Subscribe:

dijous, 17 de gener del 2013

LA  FLORENTINA  ( dibuix del mòbil antic de la Carme)

La Florentina era una bicicleta clàssica, de les d'abans, sense marxes...Es feia uns tips de pedalejar per camins  rurals entre els camps i quan passava, aixecava molta polseguera. Com que solen ser plans, passejar-s'hi, no requereix massa esforç.
Sovint pensava, que la seva vida era molt monòtona, li faltaven al·licients que la motivessin a fer coses una mica més atrevides.
Fins que un dia va decidir que ja n'hi havia prou d'apalancar-se, calia cremar cadenes, fent rutes més arriscades.Com que vivia prop de Collserola, no ho va tenir gaire difícil, i es preguntava com no se n'havia adonat abans que tenia la muntanya a quatre passes. Amb tant d'exercici, les seves rodes cada dia estaven més fortes i ella s'anava posant reptes, cada vegada més difícils.
Quan ja es va sentir prou en forma, va pensar que ja estava preparada per pujar fins a Montserrat. Com que era una ocasió especial, es va repolir i abrillantar tota, fins que gairebé enlluernava...I ben greixada i amb l' estelada lligada al manillar, que voleiava amb el vent, ja  tenim la Florentina, pedals ajudeu-me, muntanya amunt. Sort que s'havia entrenat perquè, així i tot, va arribar a dalt esbufegant... Les rodes li feien figa i els pedals gairebé no podien fer la volta sencera, però estava satisfeta d'haver aconseguit una fita tan important.
A l'hora de tornar, va pensar que bé es mereixia un premi i decidida, agafà el tren cremallera per poder contemplar el paisatge amb tranquil·litat.
Va pujar al vagó i es recolzà a la barra de ferro, ben enganxifosa de tantes mans suades que s'hi agafaven. Però vet aquí que el cansament li va fer una mala passada i es va adormir. En somnis s'imaginava que era una bicicleta voladora i veia el paisatge a vol d'ocell. Al final del trajecte la mà del revisor, la tocà  amb molta delicadesa per no espantar-la. Li sabia greu haver-se adormit i perdre's la  visió del paisatge, muntanya avall. De totes maneres  ja l'havia vist en somnis. Estava ben decidida a tornar a fer aquell recorregut, però aquesta vegada a l'inrevés i amb una novetat: pujaria amb l'aeri i no es cansaria i després, baixaria per la carretera amb els pedals en punt mort.  
Tot fent camí cap a casa anava tocant, tota xiroia, la simfonia en sol ponent major per a timbres de bicicletes aventureres...

M. Roser Algué Vendrells

40 comentaris:

  1. Que maco, aquest conte de bicis! M'ha agradat molt, les bicis com les persone s si s'ho proposen, poden fe r moltes coses. M'has fet venir unes ganes de sentir la simfonia en sol ponent major per a timbres de bicicletes aventureres!!! :DDDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carmeta, em vaig proposar fer una història amb un dels teus dibuixos, i he triat el de la bici, perquè des de ben petita, ja em tenien el cor robat...La música havia de ser adequada al moment...Estic contenta que t'hagi agradat.
      Petonets i bon cap de setmana.

      Elimina
  2. M'has obert un gran somriure matiner. Jo tinc una "Florentina" a la meva vida, que m'ajuda a pujar i baixar muntanyes tot gaudint del paisatge. ^0^
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé, Pilar, m'agrada despertar somriures...Jo em vaig vendre l'última bici que tenia, perquè me'n vull comprar una altra que s'adapti més al que jo n'espero!!!(Més segura)
      Petonets també per a tu.

      Elimina
  3. M'ha agradat moltíssim! Has donat molta vida a la Florentina, normalment aquestes bicis queden en un racó empolsinades i amb les rodes fluixes. El repte que ella mateixa assoleix la converteix en una bici exemplar. Ara m'has fet venir ganes de treure la pols a la meva i treure-la a passejar ;)

    M'ha fet molta gràcia l'expressió "pedals ajudeu-me"!

    Una abraçada per a tu i una altra per a la valenta bicicleta :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia, no em diguis que una noia com tu, deixa que la bici s'empolsini en un racó? Vinga animat, potser cap a la primavera et vindrà més de gust...A mi m'agradaven aquelles antigues que portaven unes malles de colors, enganxades als protectors de les rodes i una cistelleta al manillar.
      És que l'he volguda humanitzar (cames ajudeu-me)...
      Petonets de part meva i de la Florentina.

      Elimina
    2. sí és que si surto amb aquest fred m'agafen piulots als dits i em costa pedalar. Però a la primavera sí, eh?! Petons, intrèpida Roser!

      Elimina
    3. Quan vingui el bon temps, me'n vull regalar una de nova...
      Avui fa una ventolera que sortiríem volant!!!

      Elimina
  4. La ganduleta Florentina m'ha caigut molt bé, malgrat aquesta actitud convergent... això de pujar Montserrat amb l'estelada -sens dubte de triangle blau- voleiant al vent... Ara, la majoria de bicletes es fan odiar: a ciutat has d'anar amb els reflexos ben desperts, doncs com a fràgil vianant ocupes el darrer lloc en els drets "circulatoris"... I quan vas d'excursió a la muntanya, la cosa no canvia gaire, a no ser que només tresquis amunt i avall pels corriols de difícil accés per les bicis, que tot i així, sempre n'hi ha de prou agosarades que passen pels llocs més inversemblants...
    En fi, ja sé que no es pot generalitzar, però crec que una gran majoria de companyes de la Florentina, haurien de fer un curset d'educació viària... donen ganes d'arreplegar-les totes i fotre-les daltabaix d'una torrentera... plena a vessar!!
    Una abraçada rondinaire!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Noia tu fas com el Guadiana, que desapareix i apareix...I a sobre rondinant, he, he .
      Però veig que tens raó. Jo per la ciutat, perquè no hi vaig gaire, però a la muntanya, sempre les he d'esquivar(les bicis), ja que encara que tresquis pels corriols, sempre et surten de trascantó. Però la culpa no és pas de les pobres Florentines, sinó dels seus pilots( i pilotes?)...Ara que per les meves amples "avingudes" no em molesten, ni molesto...
      Em pots explicar això de l'actitud convergent? És un retret? Pobre, ja me l'has polititzada... Els no convergents no hi pugen a Montserrat...
      Un petonet que et desrondinairi!

      Elimina
  5. Són coses maques de fer, anar en bicicleta, en el cremallera o l'aeri. Montserrat és molt bonica! El teu conte també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He pensat que una bici( de conte), també tenia dret a gaudir de les belleses tan nostrades...I Montserrat li oferia moltes possibilitats, tot fent país voleiant l'estelada!!!
      Petonets.

      Elimina
  6. Què valenta la Florentina!! decidida a deixar la seva vida monòtona i ho va aconseguir, fins i tot va gaudir dels seus somnis.
    Molt maco aquest conte!!

    Bessets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lluneta, has vist? La meva Florentina, és tota una campiona
      ,tant desperta com en somnis...Penso que si ho apliquem a la vida, si volem aconseguir fites, també hem de ser valents/es!!!
      Gràcies i moltes besadetes.

      Elimina
  7. Que decidida i valenta la Florentina, ha deixat la rutina, s'ha renovat tota ... i a fer proeses i a gaudir!
    Quin conte més bonic M. Roser,i la simfonia de timbres final, genial.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Anna, de vegades les coses flueixen soles, em vaig posar a l'ordinador i anava escrivint el què la imaginació em xiuxiuejava...
      La simfonia la vaig pensar una mica més, perquè quedés rodó, el conte.
      Petons i bon cap de setmana.

      Elimina
  8. Molt maco, el conte, la veritat és que t'enamores d'aquesta Florentina (suposo que més d'un/a s'enamora de la seva bici...), la idea d'una bici voladora també m'ha agradat! S'ha de canviar de trajecte de tant en tant, oi?

    ResponElimina
  9. Jo, quan era petita, tenia una autèntica obsessió per les bicis i com que a casa no me'n podien comprar, perseguia tothom del poble que en tenia, per poder fer un vol...
    Després de gran n'he tingut algunes i ara espero el bon temps, per regalar-me'n una de nova! On visc jo, hi ha molts llocs per fer passejadetes tranquil·les. Si fos voladora ja seria la "repera".
    Petonets.

    ResponElimina
  10. Una bona passejada, M. Roser. Crec que, gairebé, tots tenim alguna història de bicis per explicar. Jo també havia posat les ales damunt el manillar de la meva bici. Però, d’això ja en ja un munt d’anys...
    Abraçades amb batecs d’ales o de bicis. Això si, sempre acompanyades d’aquest toc de timbre harmoniós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Papallona, sempre pots tornar a recuperar aquestes volades, diuen que anar en bici no s'oblida...
      És que, a més, la Florentina era molt amant de la música i aprofitava les llargues passejades per gaudir-ne!!!
      Abraçades que venen pedalejant.

      Elimina
  11. Hola M.Roser.
    Un relat estupendo.
    Saps, jo no ser anar amb bicicleta.
    De petita alguna vegada al Parc Güell de Barcelona, havia montat una gran de tres rodes.
    I devegades somnio que hi vaig hi dic "Ja se anar amb bicicleta" i després amb desperto.
    Una abraçada, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon diumenge Montserrat,
      Caram, potser perquè si vivies a ciutat, no era tan fàcil com els pobles petits...Però mira, ara n'hi ha unes de tres rodes grosses, que són una autèntica preciositat i no cal saber-ne, només que has de tenir un bon aparcament.
      Mentre, ves somniant!
      Petons i bona setmana.

      Elimina
  12. Quin relat més bonic i quina bicicleta més eixerida!
    M'has fet passar una bona estona i somriure sovint llegint el teu escrit. Jo també ho passava molt bé amb bicicleta, ara ja fa tants anys que no hi vaig que no sé pas si m'hi atreviria. Encara que diuen que no es perd...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic contenta que t'hagi agrada't i la Florentina també...Regalar somriures sempre és agradable.
      És veritat que no es perd, perquè jo vaig estar bastant de temps sense pedalar. L'any passat em vaig vendre la bicicleta que tenia i quan faci bon temps, intentaré comprar-me'n una de més segura...
      Petonets de diumenge.

      Elimina
  13. Suposo que devia sospirar molt veient l'Indurain ;) Eixerida, la bici. Com l'autora...

    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si van coincidir, Cantireta, ja li preguntaré...
      Moltes gràcies per la floreta, en nom de l'autora i de la Florentina!
      Molts petonets.

      Elimina
  14. Infinitas gracias querida y admirada poetisa por deleitarnos con tu bello y divertido relato. Muchos besinos de esta amiga que te desea con inmenso cariño feliz domingo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola amiga Ozna, por tus verdes paisajes tienen que ser una maravilla los paseos en bicicleta...
      Besinos también para ti y que tengas una bonita semana.

      Elimina
  15. Caram! quina excursió s'ha muntat la Florentina... amb somni inclòs i tot! Li diré que parli amb la meva cadira, que l'ajudi a entrenar-se, a agafar força a les rodes perquè també ella faci bones excursions.

    Una abraçada, Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaria bé Rachel, podrien ser companyes d'aventures muntanyenques...
      Fent volar la imaginació, podem humanitzar i donar protagonisme, a tots aquests estris que omplen els camins de roderes...
      Molts petonets.








      Elimina
  16. Una bici aventurera i somiadora, es pot demanar més?
    Petonet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has vist Judit? És tota una troballa aquesta Florentina...I, a més, musical!!!
      Petonets, també!

      Elimina
  17. La veritat, Roser, jo l'hi ficava un motoret i, apa...cap el Paris-Dakkar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, Gregori, no si val a quedar-se "apalancat"...Si no fas exercici, en lloc de músculs, criaràs panxeta...I ja no podrem admirar el teu tipus de dandi(?)!!!


      Elimina
  18. Passo tard pel teu conte (inconvenients de les grips de gener), però he quedat enamorada del teu conte. La Florentina sap gaudir de la vida, noia; tot aquell o aquella a qui agradi anar a Montserrat serà sempre dels meus. He trobat molts moments magnífics en el teu relat, dignes d'una creativitat gran com la teva. Ara potser em sap més greu que mai no haver après a anar en bicicleta; no n'he sabut mai.
    Que gaudeixis força de la nova bici que d'aquí a uns mesos entrarà a la teva vida! Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has estat engripada Montse? si que em sap greu...
      És que la Florentina és una catalana d'aquelles de la seva, separatista, independentista...a més d'aventurera i és clar, a més d'un repte, era una obligació moral, per ella, pujar a Montserrat...
      És curiós, però són poques les persones que no saben anar en bici, sobretot passant la infantesa en un poble...Jo en vaig aprendre sola, anant al darrera de la gent que en tenia, com qui demana una almoina!!!
      Petonets i que et milloris.

      Elimina
  19. ¡Ay Roser! Cuanto me he reído ja ja: Es un relato genial de divertidísimo, mira la Clementina que sueños tenía. He pasado un rato de la más agradable, disfruté un montón leyéndote.

    Gracias, por regalarnos tus hermosas letras. Y gracias también por tu pedacito de verso en catalán y por tu cercanía.

    Te dejo un abrazo y mi estima siempre. Se muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has visto Marina, és que su dueña es muy aventurera y algo se le ha pegado je, je...
      Me encanta que hayas disfrutado con el relato. Regalar sonrisas siempre és agradable.
      Pienso que el gallego y el catalán ( los idiomas!), se parecen bastante, me gustó tomarme esta pequeña licencia.

      Para ti, un beso de buenas noches.

      Elimina
  20. Bona bicicleta, divertida i poètica.

    Escrita per la Roser,
    ¿com no ho havia de ser?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les bicicletes sempre han tingut un encant especial per a mi....Recordo aquelles de passeig, de quan era petita, que eren de colors lila, blau, rosa, amb un teixit de malla que cobria part de les rodes i amb un cistell al manillar, que jo només me les podia mirar...

      Un rodolí preciós, tu sempre tan amable.

      Petonets.

      Elimina