Rebuscant entre la paperassa he trobat aquest escrit de la tardor.
És el resultat de donar un cop de mà, a un vailet veí, que ja feia la ESO. L'hi havien posat per deures un text lliure i com que no se'n sortia, em va demanar si el podia ajudar. Li vaig donar la idea i de mica en mica, va sortir aquest text... Em sembla que li van posar una bona nota!

MEMÒRIES  D’UNA  FULLA

Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida  feliç. 

Recordo que vaig néixer en un arbre molt frondós. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes. Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una  molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat  que volava a prop nostre.

El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell,  que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me  que  un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva llar. Veia com les meves companyes s'anaven acomiadant. I és que havia arribat la tardor. Una forta ventada va sacsejar la branca i  va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra  i rodolant, rodolant... Ves per on, sense saber com, havia anat a parar  al costat d’un petit rierol  d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja  que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matéixa pàgina del seu àlbum de natura.

I aquesta és la meva historia, la historia d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David i M. Roser