Subscribe:

diumenge, 20 de novembre de 2011

UN  NADÓ  UN  POEMA

Aquests dies de pluja tan tardorals, em van bé per a revisar papers esborrallats  de paraules   , guardats al fons d'algun calaix i de vegades faig troballes que ni recordava que les tenia. N'he triades unes quants per a fer algun post. 
Entre les moltes coses que he recuperat, hi ha uns poemes que vaig fer per uns nadons de la família d'una casa rural, on vaig anar durant força temps. Com que el primer poema els va agradar...jo vaig continuar. Primer van tenir un nen (l'hereu), ara tocava una nena (la parelleta) i  després una altra nena (família nombrosa). A partir d'aquí els vaig dir que potser,  ja en tenien prou de quitxalla, perquè a mi ja se m'havia acabat la inspiració...És veu que s'ho van repensar, ja no en van tenir més i jo vaig respirar, perquè si en venia un altre , quin compromís!!! (Això és humor en un dia de pluja).



El  PETIT  NARCÍS

Les campanes del poble 
repicant dia i nit,
recorden que a Can Massa
ara hi ha un nen petit.

No volen fer silenci
perquè al petit nadó
també volen cantar-li
dringadora cançó.

És xic però es fa sentir
amb una veu petitona;
si a la nit no pot dormir,
al llitet la mare el gronxa,

Si el pare li diu cosetes
posa cara d'angelet,
es deixa fer ball manetes
i s'adorm ell tot solet.

I quan arriba un nou dia,
a l'entorn del seu bressol
se sent una melodia...
com el cant d'un rossinyol:

Nascut a prop de Girona
t'havies de dir Narcís;
mirar la teva carona
és com veure el paradís.


M. Roser Algué Vendrells - 1996

43 comentaris:

  1. ¡Hola M- Roser!!!

    Aunque intuyo algo que quieren decir tus preciosas letras, no acierto bien a saber... Es que no entiendo el idioma catalán.
    Y lo siento de verdad. Creo que debe ser un poema muy bonito.
    Si pudieras traducirlo al castellano. Aunque seguramente perdería al de frescura.
    No sé.

    Te dejo mi gratitud y mi estima. Un abrazo y feliz domingo.

    ResponElimina
  2. Un poema molt dolç, M Roser.

    I la història també!

    ResponElimina
  3. Quines coses més boniques que guardes al fons del calaix :)

    ResponElimina
  4. Molt bonic. M'ha fet recordar que a la casa pairal del meu pare li deien Cal Maset i que al seu poble també hi havia Cala Masa i Cal Masot, no t'ho perdis.
    Quina sort tenir un calaix ple de cosetes com aquestes... jo només hi tinc pols.
    Molts petons

    ResponElimina
  5. Querida Marina. En mi bloc tengo un traductor que te ayudará a entender lo que escribo. No es perfecto, pero se entiende muy bien el sentido de lo que escribo. Te lo digo porque por mi blog passan tres amigas sudemericanas, una asturiana...y me dicen que no tienen problemas. El traductor està encima de la foto de mi perfil, debajo del reloj...
    Ya me dirás si te va bien.
    Un abrazo también para ti y feliz semana.
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Gràcies Carme...no saps com m'ho van agrair els pares, em van dir que els farien emmarcar i a mi em va fer molta il·lusió...
    Petons i bona setmana,
    M. Roser

    ResponElimina
  7. Hola Magazine, els altres dos poemes m'han dit que també volien sortir...els aniré intercalant.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  8. Apa Gemma, segur que tu també guardes coses boniques, per exemple les que fa el teu nen! De la pols va més no parlar-ne, no sé per on redimonis entra...
    Als pobles petits encara tenen vigència els noms de les cases...
    Aquests del poble del teu pare, recorden allò tan musical de, variacions sobre el mateix tema!!!

    ResponElimina
  9. Hola Ma. Roser!
    M'has fet recordar haver llegit al diari una entrevista feta a un científic en la qual afirmava que si a un nadó li talles un dit, se li torna a regenerar. Jo, cada cop que una coneguda em comunica que està embarassada li demano si em deixarà fer aital experiment, les tisores ja les duria jo,naturalment, però al final resulta que em truquen perquè vagi a conèixer el nen quan aquest ja és a punt de fer la primera comunió si són catòlics, o la festa equivalent laica si no ho són... En fi, que són dolentotes aquestes mares... molt sobreprotectores, crec jo vaja! Com es pot dubtar de les paraules d'un científic quan aquesta ciència es basa en l'experiència?
    En fi, aviam si tu em poguessis fer el favor de dur a terme l'experiment: ha de ser bonic veure com torna a créixer aquell ditet, oi?
    Un petó del Bages i molt bona setmana! Aviam si podem deixar reposar el paraigua!

    ResponElimina
  10. Mare meva , senyoreta Violant ets una mica destralera eh!!! Això deu ser el reflex del resultat de les eleccions...
    Crec que l'única cosa que podríem tallar amb una mica de seny, és el cordó umbilical. Em sembla que jo ni això, ho sigui que no comptis amb mi pels teus experiments macabres...
    Bona nit i bona setmana també. El paraigües...no el desis gaire lluny.
    M. Roser

    ResponElimina
  11. SUCRE (O MEL) LITERARIA, MOLT PULIDA.
    PETONS

    ResponElimina
  12. Els calaixos d’abans n’eren plens d’històries amagades que no s’atrevien a sortir. Ara les tenim al fons del disc dur i, de tant en tant, hi anem fent una ullada. De fet, quan rellegim quelcom escrit fa temps ho veiem molt diferent de quan ho varem escriure. Segons anem vivim les mateixes històries es desdibuixen i canvien de sentit.
    Molt bonic el teu poema, M. Roser. No hi ha res més dolç ni més vertader que una cançó de bressol per una ànima tendra.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Molt tendre M. Roser :)
    mirar la teva carona és com veure el paradís :)...Can Massa, on ara viu el paradís.
    Una abraçada M.Roser ;)

    ResponElimina
  14. Hola Esteve, potser més aviat mel, però per els nadons, ja va bé...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  15. Parallona, jo encara sóc de les que ho guardo al calaix encara que ho posi a l'ordinador...
    És veritat que quan rellegeixes coses de fa un temps, de vegades no et fan gaire el pes, però jo si hi ha alguna cosa que ara no m'agrada, la canvio...
    Hi ha una dita una mica poca-solta que diu :Quan són petits te'ls menjaries i quan són grans et penedeixes de no haver-te's menjat...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  16. Gràcies Rafael, és que quan són petits toca dir coses tendres, després ja ens enfadarem si cal...
    De fet penso que els grans, de vegades, també agrairien una mica de tendresa...
    Una abraçada també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Maria del Roser,
    Maria de l'Algué,
    si no hi hagués paraules,
    tu les inventaries;
    si no hi hagués colors,
    tu ens els descobriries
    amb els dits per pinzells,
    Roser Algué i Vendrells.

    Olga

    ResponElimina
  18. Ai Olga, ets tota amabilitat. No saps la il·lusió que m'ha fet el teu poema comentari, no tinc paraules...
    Gràcies, moltes gràcies!!!
    Una forta abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  19. gracias querida y admirada amiga por regalarnos tan dulces versos, besinos miles de esta amiga admiradora que te desea con cariño feliz martes.

    ResponElimina
  20. Delicat, dolç i tendre, m Roser. Una lletra perfecta per a bressolar qualsevol nadonet acompanyant-la d'uns ons acords i la teua veu.

    B7s

    ResponElimina
  21. Això de recuperar (v)bells poemes és com redescobrir-se un mateix. Emocionats davant del mirall, ens podem arribar a sorprendre del que hem fet, de vegades molt positivament i tot. Suposo que aquest és el cas, i que el fet de compartir-los és, encara més, una gran manera de donar vida.
    A cor dolç.

    ResponElimina
  22. Si algun dia arriba el moment en què s'amacut tenir un ninotet d'aquests, espero que tindràs a bé escriure-li unes estrofes

    fet?

    ResponElimina
  23. Quina tendresa Roser... Q bonic!
    Un petó amb olor de nadó!

    ResponElimina
  24. N del A- Allà on he escrit "s'amacut" volia dir "se m'acut"
    una cosa és ser un ignorant i l'altra és, a més, semblar-ho

    "fes nones reiet..."

    ResponElimina
  25. Quina cançó més bonica, M. Roser! Precisament si passo tard pel teu espai és a causa d'un altre petitó que ha nascut fa poquets dies, ja ho saps, oi? Guardaré aquest poema teu i potser els el cantaré als meus néts quan siguin una mica més grans.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  26. Hola Ozna, un gusto verte otra vez por aquí. Precisamente ahora iba a leer tu caballito de madera, pues ayer no medio tiempo. Seguro que me encantarà, ya sabes que tus cuentos y leyendas me gustan mucho.
    Perece que el cielo ya se cansó de llorar y las nubes se fueron!!!
    Un besin´
    M. Roser

    ResponElimina
  27. Gràcies Joana, a mi les cançons de bressol sempre m'han agradat molt, són molt entranyables...
    Ara cantar-les...Jo de joveneta tenia una veu molt bonica i em passava el dia cantant, però la meva feina s'ha cobrat el seu peatge...ara quan canto plou!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  28. Hola mi linda amiga! me gusto la historia previa a la ternura de poema que nos compartes, me encantaría sentarme junto a ti acompañarte a leer todos los tesoros que tienes entre tus papeles guardados, y bueno si la familia continuaba trayendo hijos a este mundo ya tendrías todo un poemario familiar para ellos.

    un besito cuídate mucho

    ResponElimina
  29. És veritat Jordi, de vegades les coses que trobo no m'acaben d'agradar i les retoco una mica, però a voltes em passa el contrari i em sembla impossible que allò ho hagi escrit jo. I que vols que et digui, a mi m'agrada compartir el que faig. Normalment no sóc de guardar les coses al calaix, si tinc possibilitats que algú les llegeixi...
    Dolç i tendre,
    M. Roser

    ResponElimina
  30. No et preocupis Gregori , jo també cometo errades, però mira per això hi ha els correctors...
    Fet, mentre no et passis, però si només és un!!!
    Aquest "fes nones reiet", és una estrofa d'una cançó catalana d'aquelles de llàgrimes i mocador...
    La cançó es diu, La mare.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  31. Hola Judit, m'agrada això d'olor de nadó! És veritat que els nadons fan una oloreta especial, molt dolça, com de flors de tarongina...
    Petons també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  32. Hola avia Galionar, no t'has pas d'excusar, faltaria més...
    Si la vols cantar hi hauràs de posar la música. Espero que el Magi creixi
    bonic per fora i per dins.
    Tu si que deus saber aquella cançó catalana que es diu La mare...és molt entranyable.
    Molts petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  33. Hola amiga Atlántida, està mal que lo diga yo, pero si que me parece bonita la história, aunque he de confesarte que el tercer poema me costó, pues no quería repetir imágenes...
    I podemos sentarnos juntitas con la imaginación, aunque esté el océano de por medio!!!
    Besos también para ti.
    M. Roser

    ResponElimina
  34. Va ser sense cap dubte un bon regal per la família que esmentes.
    Segur que el fet de trobar-lo, has estat també un regal per a tu.

    ResponElimina
  35. Suposo que si Pilar, i mira que jo no acostumo a fer poemes per ningú, però en aquest cas em va venir de gust...
    i tots contents.
    Bona nit,
    M. Roser

    ResponElimina
  36. Ja m'imagino quina il.lusió els devia fer als de Can Massa que els dediquessis aquest poema tan dolç per al seu "hereu".
    Molt maco!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  37. Jomateixa, moltes gràcies. Em plau molt que t'hagi agradat.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  38. Sí Montse , els va fer molta il·lusió, perquè a més, el primer va ser una sorpresa...i és clar no podia pas deixar els altres sense! ja els aniré penjant...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  39. No és d'estranyar que et demanessin de seguir fent versos, es una monada de poesia.

    ResponElimina
  40. ¡Que bonito escribes guapa!,
    un abrazo.

    ResponElimina
  41. Gràcies Imma , quant de temps!!! deus estar amagada per algun lloc perdut de les muntanyes , fent turisme de natura...
    Els poemes n'hi ha que surten millor i n'hi ha que no tant...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  42. Gràcias Ricardo. Será que este dia las musas estaban bastante inspiradas
    y me ayudaron...
    Un abrazo también para ti.
    M. Roser

    ResponElimina