RECORDS - 1
La gent sol dir que el poble on es neix mai s'oblida, perquè són les teves arrels, "la patria chica" que diuen els nostres veïns... En el meu cas, nascuda en una colònia tèxtil, on vaig viure fins als nou anys, les circumstàncies van fer que  no en guardi cap record especial.  En canvi del lloc on vam anar a després, un poblet de la Segarra on l'estada va ser només d'un any, en tinc un fotimer de records agradables. Va ser un any viscut amb molta intensitat tot i ser jo, molt nena... 
Des del primers dies ja vaig notar que les coses serien diferents, quan la majoria de nenes del poble esperaven a les filles del mestre per anar a jugar. D'on veniem, el mestre no estava gaire valorat, socialment,  per les altes esferes, en canvi aquí, era respectat per tothom. Era el senyor mestre . Em ve  gust recordar amb vosaltres, algunes de les vivències infantils.

Aquesta foto és d'un final de curs, a l'escola de la Colònia. No us dic qui sóc , però us dono una pista: la Roser era molt tímida...La solució al següent post!!!

L'AIGUA - Acostumats a viure prop d'un riu i a obrir l'aixeta quan la necessitàvem, el fet d'arribar a un lloc de secà , al començament ens va crear alguns problemes, ja que a les cases no hi havia aigua corrent. La nostra vivenda era propietat de l'ajuntament i els seus darrers amos eren gent de possibles que van desaparèixer al temps de la guerra. Encara quedaven algunes mostres de que havia estat una rica propietat, com per exemple les rajoles del terra  que eren mosaics de colors i el fotimer de mobles antics que hi havia  a les golfes, on la pols amagava l'esplendor d'altres temps... Per la mainada era tot un món misteriós i especialment sentiem curiositat per una mena de divant, moble que no haviem vist fins aleshores.

Al  darrere de la casa un pati bastant gran , solia ser el nostre espai particular de jocs a més dels carrers del poble , és clar. Al mig del pati un vell pou, s'alçava amb una decaiguda elegància, decorat amb molsa on no hi tocava el sol. L'aigua l'havíem de treure amb una galleda lligada a una corda i amb una corriola i la utilitzàvem per a la higiene personal, per fer el menjar i per rentar la roba. Perquè fos més fàcil aquest menester, tenia un safareig arrapat a la paret. Recordo que quan plovia, la gent treia galledes i cubells al carrer, per arreplegar l'aigua de les canals, ja que la dels pous, que tenien a la majoria de les cases, era massa dura i no servia per coure el llegum, aleshores base important de l'alimentació.

Per veure i havia alguna font al mig del poble i sovint agafàvem el cantir i anavem d'excursió a l única de les rodalies. La font del Moriscó.

LA MATANÇA - Els primers mesos de l'any no ens despertava pas el cant dels galls, sinó els esgüells dels porcs que es mataven al mig del carrer. Moltes famílies en criaven un per la seva supervivència, doncs aquest és un animal que condeix molt i les seves menges, les estiraven tan com podien...Quan sortíem de casa , al matí, per anar a l'escola, encara hi havia restes de la  matadissa  feta a trenc d'alba.

EL BRASER - Aquests dies ens hem queixat del fred els que vivim a la franja litoral...Us puc assegurar que això no és res, si el comparem al que feia en l'esmentat poblet. L'escola era un antic teatre del temps de la república i per escalfar-la, no n'hi havia pas prou amb una estufa al bell mig de la sala. Per això, la mainada quan anàvem a estudi, com dèiem aleshores, en una mà portàvem la maleta(cartera)i a l'altre el braser. Aquest era com una caixa metàl·lica amb molts forats, que s'omplia de brases roents. Per enganyar una mica el fred, posàvem el braser a terra amb els peus a sobre i, és clar, l'escalforeta durava el mateix temps  que les brases. Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells