Subscribe:

dissabte, 29 d’octubre del 2011


Aquests dies, a alguns  posts, he trobat  comentaris de persones  que parlen de sentir-se soles, potser perquè aquestes dates ho fan més evident.  Aquí us deixo una petita reflexió sobre aquest estat d'ànim.


  REFLEXIÓ  SOBRE  LA  SOLITUD














Solitud, una paraula que sovint espanta i que a molta gent li provoca una sensació de buidor...Segurament perquè no n'han copsat mai els seus avantatges.


Bé, jo opino que aquesta paraula amaga tota una filosofia, ja que pots sentir-te molt sol rodejat de persones, o ben al contrari, molt acompanyat sense ningú a prop teu. Per a mi, en moltes ocasions, és una autèntica necessitat. Penso que l'important és tenir una vida interior plena i sentir-se bé amb un mateix. Aleshores pots evadir-te fàcilment de la realitat i viure en el teu propi mont, sense que l'aïllament et faci mal. És clar que no és igual la solitud escollida lliurement, que quan t'hi veus abocat sense saber com afrontar-la.


Doncs bé, jo crec que, de vegades, uns moments de solitud poden ser extraordinàriament alliberadors, sobretot perquè vivim en un món que sovint ens aclapara i on no hi tenen cabuda ni la reflexió, que ens permet conèixer els altres, ni la introspecció amb la qual ens enfrontem al nostre jo interior.
M. Roser Algué Vendrells
Esguard sense esguards
llibertad dels ulls,
solitud dels mots
com un gris capvespre
amb núvols de llibertat.
Jordi Dorca

43 comentaris:

  1. La solitud, tan estimada i tan rebutjada...
    Com bé dius no n'hi ha una de sola, de solitud. La que no tries, la que et crea ansietat, la que ni tan sols saps que la tens al costat, et foraden l'ànima, M. Roser.

    ResponElimina
  2. M. Roser, veig que en aquest tema opinem 100% igual, no discrepem pas en això, tu ho has explicat breu i molt bé. Només una observació: crec que hi ha gent a qui espanta la soledat perquè és en la seva companyia que un es troba amb si mateix i això, depenent de la maduresa de cadascú, no sempre és agradable...
    Salut i discerniment per a tothom!!

    ResponElimina
  3. Tens raó Pilar, deu ser molt trist sentir-se com dius tu, amb una solitud que no la notes, potser perquè ja hi estàs avesat...
    Petons i un bon diumenge,
    M. Roser

    ResponElimina
  4. Oh, que bé, estem d'acord...
    Ja t'entenc, vols dir que de vegades quan un fa aquest exercici d'introspecció, no li agrada el que veu o no hi troba res i això si que és la solitud pura i dura, i molt trista.
    Pili que tinguis un bon llarg cap de setmana, si fas pont i sinó, també.
    M. Roser

    ResponElimina
  5. M. Roser, ho has explicat molt bé i estic d'acord amb les teves paraules. Però potser fins i tot aquelles persones que han escollit la solitud, en determinats dies se'ls pot fer insuportable; només falta que el magí comenci a cavilar sense control per sentir la llosa d'aquesta solitud que en altres moments seria tan benvinguda... No ho sé, crec que les persones som molt més complexes del que ens pensem.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  6. Ho dius bé. Hi han dues solituds diferents. La que ens enriqueix, perquè ens ajuda a endinsar-nos en nosaltres mateixos, a conectar amb la natura, a meditar i la solitud insoportable del que se sent refusat, ignorat, despreciat...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  7. Tens raó Galionar , no es pot fer passar a tothom pel mateix sedàs. Jo he fet una reflexió general, però cada persona és un món i actua diferent davant la mateixa circumstància i suposo que també depèn del moment i de l'equilibri emocional de la persona...
    Una abraçada també per a tu i que soles o acompanyades,
    el món ens somrigui.
    M. Roser

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies Joan Josep, t'agraeixo
    les teves paraules, que venen a confirmar el que, amb el pas del temps vaig observant al meu voltant. No hi ha com els anys, per fer-te filosofar sobre les coses. Suposo que aquests dies algunes persones, la senten especialment , la solitud.
    Una abraçada també per a tu i bon diumenge.
    M. Roser

    ResponElimina
  9. reflexivas y bellas letras nos regalas querida amiga, infinitas gracias por concedernos el privilegio de ser testigos de ellas, besinos de esta amiga admiradora que te desea con cariño feliz domingo.

    ResponElimina
  10. Suposo que és molt trist estar sol sense haver-ho triat.
    Personalment, des de que va nèixer el nen i tinc menys temps per a tot, anyoro tenir més possibilitats per escapar-me a passejar sola.
    Saps? aquests dies que s'acosta la castanyada vaig recuperar un poema teu que vaig imprimir pel nen l'any passat sobre la castanyera i l'estem tornant a llegir.

    ResponElimina
  11. Hola, suposo que això de la solitud és com tot, si un la tria no se li farà mai pesada, si a un li bé imposada és una llosa de mal passar. Tot depèn de cadascun de nosaltres.

    A mi m’agrada la solitud, la necessito i en gaudeixo a estones però sé que en realitat no estic sola. Bon diumenge.

    ResponElimina
  12. Ai, Solitud !! Qui t’ha cridat ? Jo no volia que vinguessis a veure’m però, tal vegada, havies de venir. Potser, em mancaves per saber qui sóc, o bé per saber qui són els altres. Els temps m’ho dirà.
    Entretant encenc aquesta flama teva, en solitud, i t’abraço amb el meu esvoletec arrecerat.

    ResponElimina
  13. Esguard sense esguard,
    llibertat dels ulls,
    solitud dels mots
    com un gris capvespre
    amb núvols de llibertat.

    ResponElimina
  14. Amiga Ozna , gràcias por pasarte. Espero que si alguna vez sientes la soledad, sea porquè tu la has elegido y que nunca te sientas sola rodeada de gente. Es muy triste.
    Un baso grande,
    M. Roser

    ResponElimina
  15. Gemma, moltes gràcies per ensenyar els meus poemes al teu nen, espero que li agradin.
    Jo penso que per bé que estiguis, amb la familia, amb els amics...de vegades tens necessitat de tenir el teu propi espai, que serà positiu, precisament perquè saps que després tornaràs a trobar una bona companyia.
    Que tingueu una bona castanyada i no t'oblidis de fer un tall a les castanyes abans de torrar-les, sinó voleu tenir focs artificials...
    M. Roser

    ResponElimina
  16. Quadern de mots, a mi sempre m'ha agradat la solitud, de petita , per timidesa i de gran potser perquè la meva feina he estat tot el dia rodejada de gent...
    És veritat que tot depen de cada persona, però potser l'hauriem de preveure , perquè a la vida no se sap mai i jo conec gent que té verdader terror a estar sol...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Papallona Blava , si que em sap greu que hagi vingut la solitud sense que tu volguessis, si és per que t'ajudi a descobrir coses teves i dels altres
    potser calia...(espero no haver-te fet sentir malament).
    Si encens una flama, ja seran dues i la llum sempre fa companyia i dóna caliu...
    Una abraçada lluminosa, també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  18. Ostres Jordi , que bonic...
    Si és un capvespre gris amb núvols de llibertat, la solitud dels mots, és veurà compensada per una mirada lliure...
    Gràcies per aquestes paraules que foragiten solituds.
    Bona castanyada,
    M. Roser

    ResponElimina
  19. M. Roser, gràcies. Encara que, et faig aquest segon comentari per a dir que, no és per a mi que encenc aquesta llum. No tinc per costum el personalitzar públicament els meus sentiments al blog. Però, com que una papallona fa molts esvoletecs per arreu, sempre trobo qui necessita un ajut i, avui, com a petit recolzament he volgut fer una abraçada a una amiga que ho necessitava. Tot i així, un cop més, et dono gràcies doncs no importa per qui encenem una llum mentre sigui amb el cor.

    ResponElimina
  20. Papallona Blava t'entenc, jo puc compartir coses que faig, però tampoc sentiments. Però mira, si qualsevol persona quan té un problema, tingues algú que es recordés d'ella, encara que sigui amb un gest tan senzill com encendre una espelma virtual, potser hi hauria menys gent que es trobés sola.
    Si em permets, jo també m'afegeixo a l'abraçada.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  21. Molt cert Roser. La solitud té aquestes dues vessants. Potser hauriem de treballar en omplir-nos més "per dins que per fora". Potser així desapareixeria aquesta sensació i esdevindriem complets.
    Petonets!

    ResponElimina
  22. Totalment d'acord amb les teves observacions i a cops que estem envoltats de molta gent i en canvi ens sentim tan sols.

    Bona castanyada.

    ResponElimina
  23. La soledad... ¡yo amo la soledad!!
    disfruto mucho cuando estoy a solas conmigo misma encontrándome en mi memoria en mis recuerdos y en mi presente, disfrutando y también sufriendo pero abrazándome en mi soledad tan amada.
    por supuesto también me encanta estar con mi familia y esos momentos a solas con ellos los guardo muy bien con mucho amor.
    bonita reflexión nos compartes, cuídate mucho te dejo mi saludo i abrazo y mi deseo de un lindo fin de semana.

    ResponElimina
  24. És veritat Judit , suposo que la clau està en tenir una vida interior que de veritat ens ompli i aleshores mai ens trobarem en aquesta tessitura...el problema és que potser ens resulta més fàcil aparentar i després aquesta actitud ens passa factura...
    Petons i bona castanyada.
    M. Roser

    ResponElimina
  25. És cert , Magacín, però és allò que dèiem de la vida interior, que ens permet aïllar-nos i sentir-nos acompanyats pels nostres pensaments, que poden ser molt alliberadors...
    Una abraçada amb olor de castanyes torrades,
    M. Roser

    ResponElimina
  26. Amiga Atlàntida, yo también amo la soledad que nos permite disfrutar de nuestro mundo interior, sin desmerecer los buenos momentos que podemos gozar , con la família i los amigos...
    Aunque a veces en este, nuestro mundo particular, hallemos algun recuerdo
    que nos entristece, pero es nuestro pasado, que siempre nos acompaña...
    Un beso grande.
    M. Roser

    ResponElimina
  27. M'agrada molt com ho expliques i hi estic ben bé d'acord! Suposo que la Galionar té raó quan diu que som molt complexes i que hi ha moments de tot. També en la millor companyia hi ha moments de solitud.

    ResponElimina
  28. Hola Carme, es veritat que cada persona és un món i reacciona de manera diferent, quan la solitud truca a la porta...i també en la més pregona de les solituds, podem trobar de vegades una espurna de companyia...
    Has llegit el llibre Solitud de Caterina Albert(Victor català)? És tot un clàssic de la literatura catalana...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  29. Solitud en companyia, la més trista de totes. L'altre... algun dia hem d'enfrontar-nos als nostres fantasmes, temors... per albirar els núvols de llibertat d'en Jordi.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  30. "A mis soledades voy, / de mis soledades vengo", deia el poeta, sembla que satisfet.
    També estan satisfets els anacoretes, pel que es veu.
    Penso que la solitud es pot prendre com una vocació,
    però la persona és sociable de natural, i necessita algú altre que, si es proposa, podrà trobar.

    ResponElimina
  31. Totalment, d'acord, Roser,
    aquesta doble vessant de la solitud és contradictòria, però necessària

    ResponElimina
  32. Els teus escrits generen grans comentaris. Estic d'acord que hi ha solituds bones o dolentes segons l'estat d'ànim de cadascú, o la seva manera de ser.
    Jo reconec que necessito persones al costat meu, encara que de tant en tant estic bé sola.

    ResponElimina
  33. Hola Montse, si jo crec que tard o d'hora, a tothom li toca això d'estar sol en algun moment. El problema és que moltes persones quan es troben soles no estan preparades, per assumir-ho i aleshores o passen molt malament...
    Desitjo que tinguis sempre una bona companyia.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  34. És veritat Olga, l'ésser humà és sociable per naturalesa, però no hi ha un patró que serveixi per a tothom i de vegades hi ha qui per les circumstàncies que sigui, busca i no troba...
    Tu parles de la solitud com una vocació, també hi ha aquesta alternativa ( jo no l'havia contemplada), que seria com dius tu la dels anacoretes, ermitans...i diria que estan encantats de la vida!
    "Mis soledades"...Això semblen versos de Miguel Hernández...o l'he ben espifiada???
    Que tinguis un bon dia, amb bona companyia,
    M. Roser

    ResponElimina
  35. Carina suposo que el que la gaudeix, és d'allò més feliç però qui la pateix, segurament no la considera necessària, potser inevitable...
    És tan difícil trobar l'equilibri!
    Segurament hi ha mirades, que mai et deixen sentir sola...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  36. Imma, ja em va bé això dels comentaris, sempre és agradable intercanviar punts de vista...
    Veig que tu segueixes la norma general; ens agrada estar ben acompanyats, però de tant en tant
    volem el nostre espai...
    Que sempre puguis mantenir aquest equilibri.
    M. Roser

    ResponElimina
  37. Molt bona reflexió sobre la solitud
    és cert que no sabem gestionar-la de forma adient, però hem de tenir en compte que
    pren dimensions molt diferents quan és buscada i quan és imposada

    bona setmana

    ResponElimina
  38. Una combinació perfecta, la del teu escrit sobre la solitud i el poema de Jordi que la complementa a la perfecció. Un maridatge entre prosa i poesia que li fan molt bella la paraula solitud tot i les connotacions negatives que tantes vegades comporta.
    Enhorabona a tots dos

    ResponElimina
  39. Gregori jo crec que no la sabem gestionar, perquè ningú ens ha ensenyat a fer-ho. Penso que com moltes d'altres coses, aquesta és una assignatura que tenim pendent i cadascú s'ha d'espavilar com pot. Em refereixo, és clar, a la que és imposada...
    La que és buscada, potser és perquè la necessitem ...
    Estic veient per la finestra una negror, com algunes solituds, té cara de fer un terrabastall!!!
    Que tinguis sempre bona companyia,
    M. Roser

    ResponElimina
  40. Hola Pilar, estic contenta que t'hagi agradat...Penso que la solitud forma part de la vida, és un plaer o una llosa...
    Em va fer Il·lusió posar el poema del Jordi precisament perquè crec que , prosa i poesia, són sempre bones companyes.
    Un petó i gràcies per les teves paraules,
    M. Roser

    ResponElimina
  41. Conec gent propera, M. Roser, que la solitud, l'aterra.
    Clar que la solitud, per a mi, va molt més enllà d'estar únicament acompanyat.
    Saber estar sol/a és el que ens permet, també, acompanyar-nos a nosaltres mateixos!
    Una abraçada ben gran i un petó ben gran!

    ResponElimina
  42. Hola Fanalet , jo tinc alguna amiga que també l'espanta molt la solitud.
    També penso que no es tracta només d'estar acompanyat o estar sol , és molt més profund...Acceptar-la és ser capaç d'aconseguir sentir-nos a gust amb nosaltres mateixos,tan sols com acompanyats.És clar que sempre hi ha casos extrems...Jo parlo en termes generals.
    Una abraçada i un petó també per a tu i una bona companyia,
    M. Roser

    ResponElimina
  43. T'expliques molt bé M. Roser. Jo sóc dels qui agrada la soledat o solitud..., i si va acompanyada de la música del silenci... Com ja s'ha dit per ací, hi ha apersones que els fa por la solitud perquè es troben a elles mateixes... no hi ha excuses ni doble faç...

    Des del far en solitud.
    onatge

    ResponElimina