Subscribe:

dimecres, 4 de maig del 2011

NOSTÀLGIES
Darrerament com que tinc més temps lliure del que voldria, m'he dedicat a fer dissabte dels meus papers on he anat escribint sentiments, sobretot en èpoques especialment nostàlgiques.
La majoria de poemes formen part d'un petit poemari que tinc editat i és diu Petiteses, com el blog. La prosa poética , contes...estan força més desordenats, dintre d'un ordre. De tant en tant algun a tret el cap al blog, però encara en tinc per fer bastants posts. Potser, fins i tot n'hi haurà algun de repetit, perquè els primers temps no volia posar l'etiqueta de "seguidors" ( una que és tímida), i és clar, no sé si algú els llegia. El d'avui és una mena d'autodescripció...
SÓC

Sóc com l’oreneta,
que no troba aixopluc
en les nits fredes.

Sóc com la gavina,
que va volant pel cel
sola i perduda.

Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
sentiments tendres.

Sóc com el vaixell,
que ha perdut el timó
i va a contravent.

Sóc com la lluna nova,
que a recer de la nit
sempre vigila.

Sóc com la pluja fina,
que cau suau i silent
i et tranquil•litza.

Sóc com la vesprada,
que la tardor ha daurat...
dolça i nostàlgica!





M. Roser Algué Vendrells

31 comentaris:

  1. O sigui que ets una petitesa ben dolça i ben bonica! :)
    Bona nit, M. Roser!

    ResponElimina
  2. Hola Fanal blau, m'has enxampat intentant configurar el blog, m'hi he passat més de mitja hora avui...
    No sé si has vist algun desastre de prova, però ara ja m'ha quedat més o menys bé.
    Dolça diuen que sí, bonica ,tinc miralls, però com que és un poema!!!
    Bona nit a tu també.
    M. Roser

    ResponElimina
  3. esta asturiana te da infinitas gracias por anegar nuestra alma de la dulce esencia que contienen tus bellisimas letras, un besin muy muy grande magna Poeta.

    ResponElimina
  4. M'apunto a la vesprada, Roser,
    tan dolça i nostàlgica.
    Excel·lent per publicar.

    ResponElimina
  5. Gracias a ti OZNA, las tuyas si que son bellas...aun tengo en mi mente lo que escribiste sobre las
    abuelas, los recuerdos aburridos...
    te das cunta que estamos intercanviando "flores", sueños, sentimientos...
    Un beso muy grande de una humilde catalana, a una simpática asturiana.
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Ai Jordi, com es veu que no tinc àvia...
    T'havies perdut? Cada dia mirava el teu post i res de res, potser estaves buscant dites i paraules
    antigues...celebro que tornis a ser al peu del canó.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  7. M'agrada la tria que has fet per descriure't...Especialment la de l'oreneta, el meu ocell preferit, i la de la violeta, humil i precosa.

    ResponElimina
  8. Soy como la violeta,
    que esconde con timidez
    sentimientos tiernos.


    Amiga querida, he tenido que recurrir a traductor Google y me he encontrado con esta belleza de poema, me gustarìa utilizarlo con mis alumnos... Puedo???

    Querida amiga regresè de la Francia y fue un bello viaje, conocì hermosos lugares. Te contarè que mi vida està màs tranquila, ya no estoy con las angustias que me agobiaban, aùn las tengo pero ya no como antes. Ahora mas bien me agobia el trabajo acumulado, es decir amiga querida, que a mi vida le puede faltar muchas cosas, pero no adrenalina para cumplir mis trabajos en los tiempos adecuados.
    Todavìa no vuelvo, pero estoy con muchas ganas de volver y lo harè espero lo màs pronto posible.
    Te mando un beso amiga querida y un abrazo a tu alma.

    ResponElimina
  9. No crec que estiguis sola i perduda.
    Boniques paraules.

    ResponElimina
  10. en primer lloc gràcies per les teves paraules en el meu blog, i només dir-te de seguir el sender de les flors és com gaudir el paradís en petites dosis, totes elles aporten algun sentit, només cal buscar-lo. petons

    ResponElimina
  11. Hola Pilar, sembla que això de descriure's un mateix és una mica fatxenda, perquè són els altres que haurien de dir com et veuen...Però ves a saber si és més exacte una cosa o l'altre, perquè de vegades et poses un escut i tampoc et veuen com realment ets...
    Ui, quin embolic!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  12. Orianna, que gusto volver a encontrarte! Ya me contarás más adelante que és de tu vida...
    Claro que lo puedes utilizar, me harás muy feliz.
    Me alegro de que estés más animada, un año de relax en Francia, y si encima has estado con tus familiares te habrá ido bien, seguro. No dejes que te agobie el trabajo, nadie te lo va a agradecer. También yo he tenido problemillas, te mandaré un correo
    y te cuento. He intentado entrar en tu blog, pero no me ha dejado, insistiré.
    Cuidate mucho y no olvides que aqui, al otro lado del mar, siempre tendrás una amiga. Muchos besos.
    M. Roser

    ResponElimina
  13. Hola Imma, ja pensava que t'havies perdut voltant per aquests mons de Déu, contemplant bonics paisatges, fent fotos i escribint algun poema...
    Alguna vegada si que m'hi he sentit, però suposo que molta gent.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  14. Hola STEVE, a tu això dels camins o senders veig que t'agrada: el dels Cavalls, el de les flors...
    És veritat el que dius de les flors, és igual que siguin grans o petites, que tinguin un color o un altre, totes ens omplen de joia. Quan he anat d'excursió amb l'escola sempre he procurat que els nens i nenes tinguessin ben clara aquella frase que diu: "No cullis les flors i elles alegraran el teu camí", i jo hi afegeixo " i el dels altres".
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  15. TU CASTELLANO ESTÁ LIGERAMENTE COMPLICADO DE ENTENDER.

    ResponElimina
  16. Hola OJT, es que yo escribo en catalán, no en castellano. Si quieres leer mi blog en castellano debes darle al traductor. Encima de la foto de mi perfil, pone "EN CASTELLANO". Ya sé que el castellano del traductor no es muy perfecto, però tengo varios seguidores de Sudamèrica y me entienden muy bien.
    Pruébalo y ya me dirás.
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Benvolguda Roser, si escrius no et sentiràs mai sola: tots tenim personatges interiors que hem estat, que voldríem ser, que ens han acompanyat en algun moment.
    Escriure'ls ve a ser com parlar-hi.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. Gràcies Olga, és que he tingut èpoques força nostàlgiques(el meu tarannà ja ho és),de fet, sempre que he escrit, ho he fet perquè em feia il·lusió compartir sensibilitats, no pas per necessitat.I a mi m'encanta viure sola, menys quan he tingut algun problema de salut...Tinc un escrit sobre la solitud que està a la llista d'espera per entrar al blog.
    Una abraçada també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  19. Querida amiga, he intentado entrar a tu blog en estos días a tu blog y me ha sido imposible, ahora me entero que a blogger se le caypo el sistema, buuuu y ha borrado varios mensajes que me llegaron y que yo respondí, pero felizmente abro mi correo todos los días y ahpi me enteré que me escribiste. Amiga querida escríbeme a lilianpanduro03arroba(no puedo hacer el signo buu)hotmail.com.Me va a encantar poder charlar contigo. Un beso amiga

    ResponElimina
  20. Deu ser difícil ordenar poemes, ho sembla.
    Potser qui millor ens pot descriure és algú altre. Crec que tenim tantes coses al cap, entre el que sóm, el que creiem ser, el que ens diuen que som, que potser costa treure l'essència principal de nosaltres mateixos.
    Molt dolç el poema.
    Petons

    ResponElimina
  21. Orianna, viva la tecnologia!!! Somos tantos los que estamos colgados de ella, que cualquier fallo crea problemas. Donde se ponga un lapicero que solamente
    pide que le saques punta...
    Mañana te mando un correo.
    Besos grandes.
    M. Roser

    ResponElimina
  22. Hola Gemma, crec que és difícil que ens coneguem nosaltres mateixos, però és igual de complicat que ens coneguin els altres. Penso que cada persona ens veu d'una manera diferent i quina és l'autèntica? Recordo que una vegada una companya de treball( jo sempre he anat una mica a contracorren a la feina),em va dir que jo havia canviat...però li vaig contestar que el que havia canviat, era la seva manera de veure'm...Bé, jo tampoc tractava de fer res més que un poema, el més fidel possible a com em veia en aquell moment.
    Espero que ja s'hagin normalitzat els blogs!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  23. Hola Roser
    tens raó, varia gent em comenta que no es pengen els comentaris al final, seguire buscant la raó, però espero que o s'esborri res d'aquí ........ uffff.
    salutacions i gràcies

    ResponElimina
  24. Hola STEVE, jo diria que ja s'ha solucionat, el que passa és que allò que ha desaparegut, suposo que ja no es podrà recuperar, perquè el problema no era de cap usuari, era de Bloguer...
    Bon diumenge,
    M. Roser

    ResponElimina
  25. Soy como la tarde,
    que el otoño ha dorado ...
    dulce y nostálgica!

    Dulces nostalgias en tus hermosos versos que hoy nos compartes, sigue buscando entre tus papeles donde has escrito sentimiento y ven a dejarnos esa dulzuras para disfrutarlas.
    besitos amiga.

    ResponElimina
  26. Hola Atlántida, quieres que te diga la verdad, creo que soy bastante parecida a la descripción, lo que passa és que a veces para que no te gagan daño, te construyes una especie de escudo con el que protejerte y nadie ve como eres en realidad.
    Seguiré buscando, a ver que encuentro.
    Muchos besos.
    M. Roser

    ResponElimina
  27. Hola M. Roser, amb el teu permís afegiria sense conèixer-te en persona, que ets sensible i bona companya bloguera.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  28. Moltes , moltes gràcies. Encara que sembla que no tingui padrina, penso que la meva definició s'acosta força a la realitat i si que sóc sensible, que és molt positiu, però també reps per tots cantons...
    Una abraçada també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  29. Pel que puc veure, s'ha perdut el meu comentari, em sap greu. Devia ser amb motiu de l'avaria general que hi va haver. Desitjo que et trobis confortada entre les coses que estimes i les persones que t'estimen.
    Molt encertada la cançó de bressol, que acompanya perfectament la intenció del text.

    ResponElimina
  30. Se n'han perdut molts de comentaris Olga, no et preocupis no passa res.
    M'agradaria enviar-te el primer llibret que em van publicar, però no sé com fer-ho. Si em vols deixar una nota al correu és: m.rosalve@hotmail.com
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  31. M'ha agradat conèixer la teva autodescripció!!... Tens molta sensibilitat!!
    Ara seguiré endavant en el teu blog, intentaré posar-me al corrent.
    Una abraçada.

    ResponElimina