COMIAT
Aquest post vol ser com un adéu a l'any Maragall.
Joan Maragall va néixer al carrer Jaume Giral n 4 de Barcelona, al Barri de Ribera. El fet de viure en plena Ciutat Vella,amb una gran densitat de població i amb unes condicions de vida molt dures , el va marcar profundament . Suposo que això el va impulsar a buscar en la natura, allò que li mancava, i plasmar-ho en els seus escrits.
En un dels seus poemes ens parla de quant era petit i vivia en aquest carrer. De fet de records d'infantesa en podem trobar en tota la seva obra, tan en poemes, com en prosa.
SOL SOLET
Quan jo era petit
vivia arraulit
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mar hi era humit
però el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Josep
el bon sol solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
En món cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.
És curiós que tot i ser genuïnament urbà, esdevé el poeta del paisatge. De la muntanya i del mar
En els seus poemes parla dels llocs que el van emocionar especialment.
VISTES AL MAR
(fragment)
Dues coses hi ha
que al mirar-les juntes
me fan el cor més gran:
la verdor dels pins
la blavor del mar
M. Roser Algué Vendrells
No hi havia parat mai atenció, en això que dius. Suposo que, en aquest sentit, el poeta Maragall era ja una persona urbana com les d'avui, de les que veuen una separació molt neta i tallant entre l'espai urbà (bastit per l'home com a agent endreçador) i l'espai natural. La diferència entre ell i "nosaltres" és que ell veia la mà de Déu en la natura, i això "nosaltres" ja no ho veiem, o no ho volem veure, o potser és que prescindim d'aquesta distinció i ens limitem a considerar la natura com un lloc d'esbarjo, com un parc temàtic. En fi. M'he allargat massa i no he dit res de bo ni de nou.
ResponEliminaQue tinguis un bon diumenge, Roser. I gràcies per oferir-nos sempre aquest racó ple de matisos.
Hola Jordi, a mi sempre m'havia semblat curiós que un poeta nascut a Barcelona tractés tant el tema de la natura...
ResponEliminaPerò un dia vaig descobrir el poema Sol solet, que jo no coneixia i aleshores ho vaig entendre. Era lògic que una persona de la seva sensibilitat, es trobés presoner en aquell lloc força inhòspit, i busqués en la natura allò que la ciutat no li donava. Potser tens raó en la diferència de veure-la,
però jo penso que "alguns" encara hi veiem la mà de Déu o com a mínim, una estètica que ens proporciona calma i serenor.
Tu sempre dius coses interessants!
No sé fas els ponts, però que tinguis una bona setmana plena de festes,
M. Roser
M. Roser
El poeta de la "paraula viva", compromès amb el seu país, sensible i espiritual.
ResponEliminaHas aconseguit un bon punt i final.
Roser,
ResponEliminaNomés faig el pont de divendres. Tinc força feina. I vull mirar d'avançar en el llibre de Guilleries. Això sí: continuaré voltant pels blogs que més m'agraden.
Ja torno.
Ospa Roser, m'has espantat!
ResponEliminaHe vist que ho titulaves "Comiat" i he pensat que eres tu qui fotia el camp!
Jo sóc una visitant assídua d'aquest entramat de carrers a que et refereixes i tot i que els trobo plens de màgia, encant, història viva, etc. reconec que m'ho pensaria molt a l'hora d'anar-hi a viure, tot i que una temporada, fa força anys, m'ho vaig plantejar i algú em va comentar que aquells carrers eren per visitar-los, per fruir de l'esperit que s'hi respira, no per a viure-hi. Ara, a mi m'encanta passejar-m'hi, entrar en alguns dels locals (botiguetes, bars...)que et sedueixen amb aquell caliu tan especial que brolla de les belles velles pedres que els basteixen i sentir aquell deix bohemi voleiant en aquella atmosfera tan peculiar. Conec raconets que espero que segueixin no sortint a les guies turístiques ja que és una delícia poder-hi caminar balderament...
Crec que el Sol Solet reflecteix molt bé la realitat de la majoria dels carrers de la ciutat vella i, encara que els que hi hagin viscut en pateixin els inconvenients, també és una veritat com una casa de pagès, que se'ls estimen moltíssim...
Una abraçada embolicada d'olor de golfes resclosides (això no sona gaire engrescador)... o millor, de celler perfumat amb aquella flaire de raïm etílic tan dolça tot sentint la fresqueta que s'hi nota en entrar-hi (avui no me'n surto amb les frases pretesament poètiques, noia...)
Violant d'Atarca,doncs jo trobo que sí que te'n surts amb les frases...t'ha quedt molt poètic tot el comentari ;)
ResponEliminaPel que diu en Jordi jo penso que sí, que a la natura hi ha màgia, almenys jo la sento!
Mai he viscut a Barcelona però quan hi vaig m'hi acostumo a agobiar. Tot i així, m'agradaria provar l'experiència de viure-hi. Segur que tb té el seu encant...
Gràcies M.Roser, per apropar-me una mica més a Maragall...
Gràcies Pilar, és curiós creus que coneixes les obres d'un poeta i sempre en descobreixes de noves.
ResponEliminaA veure quin poeta serà el del 2012...
Petons,
M. Roser
Ja veig que estàs molt enfeinat Jordi, Aprofita aquest pont tan com puguis i a veure si podem llegir aquest llibre ben aviat.
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Ep,noia, és l'últim que voldria, donar-te un ensurt, potser sí que aquest títol es prestava a confusions...
ResponEliminaMira jo reconec que per fer el turista, són un encant de carrers(tot i que si em perdo que no m'hi busquin),jo vaig gaudir molt llegint la Catedral del Mar...i sé que són una part essencial de la història de Barcelona.
Però una altre cosa és haver-hi de viure sempre. És clar que hi ha gustos de tota mena i estic ben segura que molta de la gent que hi viu està encantada, precisament, perquè és el rovell de l'ou de la ciutat. Ara, entenc molt bé, que qui si trobi atrapat, tingui ganes d'anar a escampar la boira...
L'olor de la primera abraçada, la sentiríem, segur, en les cases abans esmentades. Jo prefereixo la segona olor, encara que no bec vi i que per entrar-hi, m'hagi de posar una rebequeta...
I ara fes-te la nena modesta, prou que ho saps que sempre et surten reeixides les frases, però tu vols que et regalem l'oïda...tot i que ja saps que de vegades no arribo al
teu nivell de noia lletraferida...
Petons amb olor d'espígol, farigola i romaní,
M. Roser
Hola Rachel, no li facis cas a la Violant, és com una nena mimada...
ResponEliminaJo tampoc he viscut mai a Barcelona
i també em produeix una sensació d'opressió, com si em faltés l'aire
per respirar, em refereixo al centre on, de vegades, no pots ni moure't...
Segur que si en tens ganes, pots trobar algun raconet amb encant per viure-hi, que ben segur també ni deu haver, però mira que et toqui sempre el sol solet...
M. Roser
Jo visc envoltada de natura, i no ho canviaria per res del mon, encara que reconec que de tant en tant faig un passeig curt per l'asfalt.
ResponEliminaRecord per un dels pares de la poesia moderna.
És que a cap ciutat trobem l'aire que es respira en plena natura, els colors del paisatge, el cant dels ocells, els boscos, els sembrats... I d'això en pot gaudir tothom lliurement, sol o acompanyat. A la ciutat, per nassos, sempre has d'estar envoltat de gent , sorolls i contaminació...
ResponEliminaSi estimem la natura ella ens correspon amb escreix...
Bona nit,
M. Roser
Ara que passo temporades a un poblet molt petit d'alta muntanya, quant torno al Barcelonès, em costa fins i tot respirar. No hi ha res com la Natura.
ResponEliminaAi Imma, quina enveja sana que em fas!
ResponEliminaTu que pots, gaudeix de tota la belles de la natura, que ens regala tantes coses que per més que la cuidem, sempre estarem en deute amb ella.
Fes una respirada fonda per mi.
Una forta abraçada,
M. Roser
Bona cloenda, M. Roser. La natura se’ns presenta davant nostre, amb totes les seves propostes i ens ofereix refugi i calma per l’ànima. De vegades, el mar i la muntanya és conjuguen plegades amb aromes de terra i sal.
ResponEliminaUna abraçada.
És clar que Maragall va saber compaginar la muntanya i el mar...
ResponEliminaEn cada cas, la natura li devia transmetre la seva màgia i el seu encant , que ell aprofitava per plasmar-ho en versos. Al gaudir amb la seva lectura, també ho fèiem amb la muntanya , el mar...
Segurament també es quedava bocabadat davant d'una bonica papallona que devia voletejar per les seves ginesteres...i potser era de color blau!
Bona nit,
M. Roser
Potser quan més rodejat de cases estàs, és quan més necessites la proximitat de la natura. Potser aquest és el veritable motiu per el qual Maragall feia l'ofrena d'allò que desitjava més proper.
ResponEliminaFet i fet, va aconseguir inmortalitzar els paisatge!
Jo penso Judit, que si vius en un lloc assolellat amb carrers amples i bones vistes, no tindràs tanta necessitat de refugiar-te en racons que sembla que la natura ha creat expressament per a tu...però això també depèn de cada persona, perquè jo visc a un lloc així i en canvi, sempre que puc, m'agrada trescar per muntanyes o respirar l'olor del mar...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
com va? estimada amiga, perquè tens raó de cada vegada és més forta la afició a les flors silvestres, de fet estic muntant un llibre però en pla aficionat, ja saps res seriós, però amb un pessic d'elegància, que no sigui només de reconèixer la flor i no treure-li el més bell d'ella i que de vegades passa desapercebut, en fi, ja veurem.
ResponEliminapetons i m'alegra saber de tu ..... per les França sembla ser ....... jajaajaj
Hola ESTEVE, ja voldria jo està per la França...van anar-hi uns amics al temps de la sega i es veu que és preciós i fa molta olor...
ResponEliminaAixò del llibre em sembla fantàstic espero que aviat sigui una realitat!
Ja avisaràs eh, serà tot un plaer poder admirar les seves florides pàgines...
Petons amb olor d'espígol,
M. Roser
He estat uns dies fora i també m'he espantat amb el títol, pensava que plegaves... que bé que no.
ResponEliminaSobre això que comentes d'en Maragall potser també hi té a veure que anys enrera la poesia i la natura anaven de la mà i els temes de ciutat no prestava tant.
És una idea.
Petons
Hola Gemma m'alegra que tornis a ser aquí, mira la Roser quina manera d'espantar el personal...
ResponEliminaQue bé que has fet vacances encara que hagin estat curtetes.
Suposo que tens raó amb això que dius de la poesia i la natura, tot i que si jo visqués en un carreró així, tindria ganes de sortir corrents...
Una abraçada,
M. Roser
Gràcies M Roser, per oferir-nos un apunt com aquest. A Maragall el tinc al meu altar de poetes predilectes!!!
ResponEliminaMolt bon cap de setmana. B7s
Maragall també és un dels meus poetes preferits, Joana...i no podia acabar l'any sense fer-ne esment.
ResponEliminaVaig triar aquest poema, ja que és imprescindible per entendre la seva relació amb la natura.
Bona nit,
M. Roser
GRÀCIES per la tev ajuda sempre i més en aquests moments.Anton.
ResponEliminaDe res Antòn, per això són els amics , per fer-se costat quan cal. Que el record de la Teresa t'acompanyi sempre, nosaltres també la tindrem present.
ResponEliminaUna forta abraçada,
M. Roser
un post molt encertat, felicitats Roser :) bon diumenge (el que queda)
ResponEliminaGràcies Núria, bé calia acomiadar en Maragall...
ResponEliminaAl teu blog no recordo mai si he posat comentaris...em sembla que m'ho apuntaré, ho dic per sí algun cop en trobes de repes...
Bona setmana,
M. Roser
M'agrada aquest comiat de l'any Maragall, amb aquesta contraposició entre el carreró estret i els paissatges del mar i la muntanya.
ResponEliminaUna abraçada
Anna! farem repicar les campanes de Festa Major avui...quina il·lusió trobar-te al meu blog, veus com no era tan difícil...
ResponEliminaMaragall és un gran poeta... bé calia fer-li un petit homenatge.
Una abraçada i estic molt contenta!!!
M. Roser
Que no ens faltin les teves paraules, Roser, com no poden faltar els pins ni els poemes que t'agraden.
ResponEliminaSóc de les últimes de la llista, però el meu congnom en X sempre m'ha portat a ser gairebé al final de tot.
Una abraçada.
La foto del mar, preciosa..un beso desde Murcia..seguimos...
ResponEliminaesta amiga admiradora te da infinitas gracias por concedernos el privilegio de ser conocedores de tan bellos poemas escritos por tan brillante poeta, besinos miles con todo mi cariño
ResponEliminaGràcies Olga per les teves paraules...no diuen que els últims seran els primers? Per a mi tos els vostres comentaris són importants, tan se val el lloc que ocupin...
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
Gràcias Alp, me alegra que te guste. Siempre intento que las fotos sean estéticamente bellas y se relacionen bien con el texto...
ResponEliminaUn beso.
M. Roser
Amiga Ozna, hacedora de bellas leyendas, gracias por estar siempre ahí al ladito...
ResponEliminaUn besin de buenas noches.
M. Roser