Subscribe:

diumenge, 19 de febrer de 2012

RECORDS - 1
La gent sol dir que el poble on es neix mai s'oblida, perquè són les teves arrels, "la patria chica" que diuen els nostres veïns... En el meu cas, nascuda en una colònia tèxtil, on vaig viure fins als nou anys, les circumstàncies van fer que  no en guardi cap record especial.  En canvi del lloc on vam anar a després, un poblet de la Segarra on l'estada va ser només d'un any, en tinc un fotimer de records agradables. Va ser un any viscut amb molta intensitat tot i ser jo, molt nena... 
Des del primers dies ja vaig notar que les coses serien diferents, quan la majoria de nenes del poble esperaven a les filles del mestre per anar a jugar. D'on veniem, el mestre no estava gaire valorat, socialment,  per les altes esferes, en canvi aquí, era respectat per tothom. Era el senyor mestre . Em ve  gust recordar amb vosaltres, algunes de les vivències infantils.


Aquesta foto és d'un final de curs, a l'escola de la Colònia. No us dic qui sóc , però us dono una pista: la Roser era molt tímida...La solució al següent post!!!

L'AIGUA - Acostumats a viure prop d'un riu i a obrir l'aixeta quan la necessitàvem, el fet d'arribar a un lloc de secà , al començament ens va crear alguns problemes, ja que a les cases no hi havia aigua corrent. La nostra vivenda era propietat de l'ajuntament i els seus darrers amos eren gent de possibles que van desaparèixer al temps de la guerra. Encara quedaven algunes mostres de que havia estat una rica propietat, com per exemple les rajoles del terra  que eren mosaics de colors i el fotimer de mobles antics que hi havia  a les golfes, on la pols amagava l'esplendor d'altres temps... Per la mainada era tot un món misteriós i especialment sentiem curiositat per una mena de divant, moble que no haviem vist fins aleshores.



Al  darrere de la casa un pati bastant gran , solia ser el nostre espai particular de jocs a més dels carrers del poble , és clar. Al mig del pati un vell pou, s'alçava amb una decaiguda elegància, decorat amb molsa on no hi tocava el sol. L'aigua l'havíem de treure amb una galleda lligada a una corda i amb una corriola i la utilitzàvem per a la higiene personal, per fer el menjar i per rentar la roba. Perquè fos més fàcil aquest menester, tenia un safareig arrapat a la paret. Recordo que quan plovia, la gent treia galledes i cubells al carrer, per arreplegar l'aigua de les canals, ja que la dels pous, que tenien a la majoria de les cases, era massa dura i no servia per coure el llegum, aleshores base important de l'alimentació.


Per veure i havia alguna font al mig del poble i sovint agafàvem el cantir i anavem d'excursió a l única de les rodalies. La font del Moriscó.

LA MATANÇA - Els primers mesos de l'any no ens despertava pas el cant dels galls, sinó els esgüells dels porcs que es mataven al mig del carrer. Moltes famílies en criaven un per la seva supervivència, doncs aquest és un animal que condeix molt i les seves menges, les estiraven tan com podien...Quan sortíem de casa , al matí, per anar a l'escola, encara hi havia restes de la  matadissa  feta a trenc d'alba.


EL BRASERAquests dies ens hem queixat del fred els que vivim a la franja litoral...Us puc assegurar que això no és res, si el comparem al que feia en l'esmentat poblet. L'escola era un antic teatre del temps de la república i per escalfar-la, no n'hi havia pas prou amb una estufa al bell mig de la sala. Per això, la mainada quan anàvem a estudi, com dèiem aleshores, en una mà portàvem la maleta(cartera)i a l'altre el braser. Aquest era com una caixa metàl·lica amb molts forats, que s'omplia de brases roents. Per enganyar una mica el fred, posàvem el braser a terra amb els peus a sobre i, és clar, l'escalforeta durava el mateix temps  que les brases. Continuarà...



M. Roser Algué Vendrells

45 comentaris:

  1. Entranyables vivències, M. Roser; m'ha agradat molt llegir-te. T'he cercat a la foto i no sabria pas reconèixe-te; m'imagino que deus ser alguna de les nenes amb el cap cot, si eres tímida com dius.
    De la teva estada al poble de la Segarra en guardes records molt bonics, pel que es desprén del text. Una vida dura però feliç, oi? Els temps eren difícils per a molta gent en aquells anys, i es passava molt de fred; també la meva mare explica això del braser. La fotografia del pou m'ha agradat especialment.
    Espero amb moltes ganes la continuació. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Galionar, sí, d'aquest poblet en tinc molt bons records...pensa que quan vam anar-hi ens deien que era un poble on la gent era molt eixuta , com la terra i ves per on, va ser un any feliç. Recordo que el poble hi havia dos bàndols que, per cert , ningú en sabia exactament l'origen( segurament molt antic), els de la cooperativa i els del curandero. Aquest era un senyor que el venien a veure persones de molt lluny atrets per la seva fama, però ell mai sortia de casa...i és curiós que a l'altre bàndol hi havia el metge del poble, una eminència el qual també tenia clientela de molts llocs...Però mira, el mestre estava bé amb tothom i era molt respectat...
      No vas malament del tot amb la foto!!!
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  2. Molt maques aquestes vivències que ens comparteixes d'aquesta manera tan ben explicades.M'ha semblat molt interessant que ens mostressis la imatge del braser i que ens detallessis com ho fèieu per escalfar-vos.No ho coneixia així portàtil, per dir-ho d'alguna manera.
    Sobre la fotografia, pel que dius que eres tímida, t'imagino que seràs alguna de les nenes que mira cap enrere.
    Et seguiré per anar coneixent més coses de la teva infantesa.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps Montse, els vespres freds d'hivern, són un bon moment per enyorar antigues vivències i posar-les al paper per compartir-les...La història del braser no té preu, segur que tu coneixes aquells rodons que de vegades es posaven sota una taula(en català taula- braser i en castellà mesa camilla)...
      Cap enrere no hi miro!!!
      Molts petons Montse.

      Elimina
    2. Jo conec els brasers aquets rodons que dius, aquests de la foto no els havia vist mai. Em el que cuiden ara als nens que semblen de mantega, com per donar-lis el braser per anar a escola.

      Elimina
    3. No se m'havia acudit això Imma, segurament algun acabaria amb els cabells socarrimats...

      Elimina
  3. Unes memòries molt tendres, M. Roser. Senzillament, els records de la infantesa ens deixen unes empremtes que sempre romandran guardades en els calaixos de l’ànima.
    Records de brasers, pous, patis i jardins amb plantes en tinc molts, també, a la memòria, embolcallats amb mocadors de fil i puntes que les nostres mares i àvies ens han deixat com l’herència més preuada.
    Ja ens diràs qui ets a la fotografia, doncs ara ens has deixat encuriosits a tots.
    Petons d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Papallona, suposo que molta gent té coses per explicar, potser semblants a les meves, però mira de tant en tant, ve de gust compartir. Però aquestes no van embolcallades amb mocadors de fil i randes, ja que els meus antecessors, prou feina tenien a sobreviure i no els quedava temps per filigranes, es podria dir que són a la meva memòria poètica(que ja és una bona herència).
      Si t'hi fixes, estem cantant...algú s'hi ha apropat!!!
      Petons de bona nit

      Elimina
  4. Oh! Gràcies M. Roser! Són el tipus d'històries que mai em cansaria d'escoltar, tot i que me les sé perquè, com altres vegades s'ha vist, la mare, la tieta, etc. també me les conten... fantàstic! ja veig que la seva imaginació no les fa fantasejar (perquè vegis que segueixo fil per randa els teus amicals posts...) i el que diuen és VERITAT!! Es que sona tot tan prehistòric, oi? sembla mentida com en tants pocs anys (sí, no posis aquesta cara, POCS!) s'hagi avançat tant en comoditats. Llàstima que no hàgim avançat en valors...
    Sentir explicar aquestes vivències em trasllada a un estat emotiu molt especial. Es com si entrés en unes velles golfes de la família i comencés a remenar i a trobar-hi objectes que no sé per a que serveixen però que observant-los, tocant-los, olorant-los i estréyent-los ben fort contra el meu pit, poguessin transmetre'm el seu passat que un dia -no fa pas tant, no!, insisteixo- va ser ben present; segur que en els nostres gens duem reminiscències d'aquelles vivències i, per això, al escoltar-les, el cor se m'eixampla i em batega amb més força, com si es retrobés amb sensacions oblidades sota la pols del record...
    Un petó de nostàlgia i fins la propera història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, gràcies a tu per seguir fil per randa els meus posts( no esperava menys)i per escoltar o per llegir... malgrat que algunes vivències s'assemblen a les que escoltes en família, però mai són iguals...i tan les unes com les altres, són veritat de la bona.
      Me esverat una mica quan he llegit la paraula prehistòric, què???, però de seguida m'he refet... És veritat, posem( per posar...) que en els últims cinquanta anys s'ha avançat més en comoditats que en tres-cents...
      És veritat, recordar aquestes vivències et fa sentir emocions especials i et trasllada a aquests llocs i a aquells temps( no insisteixis, no) amb tots aquests objectes que tu dius...
      Segur que els nostres guarden el caliu
      que fa que en algun moment revisquin un bé de Deu de sensacions oblidades (compte amb els infarts)...
      Avançar en valors, i això que és? et dirien més de quatre...una pena!!!
      Petons de bona nit.

      Elimina
    2. Ai, volia dir: segur que els nostres gens...

      Elimina
  5. oh...fantàstic...això m'encanta és el que més m'agrada...:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Rafael, m'agrada que t'agradin les meves(i de molts/es)vivències...
      Doncs mira, com he llegit el teu últim post...
      Recordo que en aquest lloc vaig tenir el primer noviet (teniem 9 anys) i m'ha vingut a la memòria , com si ho vegés ara, un dia que el vailet em va perseguir per mig poble per què em volia fer un petó i jo vaig córrer més que ell...Passats els quaranta, ens vam tornar a trobar per casualitat i segurament, aleshores, m'hagués deixat atrapar...He vist que tenies un petó perdut!!!

      Elimina
  6. I quin poble és? Jo tinc una casa a Ivorra... és aprop?

    ResponElimina
  7. Núria, no és a tocar, però pel fet que aleshores eren de la mateixa comarca, si que és a prop. És el poble d'Els Prats del Rei. Crec que ara pertany a l'Alta Anoia...Jo a Ivorra hi he estat anant a Sant Ramon bé, tots aquells indrets me'ls conec molt, perquè hi he fet turisme rural, en concret a Calonge de Segarra i des d'allà he anat voltant...
    Petons i bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) també conec Prats de Rei, hi ha la fàbrica de pantalons, he anat a comprar vàries vegades i sempre quan hi anava passàvem per allà... des que m'he divorciat ja no hi he anat més però la casa continua sent dels dos...una comarca molt feréstec, com molts dels seus habitants, no vull dir que siguin mala gent però millor no tenir-los de cul... o aquesta és la meva experiència.

      bona nit Roser

      Elimina
    2. Núria, l'amo de la fàbrica de pantalons, havia estat alumne del meu pare...
      És curiós, el mateix que dius tu de la comarca i els seus habitants ens ho deien a nosaltres quan hi vam anar a viure, però l'experiència ens va demostrar que, de vegades les aparences enganyen...Jo fa un parell d'anys que no hi he anat.
      Petons.

      Elimina
  8. Aquesta entrada em retorna als meus avis. La vida tranquil·la de poble. Gràcies per fer-me despertar imatges que tenia adormides

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra que les meves vivències de temps passats, t'hagin portat bons records...Suposo que moltes persones en tenen de semblants. Fixa't, jo les tinc sempre presents a la memòria potser perquè era una vida molt més calmada...
      Bon vespre.

      Elimina
  9. 1. Jo diria que ets a la segona fila, començant per baix, ben bé al costat d'una nena mira cap avall, crec; a la dreta hi tens una nena vestida de fosc, i al darrera hi tens la fila dels nens.
    2. M'agrada el detall del braser. En les entrevistes que faig sempre demano pels mitjans d'escalfament en èpoques no tan llunyanes; molt sovint, gairebé sempre, demano com ho feien per escalfar el llit en l'hivernada: el roc calent embolicat, el burro...
    3. Sempre m'ha fet gràcia això de "família de possibles": la trobo una expressió molt curiosa, molt elaborada, divertida i tot, i contradictòria en ella mateixa.
    4. La font del Moriscó! Un topònim molt suggerent. A veure si el trobo a l'"Onomasticon".

    ResponElimina
    Respostes
    1. 1. Jordi, t'hi has acostat però...
      2. Bé aquest estri no era pas per escalfar llits hauriem acabat socarrimats...El roc calent, codedells de riu, en dèiem, o una ampolla de vidre amb aigua calenta (per sort no es destapava mai), el burro o el frare, eren més antics...La mare explicava que una vegada, un frare va anar a fer estada a una masia i quan s'apropava l'hora d'anar a dormir li van dir a la minyona, que portes el frare a escalfar els llits...
      La cara del pobre home devia ser un poema, abans que s'aclarís el malentès.
      3. Sempre l'he sentida a dir aquesta expressió tan curiosa, però jo no l'hi trobo de contradictòria...
      4. No tinc ni idea d'on venia el nom, però la font encara existeix. A veure si en treus l'aigua clara, mai millor dit!!!

      Elimina
  10. M.Roser, moltes gràcies per compartir els teus records, i fer-ho amb aquesta delicadesa q et defineix quan escrius. Espero llegir-ne més...

    (L'altre dia em queixava del fred, i la meva mare q és nascuda en una casa de pagés mig em renyava per queixar-me, pk em deia q en aquell temps sí que se'n passava de fred...)

    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rachel, per a mi és un plaer fer-ho,
      m'ho passo pipa! D'aquest poble encara
      tinc tema per un altre post...
      La mare té raó, et puc preguntar d'on és? i penso que també depen dels llocs. Els que vivim a la franja del litoral estem mal acostumats. Catalunya endins, ara també fa unes bones glaçades, però la gent té més mitjans que abans , per combatre el fred.( Jo recordo anar a estudi a 10 graus sota zero, amb mitjons llargs i faldilles i els genolls a l'aire...)
      Petons per a tu també.

      Elimina
  11. M. Roser em dius que els teus records no van embolcallats amb fil ni randes. Bé, els meus, tots, tampoc però t’ho he referit pel fet de que, de vegades, ens els nostres calaixos hi ha tresors guardats que no tenen preu perquè són records dels pares o dels avis. No parlava de valors materials, només de sentiments que el cor guarda.
    Una abraçada i més petons d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mecatxis, aquesta Roser, quina poca sensibilitat! Tens tota la raó del món Papallona...
      Saps que passa que sovint he hagut d'admirar fines labors fetes per àvies i suposo que ha estat una associació d'idees...No hi ha res de més valor que les coses que guardem en la memòria del cor, perquè són de les persones que més ens han estimat...
      Petons de bona nit.

      Elimina
  12. Quins records, els que han tingut sempre aigua corrent i llum eléctrica no s'ho poden ni imaginar. Jo a casa en tenia però a la masia no, i els recors de puà l'aigua, de encendre el llum de carburo, l'escalfa panxes... és el millor de l'infantesa, encra que era molt dur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla estrany Imma, que ara que tenim totes les comoditats que volem i més, recordem amb nostàlgia aquells anys força més magres, quan les nostres riqueses eren la vida en família, els jocs al carrer... i la imaginació que ens permetia viure'ls amb una alegria,
      que ja voldrien la mainada d'ara...
      Suposo que els avanços de la tecnologia no han fet que les relacions humanes milloressin.
      Petons.

      Elimina
  13. preciosa informacion excelente reportaje
    molt be
    saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies ESTEVE, has vist, la vida fa uns quants anys també tenia el seu encant...
      Petons.

      Elimina
  14. Els tresors que guardem a la memòria, un cop els traiem la pols i els exposem a la llum, adquireixen categoria de joietes: brillen.
    Abans es vivia pel que es tenia, com ara.
    Però la vida ens l'han posada molt més fàcil.
    Deia Manrique: 'Como, a nuestro parescer, cualquiera tiempo pasado fue mejor'. O sigui que en realitat no era millor sinó que ens ho semblava.
    En aquest enyorament hi entra l'edat: també érem més àgils, potser més alegres, teníem la vida per davant. Això és el que fa que recordem amb nostàlgia.
    Ho expliques molt bé, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla Olga que si començo atreure la pols, trobaré un fotimer de joies...
      Jo mai he pensat que els temps passats van ser millors, però potser ens enfrontàvem al dia a dia, amb una actitud més positiva.
      Dius que influeix l'edat...Potser el treballar amb criatures em permet fer comparacions. Nosaltres gaudíem amb il·lusió de les poques coses materials que ens donava la vida, ara es cansen de les moltes coses que tenen.
      I penso que, sobretot, valoràvem molt la part emocional de les coses, avui dia emsembla que són les emocions les que van acumulant capes de pols...
      Gràcies per la teva amabilitat i bon cap de stmana.

      Elimina
    2. Perdona Olga, m'he adonat que se m'havien escapat algunes faltes, deu ser cosa del divendres...

      Elimina
  15. Recordar es vivir... y tu has revivido eso a través de tu maravilloso relato, nos has llevado de la mano por la historia de tu pueblo de tu casa y familia y que decir recuerdos de infancia y época escolar hmmm croe que la linda rosario es la que esta justo en medio y enfrente con la cabeza inclinada ¿cierto?
    Gracias por compartir esos lindos recuerdos de parte importante de tu vida :D
    un besito y mi abrazo a ti querida amiga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues si, Atlántida, escribir estos recuerdos es como si volviera a vivirlos, es como ver pasar delante de mis ojos , un trocito de la película de mi vida y no te creas, podría llenar hojas y más hojas...
      Amiga has dado en el clavo, pues si que soy esta, justo en la línea de la bandera...
      Ya sabes que es un placer compartir vivencias emociones y sentimientos , con quien sabe apreciarlos...
      Un beso grande.

      Elimina
  16. Hola, ha sido un enorme gusto pasar por tu genial blog, te felicito mucho, tienes un buen blog, te invito de manera cordial a que visites el Blog de Boris Estebitan y leas un escrito mio titulado “Caminando bajo la luz de la luna”, te espero ahí, que pases un buen fin de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Boris, encantada de que te hayas detenido en mis Pequeñeces y gracias por tus atentas palabras. Con mucho gusto pasaré por tu blog, siempre es agradable hacer nuevos amigos.
      Un lindo fin de semana también para ti.

      Elimina
  17. M'agraden molt aquests records de la teva infantesa, moltes coses també viscudes a casa dels avis, a Grauges, però aixó del braser que portava-ho a l'escola, no ho havia sentit mai. És molt curiós!!!
    He intentat descobrir-te a la foto, però és difícil. Podries ser a la segona fila, la nena que fa cinc començant per l'esquerra, i la primera de la fila, potser és la teva germana.
    Espero que ens diràs on estás
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Anna quan tenim records, és que ja tenim una pila d'anys...Ui el braser, sort en teniem amb el fred que feia!
      Noia m'has encertat de ple, però la meva germana està una mica és enrere que jo, enmig de les dues hi ha un nen que té una taca de llum a la cara...
      Us esperen uns quants records més però l'altra setmana.

      Elimina
  18. miles de gracias querida y admirada poetisa por hacernos confidentes de los bellos recuerdos, sentimientos y emociones de tu infancia . Miles de besinos con todo mi cariño y feliz domingo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna seguramente también tu tendrás gratos recuerdos de tu infancia.
      Yo podría escribir un libro con muchas páginas...me gusta compartirlos con todos vosotros/as.
      Muchos besines también para ti y que empieces la semana con optimismo!

      Elimina
  19. Els record són com els tatuatges de l'ànima, aquelles petjades eternes que ens deixen les vivències. Preciós post, M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carina, quina imatge poètica més preciosa, "els records són com les petjades de l'ànima". Doncs les meves deuen ser molt fondes, perquè ni el temps ha aconseguit esborrar-les... Gràcies per les teves paraules.
      Petons de bona nit.

      Elimina
  20. Jo també sóc adoptada, al lloc on visc. I és veritat que el lloc on vaig néixer i créixer em tira, però el lloc on estic ara, és casa meva, és el meu racó ideal, és el meu petit tresor de cada dia!

    ResponElimina
  21. Hola Judit, pensa que jo he viscut a set pobles diferents (tot un rècord) i gairebé a tots m'hi he sentit integrada, a uns més que d'altres, és clar. Ara porto vint-i-quatre anys vivint a Esplugues i la veritat és que hi estic prou bé, tot i que a mi m'agraden més els pobles petits, però de vegades les circumstàncies decideixen per tu...
    Petons.

    ResponElimina