UNA CARTA MOLT ESPECIAL...
Després de veure la disbauxa de regals d'aquests dies, he pensat que seria interessant fer un post d'aquesta carta, que vaig trobar a la revista d'un esplai, escrita per una persona adulta, però que segurament reflecteix la manera de pensar i de veure les coses de( espero) molts/es i nens/es.
Benvolguts pares
i mares:
No em doneu tot
el que demano. De vegades només demano per veure fins on puc agafar.
No em crideu. Us
respecto menys quan ho feu, llavors m’ensenyeu a cridar com vosaltres, i jo no
ho vull fer.
No em doneu
sempre ordres. Si en comptes d’ordres de vegades em demanéssiu les coses, jo ho
faria més ràpid i més a gust.
Compliu les
promeses fetes, bones o dolentes. Si em prometeu un premi, doneu-me’l, i també
si és un càstig.
No em compareu
mai amb ningú. Ni amb el meu germà o germana, menys amb la gent de fora.
Respecteu-me. Si em feu destacar més que els altres, algú patirà, i si em feu
sentir pitjor que els altres, seré jo que patiré.
No canvieu d’opinió
tant sovint sobre el que haig de fer. Poseu-vos d’acord sempre tots dos.
Decidiu i mantingueu aquesta decisió.
Deixeu-me valer
per mi mateix. Si sempre ho feu tot per mi, jo mai podré aprendre.
No digueu
mentides davant meu, ni em demaneu que les digui jo per vosaltres, encara que
sigui per treure-us d’un problema. Em feu sentir malament i perdre la fe en el
que em dieu.
Quan jo faig
alguna cosa dolenta, no m’exigiu que us digui sempre el perquè ho he fet... De
vegades ni jo mateix ho sé.
No critiqueu
ningú a la seva esquena. Ho trobo injust.
Quan estigueu
equivocats en alguna cosa, reconeixeu-ho, i creixerà l’opinió que jo tinc de
vosaltres, així m’ensenyareu també a admetre les meves equivocacions.
Tracteu-me amb la
mateixa amabilitat i cordialitat amb la que tracteu als vostres amics, perquè
el fet que sigui de la família, no vol dir pas que no puguem ser amics també.
Quan us expliqui
un problema meu, no em digueu: “No tinc temps per tonteries” o, “això no té
importància”.
Estimeu-me, i
digueu-m’ho! A mi m’agrada escoltar-ho. Encara que no ho creieu necessari,
digueu-m’ho.
Sapigueu que
escoltar-me, és invitar-me a raonar.
Creieu en mi,
doneu-me alguna responsabilitat: inspireu-me confiança.
Tinc necessitat
de ser acollit, reconegut, recolzat, valorat, estimat. Sé que ho feu. Gràcies.
Doneu-me pau,
calma, serenor a casa, i no estigueu tant temps fora. Us vull a prop.
Us estimo molt a
tots!
???
Penso que la carta convida a fer una bona reflexió...
M. Roser Algué Vendrells
M'agrada molt, si mai tinc un fill intentaré seguir aquests consells. Segurament un nen no ho sabria explicar però moltes d'aquestes coses les sent segur. Recordo que quan era petita i tenia algun problema a casa em deien, "això no és res, els problemes de veritat encara estan per venir-te" i em feia molt ràbia, encara que fos veritat. Els nens volen que els escoltin i sobretot saber que tenen els pares a prop. Gràcies per la carta, M. Roser, és per a reflexionar-hi, ui tant!!
ResponEliminaQuan la vaig llegir em va agradar molt, perquè també pensava que la majoria dels nens i nenes si sentirien identificats, encara que de vegades es facin els durs...I això que dius dels problemes, tens raó, el què a nosaltres ens sembla poca cosa, per ells pot ser molt important, ens hem de posar al seu lloc si els volem entendre...Segur que algun dia, seràs una bona mare!
EliminaPetonets.
Una, dues i moltes reflexions hi podem fer d´aquesta carta que sembla feta per algú que té aquestes coses molt clares. Hauria de ser així, però de cada dia estem menys temps amb els fills i després volem solucions ràpides que mai són adients als fets.
ResponEliminaHem de conviure amb ells, amb respecte i amor, perquè creixin no només exteriorment.
Gràcies...bessets.
I tan que sí Lluneta, la carta dóna per un munt de reflexions, parar-se a pensar que és que més els convé als fills, i no el que volen els pares...Jo entenc que de vegades és difícil dedicar-los molt temps, però la quantitat sempre es pot suplir amb la qualitat...Perquè com molt bé dius tu, els fills també creixen interiorment i de com ho facin , en dependrà com siguin a la vida...
EliminaBesets també per a tu.
Una carta que tot pare i mare hauria de tenir a la tauleta de nit i llegir-la i rellegir-la una i mil vegades
ResponEliminaTens raó Joana, també penso que hauria de ser el llibre de capçalera, per tots els pares i mares que s'esforcin per educar bé els fills, tot estimant-los...
EliminaPetonets.
Valdria la pena que molts pares llegissin i meditessin en el que demana el "nen" de la carta. Potser s'estalviarien futurs problemes si dediquessin més temps a comprendre la manera de sentir dels infants. Però el temps és tan escàs...
ResponEliminaA mi em sembla que molts pares ho saben perfectament el que volen els fills, però els és més còmode fer-se els ignorants i així els sembla que controlen millor la situació...I tens raó, no aniria malament que enlloc de tantes coses materials, els regalessin una mica més de temps de qualitat...
EliminaPetonets.
Qualsevol cretí pot ser pare, o mare.
ResponEliminaSí Josep, per desgràcia és així ja que no s'ha de passar cap proba ni fer cap curset...Però no tothom pot ser un BON pare, o una BONA mare, aquesta és la diferència!
EliminaÉs una carta preciosa, que tots els pares i mares haurien de llegir! Els nens hi guanyarien molt, però els pares hi guanyarien tant o més. Petonets de bon dia!
ResponEliminaTens molta raó Carme, penso que pels pares hauria de ser un motiu de goig, veure que els fills són feliços, i per aconseguir-ho se'ls ha d'escoltar i estimar molt, que no vol dir pas donar-los tot el que volen...Dir no, de tant en tant, també és una bona manera d'estimar...
EliminaPetonets de cap al tard.
I malgrat ha de ser així, sempre se'ns escapa algna cosa d'aquesta imprescindible llista...
ResponEliminaEstic d'acord i tampoc ens hem d'obsessionar, ningú és perfecte...Però si que cal posar-hi bona voluntat, perquè de grans, siguin persones com cal...I és que de vegades una espècie de sentit de culpa per no poder-los dedicar més temps, fa que s'escapin moltes coses d'aquestes...
EliminaCert, aquest llistat convida a fer algunes reflexions
ResponEliminaperò, la primera cosa que em ve al cap, és que ser pare, ser responsable d'un infant, és una tasca dura, sacrificada i plena de renúncies, més enllà de les satisfaccions que hi trobaràs
Ser pare necessita convicció
A veure, amic Gregori, crec que tens raó en què ser pare és una tasca dura i sacrificada, però penso que les satisfaccions fan que s'equilibri la balança...I si és necessita convicció i vocació per ser-ho...
EliminaVes per on,(no ser si n'ets)jo penso que series un bon pare!!!
La cosa és, apreciada Roser, que jo tampoc sé del cert si en sóc
Eliminaquines coses...
la coneixia m roser però sempre és enriquidor tornar-la a llegir i especialment compartir-la amb els propis fills/es
ResponEliminaabraçades!
joan
Fixa't, Joan i jo aquí donant lliçons de com educar els fills... I m'agrada molt això que dius de compartir la carta amb ells, així pots saber realment el que pensen, com se senten, què els fa feliços...
EliminaPetonets.
Hi ha coses que sé o intueixo com han de ser però que no sempre compleixo per mandra, cansament, egoisme o incapacitat. Però intento millorar i escrits com aquest hi ajuden, per exemple, fa un temps vaig decidir no cridar més, també miro de reforçar-li alguns hàbits i de jugar més amb ella (costa posar-s'hi però quan t'hi poses t'ho passes tan bé com ella i si tu t'ho passes bé, ella encara millor...), també hauria de cuinar millor, uf! ara nem a jugar amb cotxes teledirigits, gràcies i bon cap de setmana!!
ResponEliminaPenso que estàs en el bon camí Gemma, perquè tu ets una mare responsable i t'esforces per fer-ho bé...Que no sempre els resultats són proporcionals a l'esforç? Això és normal, perquè com a persones tenim dret a equivocar-nos, l'important és que ho sabem reconèixer i intentem millorar...
EliminaCom molt bé dius tu procures jugar més amb ella, perquè si veu que t'ho passes bé, ella és feliç!
Compte amb els cotxes teledirigits, que no feu cap estropici,he,he...
Petonets.
Saps quin és el problema des del meu punt de vista, M. Roser? Que de ser pares n'aprenem mentre n'estem fent, i com en tot aprenentatge, ens equivoquem moltes vegades. Quan ja en sóm bons mestres, quan ja en podríem donar lliçons als altres, llavors els fills ja s'han fet adults i no tenim temps de rectificar. I ells, com a nous pares, tornaran a recomençar l'aprenentatge, i suposo que tot plegat ja ha de ser així... La carta, però, és molt maca.
ResponEliminaUna abraçada!
Em sembla molt encertat el teu punt de vista Montse, però no tothom s'esforça igual per aprendre'n, s'acostuma a buscar més la comoditat...Però quan els fills són adults, els podeu donar bons concells, perquè educar bé els seus, els sigui més fàcil. Aprendran de la vostra experiència. Però estic d'acord que no és una tasca fàcil.
EliminaPetonets.
Hola M.Roser.
ResponEliminaSaps vareig ser mare per primer vegada als 21 anys i penso que ningú ens ensenyat a ser pares i que es amb la práctica quan he anat aprenen, i coses que he fet potser ara les faria d´una altra manera.
M´agrada molt tot el que demana l ínfant en aquesta carta.
Avui día amb les presses de vegades es dedica poc temps a les criatures, en quan a dirli que s´els estima es molt importan.
Una abraçada, Montserrat
Doncs si que vas ser mare ben joveneta Montserrat...Però la bona voluntat, sovint pot suplir la falta d'experiència. Segur que tot el que vas fer va ser pensant que feies el millor.
EliminaI tens raó, és molt important estimar-los, però també de tant en tant, se'ls hi ha de dir; als grans ens agrada, doncs molt més als xiquests...
Petons de diumenge.
I tant que és una carta per fer reflexionar!!... Encara que ara ja no puc canviar res, sí que de vegades penso, que alguna cosa la faria diferent.De ser pares ningú ens ensenya...Moltes vegades dic què, m'agradaria tenir els fills ara que ja tinc una experiència, però la vida va diferent!!
ResponEliminaQuè tinguis molt bon dia!!
Una abraçada.
Jo penso Montse, que el sol fet de que et preocupi saber si has fet les coses bé, ja és un bon senyal de que segur que ho has fet de meravella. Segurament sempre es pot canviar alguna cosa, però tampoc en sabem el resultat.
EliminaAra aquesta experiència, la pots passar als fills i així et podràs dedicar a mimar els nets!!!
Petonets.
Unes molt bones reflexions. Llàstima que molt pares creguin que amb moltes joguines i regals poden suplir la manca de temps i atenció als petits. Encara que els pares sempre volen el millor pels seus fills a vegades no s'encerta amb la manera de fer-ho.
ResponEliminaBona nit.
És que molts pares volen donar els seus fills, les coses materials que ells no van tenir, i es pensen que així seran més feliços, però s'obliden de donar-los-hi el que ells van tenir...Tenir els pares més a la vora!!!
EliminaPetonets Anna.
Des de l'avui i l'ara, el nen o la nena que duem a dins veu les coses de diferent manera.
ResponEliminaLa trobò, però, utòpica en l'edat de la infantesa. Potser algun dia les coses canviaran, si els que som pares o mares ensenyem als nostres fills a reflexionar...O si més no, evitem introduir-los en el materialisme.
Pilar, el problema és que, amb honroses excepcions, no s'ensenya gaire als nens i nenes a reflexionar...Aleshores es tornen egoistes, i no valoren les coses. Ho volen tot i al moment i a molts pares i mares els és més còmode cedir, així s'estalvien enfrontaments...Però potser el demà els passarà factura!
EliminaSi que estic d'acord en què un nen o nena per si sols, segurament no sabrien expressar-tot això, que no vol dir que no ho puguin pensar...
Petonets.
Es una bona carta i millor si el que hi diu es fa realitat !
ResponEliminaTots hi tenim què apendre i no ens hi hem d'acomodar, el respecte i l'empatía amb els demés és un bon valor a compartir.
Bona setmana !!
Penso que un nen (o nena) no seria capaç d'escriure-la, però els pares haurien de tenir la suficient intuïció per avançar-se a les necessitats dels infants, ja que aquests no les tenen gaire clares...El que passa que la comoditat sovint passa per davant de la responsabilitat!
EliminaPetons.
Bona reflexió!
ResponEliminaBon any nou Roser!!!
Petonet inmens!
Hola Judit, cada vegada que et veig per casa meva, tinc una gran alegria...
EliminaUn Bon Any també per a tu, ple de petits moments de felicitat i que puguis fer realitat algun somni...
Molts petonets!
Molt bona aquesta reflexió, M. Roser. Més adient pels pares, doncs són el mirall on els petits ho veuen tot.
ResponEliminaAbraçades d’anada.
Sí, és clar Papallona, la carta va adreçada als pares i mares...
EliminaLa pena és que els que la tindran en compte, segurament ja ho fan bé. Els que passin, segurament es pensen que ho fan bé, però si ho preguntéssim als seus fills...
Petonets de tornada.
una carta preciosa i molt encertada.
ResponEliminaQuan la vaig llegir també m'ho va semblar...
EliminaSegur que molts nens i nenes agrairien que els pares la llegissin
i posessin en pràctica alguna de les coses que diu.
Petonets.
Respectant la intenció de qui la va escriure, aquesta no és la carta que faria un infant.
ResponEliminaÉs necessita més la imaginació d'un bon escriptor o d'un poeta, per penetrar el món dels petits, i encara gràcies si ho aconsegueix una mica.
De totes maneres, si t'ha agradat, has fet ben fet de posar-la.
Una abraçada.
Estic totalment d'acord, Olga un infant no escriuria aquesta carta, però segurament li agradaria que els seus pares seguissin aquests consells.
EliminaDe fet la intenció és conscienciar els pares i mares de com haurien de tractar els fills, ja que de vegades van una mica perduts i agraeixen que se'ls orienti...
Jo et puc dir que, com a mestra, he posat en pràctica algunes d'aquestes coses( mai en sabem prou) i penso que ha estat molt positiu!
Petonets.
¡Hola Roser!
ResponEliminaNos dejas un post para la reflexión de muchos padres: Quien escribió la carta, sabía bien lo que decía lo quería expresar -siendo grandes e importantes razonamientos.
Siendo realidad todo su contenido, a los hijos hay que escucharlos y enseñarles valores importantes dentro de la familia: hablar con ellos como hijos y como amigos y que sepan lo que las cosas cuestan que nadie regala nada, que el dinero no baja del cielo que hay que ganarlo a pulso y honradamente.
Hoy los padres trabajan... El que tiene trabajo claro está! Y los chicos se sienten bastante solos, entonces tratan de regalarle montones de cosas para recompensar las horas que necesitaban estar con sus padres, y al llegar la adolescencia, es cuando comienzan los problemas.
Bueno Roser, ya me enrollo demasiado.
Te dejo mi gratitud y mi estima.
Un abrazo y se muy feliz.
Hola Marina, veo que has hecho unas buenas reflexiones sobre la carta...A mi me gustó mucho y pienso que si a todos los niños y niñas se les tratara así, no habría tantos problemas al llegar a la adolescencia.
EliminaY como tener ilusiones y esperanza, es gratis, siempre que puedo la doy a conocer, por si le puede ser de utilidad a padres, madres y educadores un poco desorientados...
De enrollarte demasiado, nada de nada!
Mis deseos de felicidad también para ti y besitos.