Subscribe:

dissabte, 14 de gener del 2012

ANY  NOU,  PRIMERES   FLORS.

Som al gener i quan ens pensàvem que passaríem de la tardor a la primavera, sembla que en alguns llocs comença a treure el nas l'hivern. Les primeres flors de l'any (d'un àrbre fruiter), van obrint-se camí, contemplant embadalides un paisatge mai vist, però ja intuït en la història genealògica de l'arbre, que la natura ha anat forjant any rera any...i no voldríem pas que de cop i volta unes glaçades engelosides, malmetessin aquests petits tresors, font de vida. Després vindran les abelles a libar el seu deliciós nèctar i fabricaran una mel, que els àngels i cantaran...
Doncs sí, els ametllers ja comencen a ser una delícia per a la vista i l'olfacte.

La nostra llengua és molt rica en refranys i dites que de vegades es contradiuen, però aquest cop ens en regala una, que només cal alçar la vista per comprovar la seva veracitat :

PEL  GENER,
FLOREIX  L'AMETLLER. 

Dolçor de mel
taques de neu rosada;
Flors d'ametller.
M. Roser Algué Vendrells
***Per a la Carme, que avui fa un canvi important de dècada...
Col·lecionista de sentiments
d'il·lusions i de tendreses, 
de somnis i d'aquarel·les,
de colors, de llums, de sols,
de nits, de llunes i estrelles
i de flors fetes ramells...
Carme, tu sempre ens sorprens,
col·leccionant bons moments!

dijous, 5 de gener del 2012

 3 - RECORDS  DE  REIS...


1r - Quan jo era petita , a casa, érem pobrets i alegrets i , es clar, els reis una mica minsos. Recordo que l'endemà de la Festa, totes les nenes portàvem les joguines a l'escola. Com que vivia en una colònia tèxtil, hi havia molta diferència entre el que duiem unes i altres. Algunes companyes eren filles de families amb possibles ( els que manaven) i estaven especialment afavorides per ses Majestats...Recordo, sobretot, unes nines de somni, equipades amb tots els complements possibles i la cosa anava degenerant a mida que l'estatus social era més baix... Jo que des de ben petita tenia un de sentit de la justícia  força arrelat (tot i no ser-ne conscient), no entenia aquestes diferències que no tenien res a veure amb portar-se bé (com era el meu cas) o no... Fins que un any , que les minses joguines anaven acompanyades d'una carta dels Reis, vam reconèixer la lletra del pare...
Recordo que per a mi va ser com un alliberament i vaig tenir la resposta a un munt de preguntes...Jo tenia cinc anys!!! Els germans ho vam acceptar molt bé. Els anys següents, jugàvem a veure qui trobava algun paquet sorpresa i la il·lusió era la mateixa...

2n - La primera vegada que vaig veure els Reis tenia nou anys, anaven amb cavalls i només els acompanyaven els tres patges. Aleshores vivíem a un poblet de la Segarra i recordo que plovia a bots i barrals i tot era bastant fosc. Mai més vaig sentir l'emoció d'aquella nit rúfola, que malgrat està de tornada de tot, era una escena tan autèntica , que va ser una nit de Reis de les que guardo més bon record... 

3r - Aquesta és una anècdota de gran, quan ja era tota una mestra d' escola. Sempre que puc vaig a veure la cavalcada del poble i un any estava molt a prop del lloc per on havien de passar els Reis per pujar a l'ajuntament. De cop i volta ,  veig que el blanc ve tot decidit , em dóna la mà i em diu:- Ja s'ha portat bé aquesta senyoreta? No us enganyo si us dic que vaig sentir una esgarrifansa ... Tots els infants que hi havia a la vora es van quedar bocabadats de la meva familiaritat amb personatges tan importants (era un pare de l'escola , és clar)... Perquè veieu que les il·lusions no tenen edat !!! 
Que els Reis us portin molts regalets ( o potser carbó)... i que , a més d'aquesta nit, mantingueu sempre la il·lusió per les coses.


M. Roser Algué Vendrells


Quan ja estava a punt d'acabar el post he trobat aquest poema de la Dolors Montserdà ( 1945-1919),
que jo gairebé me'l sé de memòria i no  recordo on el vaig aprendre. M'ha semblat que estaria bé posar-lo un dia de Reis... això si, tingueu els "klinex" a l'abast de la mà...
LA  NIT  DE  REIS


Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.
Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.
La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!
Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”
Dolors  Montserdà

dijous, 22 de desembre del 2011



Aquest primer  dibuix fet amb el Paint, és per desitjar-vos a tots i totes un BON  NADAL   i  un BON  ANY  i que es facin realitat tots 
els vostres somnis.

La mar en calma,
silenci blau,
l'estrella brilla...
És Nadal !
M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 13 de desembre del 2011

A  UN  INFANT


-Qui ets que plores.
tan fluixet a prop meu,
en la foscor de la nit,
quan tot resta en silenci?

-Sóc un infant
perdut entre la boira,
caminant sol i trist,
pobre cansat
i tremolant de fred...

Sense ningú que, 
a l'hora dels bells somnis,
em miri dolçament
i em bressoli amb amor
fins que la són em guanyi.

Sense ningú que,
en la fredor de l'alba,
m'embolcalli em tendresa
i em vetlli quan la por,
entristeix el meu son de nen pobre.

Vols donar-me la mà
perquè en les negres nits,
no tremoli de fred
ni em desvetlli la por?

-Vine petit infant,
caminarem plegats.
Jo t'adormiré amb cançons de bressol
i vetllaré el teu son.

I si alguna llàgrima
et desperta quan dorms,
eixugaré el teu plor
i et besaré el front.

Ni tu ni jo, petit infant,
estarem mai més sols...



M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 4 de desembre del 2011

COMIAT

Aquest post vol  ser com un adéu a l'any Maragall.

Joan Maragall va néixer al carrer Jaume Giral n 4 de Barcelona,  al Barri de Ribera. El fet de viure en plena Ciutat Vella,amb una gran densitat de població i amb unes condicions de vida molt dures , el va marcar profundament . Suposo que això el va impulsar a buscar en la natura, allò que li mancava, i plasmar-ho en els seus escrits.
En un dels seus poemes ens parla de quant era petit i vivia en aquest carrer. De fet de records d'infantesa en podem trobar en tota la seva obra, tan en poemes, com en prosa.

SOL  SOLET
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mar hi era humit
però el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Josep
el bon sol solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
 En món cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.


És curiós que tot i ser genuïnament urbà, esdevé el poeta del paisatge. De la muntanya i del mar
En els seus poemes parla dels llocs que el van emocionar especialment.
VISTES  AL  MAR
(fragment)
Dues coses hi ha
que al mirar-les juntes
me fan el cor més gran:
la verdor dels pins
la blavor del mar


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 27 de novembre del 2011

LA  TARDOR

Tardor...l'estació de l'any nostàlgica per excel·lència. Jo li solc dedicar quatre versos, que fan palès el meu tarannà melangiós, segurament perquè vaig néixer un mes d'octubre, al bell mig d'un paisatge de colors una mica emboirats...


Tardor...simfonia de colors
que et captiven la mirada,
amb matisos d'or i vermells de foc.

Nits clares de lluna
i capvespres fantàstics,
sota un cel de somni.

Pescadors a l'aguait
d'una mar encrespada,
esperant, sempre, que arribi la calma.

Enyorances d'amors somniats
i d'il·lusions perdudes,
que mai seran realitat.

Tardor...sensacions indefinides
i per als cors sensibles... 
un bell cant de melangia.


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 20 de novembre del 2011

UN  NADÓ  UN  POEMA

Aquests dies de pluja tan tardorals, em van bé per a revisar papers esborrallats  de paraules   , guardats al fons d'algun calaix i de vegades faig troballes que ni recordava que les tenia. N'he triades unes quants per a fer algun post. 
Entre les moltes coses que he recuperat, hi ha uns poemes que vaig fer per uns nadons de la família d'una casa rural, on vaig anar durant força temps. Com que el primer poema els va agradar...jo vaig continuar. Primer van tenir un nen (l'hereu), ara tocava una nena (la parelleta) i  després una altra nena (família nombrosa). A partir d'aquí els vaig dir que potser,  ja en tenien prou de quitxalla, perquè a mi ja se m'havia acabat la inspiració...És veu que s'ho van repensar, ja no en van tenir més i jo vaig respirar, perquè si en venia un altre , quin compromís!!! (Això és humor en un dia de pluja).



El  PETIT  NARCÍS

Les campanes del poble 
repicant dia i nit,
recorden que a Can Massa
ara hi ha un nen petit.

No volen fer silenci
perquè al petit nadó
també volen cantar-li
dringadora cançó.

És xic però es fa sentir
amb una veu petitona;
si a la nit no pot dormir,
al llitet la mare el gronxa,

Si el pare li diu cosetes
posa cara d'angelet,
es deixa fer ball manetes
i s'adorm ell tot solet.

I quan arriba un nou dia,
a l'entorn del seu bressol
se sent una melodia...
com el cant d'un rossinyol:

Nascut a prop de Girona
t'havies de dir Narcís;
mirar la teva carona
és com veure el paradís.


M. Roser Algué Vendrells - 1996