El meu febrer poètic a les Itineràncies

VENT

( intentant seguir la Laura i donant la benvinguda al vent de març)

El vent xiula,

un arbre vell es vincla;

Cançó del bosc.

LLUNY

( seguint l'Imma)

Lluny l'horitzó,

a frec de cel, la branca.

Floreix el sol.

BLAU-GRIS

(seguint la Zel)

M'he perdut en la mirada,

d'un blau-gris color de mar.

El cel em fa la rialla,

la lluna vol treure el cap.

I dins d'aquesta mirada,
mil estrelletes brillants,

em reben amb un somriure,

bell regal de cel i mar...

RECORDS  DOLÇOS
(per l'Anton)

Ferm com una roca

amb el cor arrelat a la terra.

Orfe avui de companyia...

Moixonets et cantaran,

refilets i melodies,

records dolços, i al seu bec,

algun d'ells durà un somriure,

que volant a frec de cel...

l'hi ha donat l'estel del dia!

CANTS

(seguint Pakiba)

Sola, asseguda a la platja
miro les ones dansar

i escolto cants de sirenes, 
que es capbussen en la mar.

Els mariners pleguen veles...
El cant els ha enamorat!

FLORS
(Intentant seguir Deomises)

Flors del matí
cobertes de rosada,

flors del migdia 
el sol les ha daurat,

flors de la tarda
gust de pa amb xocolata,

flors del capvespre
tornassolades, belles,

flors de la nit
alegren el meu llit...
M. Roser Algué Vendrells

RECORDS - 1
La gent sol dir que el poble on es neix mai s'oblida, perquè són les teves arrels, "la patria chica" que diuen els nostres veïns... En el meu cas, nascuda en una colònia tèxtil, on vaig viure fins als nou anys, les circumstàncies van fer que  no en guardi cap record especial.  En canvi del lloc on vam anar a després, un poblet de la Segarra on l'estada va ser només d'un any, en tinc un fotimer de records agradables. Va ser un any viscut amb molta intensitat tot i ser jo, molt nena... 
Des del primers dies ja vaig notar que les coses serien diferents, quan la majoria de nenes del poble esperaven a les filles del mestre per anar a jugar. D'on veniem, el mestre no estava gaire valorat, socialment,  per les altes esferes, en canvi aquí, era respectat per tothom. Era el senyor mestre . Em ve  gust recordar amb vosaltres, algunes de les vivències infantils.

Aquesta foto és d'un final de curs, a l'escola de la Colònia. No us dic qui sóc , però us dono una pista: la Roser era molt tímida...La solució al següent post!!!

L'AIGUA - Acostumats a viure prop d'un riu i a obrir l'aixeta quan la necessitàvem, el fet d'arribar a un lloc de secà , al començament ens va crear alguns problemes, ja que a les cases no hi havia aigua corrent. La nostra vivenda era propietat de l'ajuntament i els seus darrers amos eren gent de possibles que van desaparèixer al temps de la guerra. Encara quedaven algunes mostres de que havia estat una rica propietat, com per exemple les rajoles del terra  que eren mosaics de colors i el fotimer de mobles antics que hi havia  a les golfes, on la pols amagava l'esplendor d'altres temps... Per la mainada era tot un món misteriós i especialment sentiem curiositat per una mena de divant, moble que no haviem vist fins aleshores.

Al  darrere de la casa un pati bastant gran , solia ser el nostre espai particular de jocs a més dels carrers del poble , és clar. Al mig del pati un vell pou, s'alçava amb una decaiguda elegància, decorat amb molsa on no hi tocava el sol. L'aigua l'havíem de treure amb una galleda lligada a una corda i amb una corriola i la utilitzàvem per a la higiene personal, per fer el menjar i per rentar la roba. Perquè fos més fàcil aquest menester, tenia un safareig arrapat a la paret. Recordo que quan plovia, la gent treia galledes i cubells al carrer, per arreplegar l'aigua de les canals, ja que la dels pous, que tenien a la majoria de les cases, era massa dura i no servia per coure el llegum, aleshores base important de l'alimentació.

Per veure i havia alguna font al mig del poble i sovint agafàvem el cantir i anavem d'excursió a l única de les rodalies. La font del Moriscó.

LA MATANÇA - Els primers mesos de l'any no ens despertava pas el cant dels galls, sinó els esgüells dels porcs que es mataven al mig del carrer. Moltes famílies en criaven un per la seva supervivència, doncs aquest és un animal que condeix molt i les seves menges, les estiraven tan com podien...Quan sortíem de casa , al matí, per anar a l'escola, encara hi havia restes de la  matadissa  feta a trenc d'alba.

EL BRASER - Aquests dies ens hem queixat del fred els que vivim a la franja litoral...Us puc assegurar que això no és res, si el comparem al que feia en l'esmentat poblet. L'escola era un antic teatre del temps de la república i per escalfar-la, no n'hi havia pas prou amb una estufa al bell mig de la sala. Per això, la mainada quan anàvem a estudi, com dèiem aleshores, en una mà portàvem la maleta(cartera)i a l'altre el braser. Aquest era com una caixa metàl·lica amb molts forats, que s'omplia de brases roents. Per enganyar una mica el fred, posàvem el braser a terra amb els peus a sobre i, és clar, l'escalforeta durava el mateix temps  que les brases. Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells

LLUERNES

No fa gaires dies comentàvem en una tertúlia d'estar per casa, si imaginació i fantasia eren el mateix...Segons el diccionari són paraules sinònimes, però vam arribar a la conclusió que de vegades hi havia petits matisos que les podien diferenciar. Sovint, la imaginació i la fantasia caminen plegades. Tant l'una com l'altra sempre hi són, esperant que truquem a la seva porta...

I si es tracta de fantasiejar, miro el cel i m'imagino que cadascun dels puntets que brillen a la nit, són petites cuques de llum gronxades suaument pel vent i portades fins a l'infinit. I rememoro que, de petita, les veia al costat dels caminets i aleshores m'imaginava que eren petits estels...

I vull posar la cirereta al pastís amb aquest petit poema del gran

Pere Quart:

-Cuca de llum, què cerqueu
pels marges  amb la llanterna?
I diu ella sense veu:
-Una lluerna. 

M. Roser Algué Vendrells

LA  NEU

Pendré un bon grapat 
de la neu més blanca
i la guardaré 
dintre d'una capsa.
Quan vingui l'estiu
que fa calorassa,
la neu em podrá 
refrescar la cara.


El meu amic diu
que la neu no es guarda,
que sols trobaré
la capsa mullada.
Això no m'ho crec!
Ves, com s'ho faria!
Tancant be la capsa,
com s'escaparia?

Joana Raspall
(quan ja havia editat el meu post he trobat aquest poema infantil de la Joana Raspall i he pensat que amb la nevada, estaria bé. ja veureu que no es poden posar comentaris...

UN  NADÓ,  UN  POEMA--2

(la parelleta)

PETITA  I  BONICA

L'Empordà és fruit de l'amor

d'un pastor i una sirena,

així ens ho diu la cançó...

emblema d'aquesta terra.

Tot seguint la tradició

la nostra jove parella,

després d'un nen molt bufó

ara tenen una nena...

És blanqueta i riallera

i bonica com un sol,

a la petitona estrella

bé caldrà posar-li un nom

Com li direm a la nena?

i és que n'és tant d'eixerida,

que ja tothom l'anomena...

la princeseta Idolina

M. Roser Algué Vendrells  ( juny 1997)

(Idolina és un nom portuguès)

Com que sembla que l'hivern ara ja s'ha decidit a venir-nos a veure i quedar-se, he volgut posar aquí aquesta "nit a la masia", un poema d' hiverns, d'un passat  que ens porta bons records , si som de la quinta dels que en tenim un bon feix per explicar.

La escrit l'amiga Imma Cauhé del blog Viatges i altres. És filla de la coneguda i excel·lent poetessa de Sant Feiu de Llobregat, la Joana Raspall. Ella no si dedica , però de tant en tant, podem veure que la genètica, sovint es fa palesa ...

Aquesta era la masia de la seva família, a Gelida.

UNA  NIT  A  LA  MASIA

Allà esperant l'escalfor 

d'aquell vell escalfapanxes,

recordant les nits alegres 

que vivíem amb els pares,

cremant vells ceps de la vinya

i a les brases fent torrades,

botifarra i cansalada.

Els germans allà jugàvem:

penyores i jocs de taula,

en el foc que il·luminava

hi miràvem flamarades.

No toquis els troncs encesos 

i ves en compte amb les brases,

pensa que surten guspires

i et poden saltar a la cara!

Quines nits més amoroses...

Per distreure la mainada,

eren contes i joguines 

i cançons desafinades.

Les flames de les espelmes

movent-se desesperades,

amb moviment de va i ve

seguint la música ballen.

Arriba la negra nit,

tots cansats per la vetllada,

sense ni tele ni ràdio

ja s'ha adormit la canalla.

Imma Cauhé

CERTAMEN  DE  POESIA
(infantil i juvenil)


Ja fa un temps que col·laboro amb la revista digital  Lo Càntich. Aquest any passat van organitzar un concurs de poesia infantil i juvenil i jo vaig formar part del jurat. Ara han editat un poemari amb tots els poemes premiats i finalistes, per tal que cadascun dels participants en tingui un record. Van ser molt amables i em van oferir  fer el pròleg . A mi, em va fer molta il·lusió.

http://www.bubok.es/libros/208824/Silenci-Sensacional----poemari


Pròleg


Fer el pròleg d’aquest recull de poemes infantils i juvenils...Tot un  repte!
Però he pensat que la poesia em volia fer un regal, perquè jo sempre me l’he estimada molt i he procurat que els infants i adolescents, tinguessin una actitud poètica davant la vida.

A les meves classes les parets estaven plenes de poemes, com si fossin quadres, tant se val l’edat de l’alumnat. Puc presumir que, fins i tot els més petits, aprenien a llegir bo i contemplant-los. Solíem jugar a veure qui trobava el poema que jo llegia i estic molt satisfeta dels resultats obtinguts. Qualsevol tema que tractàvem a la classe tenia el seu poema i si no en trobàvem cap, ens l’inventàvem. Quan els llegia a la classe, em deien:- “ Roser, es nota que sents el que estàs llegint”... Penso que d’això es tracta, de saber-ho transmetre.

Però, és clar, també havien d’aprendre a fer- ne... Hi ha molts exercicis que ho permeten, però jo preferia que s’expressessin lliurement, sense dirigir-los. Després els ajudava a acabar-los d’arrodonir i, a més a més, cada any fèiem l’àlbum de poemes de la classe.

Si que recordo una activitat, una mica guiada. Quan en Miquel Martí i Pol va fer setanta anys, amb el títol del seu poema “Plou i fa sol”, cadascú se’n va inventar un de diferent i en vam fer un recull per felicitar-lo.Va ser una activitat molt maca.

M’oblidava que aquest és un concurs de poesia digital...i sembla que l’ordinador no és massa poètic...però si aconseguim que els infants i adolescents siguin sensibles, el llapis, el bolígraf o l’ordinador, només seran els estris que us facilitaran compartir amb els altres els vostres sentiments.

Moltes felicitats a tots i a totes, ja que pel sol fet de participar, demostreu que teniu  un gran cor amb molts calaixets per guardar-hi tot el que us ha impressionat en alguna ocasió ...

I, sisplau, no us quedeu aquí...Us llenço un petit repte, com si fos una pilota:

Poesia , busca poetes i poetesses per transmetre a tothom un xic de sensibilitat...qui l’entoma?

M. Roser Algué VEndrells

Avui el poso aquí, perquè si l'adquiriu, podreu veure la qualitat dels poemes i és que els infants i joves també  tenen moltes coses per dir i saben compartir sentiments. Si voleu saber com aconseguir-lo, cliqueu el link que hi ha sota el llibre. Espero que tot plegat us agradi...