim una i cada nit, torradeta en mà i plat a la falda, sopem juntes i ens expliquem com ha anat el dia! És el milloret de l'hivern!

    ResponElimina
  12. Hola Judit, jo la conec personalment a la Joana i és un encant. Pensa que deu tenir pels voltants de noranta anys i té la vitalitat d'una jovencella...
    Tens una llar de foc? quina envegeta sana...és de les coses que més trobo a faltar de quan era petita, a la masia dels padrins. Al seu entorn girava la vida...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  13. La llar de foc es un del meus racons preferits a l'hivern, dona escalfor i bones tertúlies al voltant de la seva flama.
    Bonic poema :))

    ResponElimina
  14. Quina sort els que en teniu Magazine, en un pis és molt difícil, i no tots podem tenir la caseta i l'hortet!!!
    Però jo com que guardo els records, tanco els ulls i mi trobo, com per art de màgia...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  15. Gràcies a tots els que heu comentat el poema, em sento molt afalagada. Especialment a tú Roser que ets la meva seguidora incondicional i per tu el poema ha estat més divulgat. No arribaré mai al nivell de la meva mare, però m'agrada escriure de tant en tant.
    l'1 de juliol si Déu ho vol la Joana farà 99 anys.Hi ha qui està preparant ja el seu centenari.

    ResponElimina
  16. De res Imma, a mi em va agradar i he sigut conseqüent...
    Pensa que a ser una bona poetessa no hi arriba tothom qui vol, sinó qui pot, perquè no n'hi ha prou de fer versos, ni de utilitzar paraules ampul·loses, és molt més que això...Pensa que hi ha molta gent que en presumeix però, res de res.
    M'encantaria poder tenir l'honor de veure com la mare Joana celebra el seu centenari, ves per on jo em pensava que era més jove, com que té tanta vitalitat...
    Un petonet de bona nit,
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Bona tria, M. Roser ! La papallona ha fet molts esvoletecs, quan era més petiteta, per masies ancorades en mig de la natura. Els records de la llar encesa, són d’aquells que no s’esborren mai. Històries i silencis vora el foc. M’agrada’t molt aquest apunt doncs, de tant en tant, el cor se’n revifalla.
    Una abraçada per a tu i també per l’autora.

    ResponElimina
  18. Tens raó Papallona, són records entranyables que no s'obliden i trobo que amb aquest ritme de vida que portem, de tant en tant, va bé que enyorem aquelles vesprades i l'escalf del seu caliu...
    Suposo que no et devies apropar gaire a les brases, ja que són un perill pels éssers voladors que si apropen buscant l'escalforeta...
    Una abraçada també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  19. Que delicia siempre me han gustado las chimeneas, solo que acá en casa no tenemos, cuando veo en las películas escenas alrededor de chimeneas deseo tanto viajar e introducirme en la trama y sentarme frente al calor de la hoguera.:D
    que lindo visitarte, te quiero mucho un besito querida amiga.

    ResponElimina
  20. Hola Atlántida, a mi también me gusta sentarme junto al fuego de la chimenea, pero tampoco tengo porquè vivo en un piso...Cuando era pequeña iba a casa de mis abuelos que eran campesinos y siempre recuerdo las largas veladas junto al fuego, donde cada cual contava sus cosas y rezábamos el Rosario...y los peques nos reíamos del vuelo de un mosquito!
    Amiga, mil besitos.
    M. Roser

    ResponElimina
  21. Hola que tal..
    después de unos meses obcecados
    vuelvo a tomar las riendas de mi Caja De Zapatos..
    he vuelto con una nueva nota llamada “Secándonos”
    te invito a que sigas leyendo..
    un abrazo fuerte!!!

    ResponElimina
  22. Quina masia més maca!!
    I què bé sap transmetre la Imma, en aquesta poesia, totes les bones sensacions que va sentir al voltant del foc a terra i a més sense tele, que ho espatlla tot!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  23. Li vaig sentir dir la paraula "canalla" a una amiga de Tarragona i la primera vegada pensava que ens estava insultant, hehehe que tonta.
    M'agraden aquestos poemes, fan ganes de llegir-los sempre en veu alta.
    Un petó :D

    ResponElimina
  24. Hola Aleek, a veces necesitamos tomar unas pequeñas vacaciones o hacer un receso, para continuar después con más fuerza el ritmo de nuestras vidas, te seguiré leyendo...
    Un abrazo para ti también.
    M. Roser

    ResponElimina
  25. Saps Montse, és que els meus records coincideixen fil per randa amb els seus, per això em va sembla que estava bé posar la seva nit a la masia. De tant en tant va bé fer petits intercanvis poètics...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  26. Neus , és que per anomenar els infants es poden fer servir diferents paraules: la canalla, la mainada, la quitxalla...i així no has de posar sempre els nens i nenes, perquè els nens sol, sona una mica masclista...
    Gràcies per les teves paraules amables,
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  27. Lo bó de tindre bloc és que et pots expresar lliurement, fer amics i aprendre, no coneixia tampoc aquestes paraules i mira que aprenc també de Jordi, ara gràcies a tu ja no ho puc dir
    Mil abraçades i petons :D

    ResponElimina
  28. I tant que aprens coses Neus, però els altres també n'aprenen de tu...i fer amics és el millor regal que podem tenir.
    Bon cap de setmana encara que sigui amb fred i neu,

    ResponElimina