Subscribe:

diumenge, 24 de novembre del 2013

Rebuscant entre la paperassa he trobat aquest escrit de la tardor.
És el resultat de donar un cop de mà, a un vailet veí, que ja feia la ESO. L'hi havien posat per deures un text lliure i com que no se'n sortia, em va demanar si el podia ajudar. Li vaig donar la idea i de mica en mica, va sortir aquest text... Em sembla que li van posar una bona nota!

MEMÒRIES  D’UNA  FULLA


Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida  feliç. 

Recordo que vaig néixer en un arbre molt frondós. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes. Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una  molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat  que volava a prop nostre.
El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell,  que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me  que  un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva llar. Veia com les meves companyes s'anaven acomiadant. I és que havia arribat la tardor. Una forta ventada va sacsejar la branca i  va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra  i rodolant, rodolant... Ves per on, sense saber com, havia anat a parar  al costat d’un petit rierol  d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja  que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matéixa pàgina del seu àlbum de natura.




I aquesta és la meva historia, la historia d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David i M. Roser


42 comentaris:

  1. Sempre és un goig fer feines compartides i crear complicitats. Finalment arriba un final feliç per les fulles amigues... Una història optimista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi se'm va ocórrer el tema perquè era una tardor...A mi no em costava gens donar-li un cop de mà i el vailet va estar molt content...Que no falti mai l'optimisme, Carme.
      Petonets, de colors de tardor.

      Elimina
  2. Quina troballa més maca. Ella i el seu contingut es van lliurar de morir i, a més a més, m'ha servit per començar amb bon peu el matí. Salutacions de dilluns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre que puc ajudar la mainada a fer algun treball, encara que vinguin a casa , ho faig em molt de gust. I si a més t'ha servit per començar el dia amb optimisme, fantàstic...
      Petonets, de capvespre.

      Elimina
  3. Qina complicitat !! Ha quedat una bonica història ...com un conte !!
    Felicitats ; )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Artur...Bé, suposo que és el que jo pretenia, una història senzilla sense pretensions, un petit conte com tu dius.
      Petonets de tardor.

      Elimina
  4. Una història molt maca, sembla que l'amistat mai mor.

    Felicitats a tots dos i aferradetes!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Lluneta, penso que si que va quedar una història ben bonica, sobretot pel final feliç...
      Petonets, d'amistat.

      Elimina
  5. Crec que la teua professió de docent t'acompanyarà sempre. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó i pensa que des de ben petita, ja volia ser mestra...Realment, la meva feina, ha estat la meva vida!
      Petonets de tardor.

      Elimina
  6. La nota alta per tu.....això segur. Un escrit molt tendre amb molt de sentiment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan, nota compartida...( i jo què he de dir) Trobo que la mainada han de saber escriure amb sensibilitat, no tot han de ser monstres i zombis...
      Petonets i somriures.

      Elimina
  7. és un text molt maco! excel·lent pel noi i per a tu!

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, les coses compartides s'enriqueixen amb l'esforç de cadascú i solen tenir un resultat satisfactori...I gràcies per donar un tomb per les meves petiteses.
    Bona nit.

    ResponElimina
  9. Bé, estar enganxada a un àlbum no és el mateix que estar-se a l'arbre, però si s'ha retrobat amb l'amiga de l'ànima és una altra cosa. Ai, l'adolescència i l'amistat, quantes alegries i decepcions! Us va quedar prou bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és el mateix Loreto, però com que s'havia de complir el cicle de la natura, millor un final feliç prop d'una amiga, que acabar bruta i enfangada per terra...
      Tens raó, l'adolescència és una època en la qual es perd una mica el nord.
      Petonets de capvespre.

      Elimina
  10. Em temia que l'historia acabaria d'una manera trista, però li heu donat un gir que m'ha fet somriure. I això sempre és d'agrair.
    Un relat molt bonic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La natura no ens pot pas provocar tristeses; va ser una manera de donar-li un final feliç, a la fulleta...
      Petonets Glòria.

      Elimina
  11. Ai, t'havia deixat un comentari i s'ha esborrat. Et deia que m'agrada molt aquesta història, té un final feliç molt ben trobat. Us va quedar un senyor conte! M'has recordat que una vegada vaig ajudar a un noiet a qui feia classes a fer una redacció, es titulava: "Sóc una escombra vella i atrotinada", i es veu que la profe li va posar molt bona nota i li va fer llegir davant la classe. El noi quan m'ho explicava estava content però em va confessar que va passar vergonya perquè llavors tots els nens li deien: "Hola, escombra vella i atrotinada". M'ho vaig passar molt bé, sempre m'ha agradat fer relats d'aquests en què t'has de posar a la pell d'un element natural, que et fan canviar de persepectiva i personificar-lo.

    Molt bon dia! Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també se m'esborren alguns comentaris... La tecnologia també falla!
      Has vist, Sílvia? Veig que a les dues ens agrada ajudar la mainada, perquè escriguin bé i si és posant-se al lloc d'alguna cosa divertida o no, els agrada molt.
      Trobo que això de l'escombra fa molta gràcia, però ja se sap, de vegades als companys els surt la vena una mica cruel...

      Petonets, de tardor.

      Elimina
  12. M'agrada molt, M. Roser. El final és inesperat i dels que deixen bon regust de boca!
    Jo també vaig ajudar el meu nebot a fer un poema que va guanyar un concurs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Helena, és que els finals feliços sempre són agradables. Veus que bé, tu també ets ajudadora...Quan es tracta d'escriure jo no sé dir que no. Aquesta setmana faré una activitat d'escriptura a un lloc molt especial, i espero sortir-me'n airosa...Ja faré un post!
      Petonets, amb una mica de misteri.

      Elimina
  13. Bon simbolisme, que aporta el toc positiu a les sensacions tardorals, paral·leles a les vivències humanes. Els teus escrits són frescos i vitals.
    Una pregunta potser poc adient: ¿vols dir que abans ja escrivies això de "els nens i les nenes"? M'ha semblat estrany perquè no es deia, ni es diu en el parlar col·loquial. S'ha posat de moda d'uns anys ençà, però resulta postís. Com deia fa poc una lingüista, és un llenguatge innecessari. Almenys per als escriptors. Si algun polític ho fa servir, allà ell. No te'm disgustis, que només són opinions.
    Que tinguis un bon vespre, fresc per fora i amb bon caliu per dins. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules, Olga. No podia deixar passar la tardor sense dir-hi la meva...
      Tens raó amb això que dius dels nens i les nenes; suposo que a l'escola, de vegades deia els nens i alguna nena protestava i per evitar-ho, doncs els feia sortir a tots. Jo prefereixo buscar una paraula neutre com, la mainada, la quitxalla, els infants, però alguna vegada " se m'escapa"!
      I ara em ve a la memòria que alguns polítics diuen, els catalans i les catalanes i sona fatal.
      El fred de fora el tinc garantit, el caliu per dins procuraré que és mantingui...
      Petonets i bon vespre també per a tu.

      Elimina
    2. Jo recordo que sempre fèiem broma quan la profe deia: Nens, recolliu! Les nenes contestàvem: I les nenes, no? Suposo que ja ens havien començat a bombardejar amb això del llenguatge no sexista, o potser és que ja ens anava bé per fer-nos les despistades. Res, que m'hi heu fet pensar....

      Bona nit!!

      Elimina
    3. A mi em sembla que ens hem passat d'un extrem a l'altre...

      Elimina
  14. El viatge continua. Que sigui, sempre, així de bell, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que sí , sinó no valdria gaire la pena el viatge...La bellesa fa que tot sigui més planer!
      Bona nit , Jordi.

      Elimina
  15. No m'estranya que li posessin bona nota Roser. Possiblement també se li van despertar les ganes d'escriure. Res tan poètic com un conte explicat amb paraules senzilles. La poesia se sent a dins, sense necessitat de veure-la expressament escrita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Teresa, i m'agradaria que la meva ajuda hagués servit per motivar-lo una mica...Estic d'acord amb això de les paraules senzilles, penso que és una manera de connectar millor amb la gent. Jo sempre dic que la poesia és una actitud davant la vida, escriguis versos o no...
      Petonets, bonica.

      Elimina
  16. Quina història més tendre la d'aquesta fulla i amb un final feliç. Quina sort té aquest noi de tenir una veïna com tu M. Roser. No es d'estranyar la bona nota.
    Petonets ataronjats

    ResponElimina
  17. Si que va sortir una història força bonica...A mi no em fa res ajudar la mainada, mentre no si repengin...
    Ja ho veus Anna, aquest novembre hem passat de l'estiu a l'hivern i la tardor se'ns ha quedat petita, segurament aquest cap de setmana estareu ja una mica blanquets!

    Petonets de tardor hivernal.

    ResponElimina
  18. M'ha agradat molt... Avui necessitava una cosa així, que algú em contés un conte tan bonic, realista i fantasiós al mateix temps...

    Gràcies Roser.

    Un abraç un mica trist però, això sí, un abraç ben fort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Ximo, que ens alegres els dies amb els teus dibuixos plens de missatges...
      Estic contenta que t'hagi agradat el conte, les coses senzilles, tenen el seu encant.
      M'ha arribat la teva abraçada (trista?), per contrarestar te n'envio un de ben alegre...

      Petonets, Ximo.

      Elimina
    2. Gràcies per l'abraçada alegre, fa falta, estos dies amb el tancament de Ràdio 9 i de Canal 9 (silenci i foscor per partida doble) tinc una sensació de buit que no és fàcil de portar.

      Un abraç i un somriure :)

      Elimina
    3. Esperem que vinguin temps millors, no et desanimis...

      Elimina
  19. Un conte com aquest que surt d'un bon encontre ha de ser un conte bonic per força. Desprèn esperança amb l'esdevenidor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que què no farà la Roser per ajudar la mainada, encara que siguin granadets!
      Petonets i bon diumenge Consol.

      Elimina
  20. Un conte entranyable i tendre..., un cant a l'amistat retrobada!, que perdurarà per sempre més.

    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El conte, com la vida, de cops amagats...Quan menys t'ho penses, et cau un regalet!

      Petonets i somriures.

      Elimina
  21. No, no és la història d'una fulla com una altra, M. Roser, sinó que és la VOSTRA història, única, maquíssima i irrepetible. Quina sort, la fulla, de retrobar la seva companya, i quina sort en David d'haver-te trobat a tu! (Disculpa que passi tan tard per aquesta casa teva!)
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  22. Tens raó, totes les històries són úniques i aquesta no n'és pas una excepció...
    Ui, no sé, no sé pas si podré, això de disculpar és una mica costa amunt, he, he...Faltaria més Montse!
    Petonets de començaments de desembre.

    ResponElimina