3 - RECORDS DE REIS...
1r - Quan jo era petita , a casa, érem pobrets i alegrets i , es clar, els reis una mica minsos. Recordo que l'endemà de la Festa, totes les nenes portàvem les joguines a l'escola. Com que vivia en una colònia tèxtil, hi havia molta diferència entre el que duiem unes i altres. Algunes companyes eren filles de families amb possibles ( els que manaven) i estaven especialment afavorides per ses Majestats...Recordo, sobretot, unes nines de somni, equipades amb tots els complements possibles i la cosa anava degenerant a mida que l'estatus social era més baix... Jo que des de ben petita tenia un de sentit de la justícia força arrelat (tot i no ser-ne conscient), no entenia aquestes diferències que no tenien res a veure amb portar-se bé (com era el meu cas) o no... Fins que un any , que les minses joguines anaven acompanyades d'una carta dels Reis, vam reconèixer la lletra del pare... Recordo que per a mi va ser com un alliberament i vaig tenir la resposta a un munt de preguntes...Jo tenia cinc anys!!! Els germans ho vam acceptar molt bé. Els anys següents, jugàvem a veure qui trobava algun paquet sorpresa i la il·lusió era la mateixa...
2n - La primera vegada que vaig veure els Reis tenia nou anys, anaven amb cavalls i només els acompanyaven els tres patges. Aleshores vivíem a un poblet de la Segarra i recordo que plovia a bots i barrals i tot era bastant fosc. Mai més vaig sentir l'emoció d'aquella nit rúfola, que malgrat està de tornada de tot, era una escena tan autèntica , que va ser una nit de Reis de les que guardo més bon record...
3r - Aquesta és una anècdota de gran, quan ja era tota una mestra d' escola. Sempre que puc vaig a veure la cavalcada del poble i un any estava molt a prop del lloc per on havien de passar els Reis per pujar a l'ajuntament. De cop i volta , veig que el blanc ve tot decidit , em dóna la mà i em diu:- Ja s'ha portat bé aquesta senyoreta? No us enganyo si us dic que vaig sentir una esgarrifansa ... Tots els infants que hi havia a la vora es van quedar bocabadats de la meva familiaritat amb personatges tan importants (era un pare de l'escola , és clar)... Perquè veieu que les il·lusions no tenen edat !!!
Que els Reis us portin molts regalets ( o potser carbó)... i que , a més d'aquesta nit, mantingueu sempre la il·lusió per les coses.
M. Roser Algué Vendrells
Quan ja estava a punt d'acabar el post he trobat aquest poema de la Dolors Montserdà ( 1945-1919),
que jo gairebé me'l sé de memòria i no recordo on el vaig aprendre. M'ha semblat que estaria bé posar-lo un dia de Reis... això si, tingueu els "klinex" a l'abast de la mà...
LA NIT DE REIS
Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.
Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.
La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!
Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”
Dolors Montserdà
