Subscribe:

dilluns, 23 de maig de 2011

MIRANT ENDINS

Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.

Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques,
il·lusions i somnis que estant adormits, esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.


Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil•les pel riu de les pàgines transparents i clares del paper, tot fent moure la barca de la meva mà.



M. Roser Algué Vendrells

27 comentaris:

  1. M'agrada aquesta mirada endins, alliberant poemes adormits. M'apaivaguen les aigües de la teva creativitat i el bressol que et dirigeix la mà.
    Petons, M. Roser.

    ResponElimina
  2. Gràcies Pilar , tu sempre ets la més matinera als meus posts. I els teus comentaris sempre són generosos. Fa una estona m'havien desaparegut tots els seguidors...ara ja han tornat, potser han anat a fer un cafetó.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  3. y con tus bellisimas letras nos anegas el alma de dulce nectar, un besin muy muy grande de esta asturiana amiga y admiradora que te da las gracias por concedernos el privilegio de ser testigos de tu alma dulce y sensible de Poeta.

    ResponElimina
  4. La barca de la meva mà.
    Excel·lent!

    ResponElimina
  5. Amiga Ozna, tu si que eres dulce y sensible... Veo que te has pasado otra vez a la haditas, Bien!!!
    Es que son muy lindas y te regalan bellos sueños.
    Un besín para ti. Un hada pequeña te lo hará llegar y notarás un pequeño cosquilleo en la majilla.
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Hola Jordi, quan escrius la mà gronxa les paraules com si fos una barca que les ones balancegen...
    Els blogs tonen a fer el ruc, abans no he pogut entrar al teu, ho tornaré a probar.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  7. No hi a cap dubte tens una mà, capaç de portar la barca a molt bon recau.

    Salut

    ResponElimina
  8. No és fàcil saber mirar en dins. Hi ha tantes coses que ens distreuen! Però els moments que ho aconseguim són impagables. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  9. I pel què veig, aimada Roser, la barca no va a la deriva..

    ResponElimina
  10. Magazine, aquseta és la meva intenció no estic segura d'aconseguir-ho, però si vosaltres ho penseu, potser al final m'ho creuré...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  11. Tens tota la raó Joan Josep, Hauriem d'intentar deixar de banda tot allò que ens enlluerna , però que no té cap valor i centrar-nos en el jo interior, que ens donarà la pau que tots busquem...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  12. No et pensis Gregori, de vegades no ho tinc massa clar...però m'hi esforço i miro de no ensopegar amb algun escull.
    La paraula "aimada" m'ha arribat a l'ànima!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  13. La veig, la veig!!! És increïble, no es podria definir millor l'acte d'escriure com la ma que gronxa una barca, sembla la mateixa que bressola un nounat!!!

    Un plae llegir-te!!!

    ResponElimina
  14. Es nota Joana que tens una bona imaginació, gràcies pel teu comentari, m'has alegrat el dia...
    De vegades et venen a la memòria imatges boniques...
    No sé que em passa amb els blogs, n'hi ha cinc que no em deixen posar comentaris i són dels que hi tinc més relació.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  15. un sentiment profund de trobar-se amb no mateix
    petons

    ResponElimina
  16. Gràcies STEVE, de tant en tant, trobes una imatge poètica i te la quedes al racó dels sentiments...
    Em miro totes les plantes, però no em dóna tems de llegir-les, no et puc seguir!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Quina gran veritat has dit!!... No em de buscar res afora, tot ho tenim en el nostre interior... Cal conèixe't i a cada moment et sorprens del que ets capaç!!
    Gràcies per compartir la teva sensibilitat!!
    Una abraçada i bon cap de setmana!!

    ResponElimina
  18. Hola Montse, trobo que dediquem molt de temps a intentar conèixer els altres i molt poc a saber com som nosaltres, potser tenim por de que no ens agradi el que trobem...
    Molts petons,
    M. Roser

    PD.Continuo tenint problemes amb molts blogs no sé pas com solucionar-ho...

    ResponElimina
  19. És una gran sort poder treure de dins aquests sentiments adormits.
    A mi, per això em surt tot en prosa.
    Petons

    ResponElimina
  20. Gemma, la forma es el de menys ,el que compta és el sentimement. Pensa que la majoria dels meus poemes els podria escriure en forma de prosa, alguna vegada ho he fet d'escriure'ls de les dues maneres.
    I si vols que et sigui franca ,a mi m'agrada més la prosa poètica que els poemes...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  21. Els compositors han creat moltes cançons de bressol: Falla,Mozart, Brahms, Gols, entre els més coneguts. El ritme que portes dins et fa moure la mà, cada dia amb una cançó diferent.

    ResponElimina
  22. GRACIAS PULIDA, SI TE HE COPIAT, SOM UN DESCARAT!! JAJAJAJJA
    PETONS

    ResponElimina
  23. És veritat Olga, tothom té un ritme intern (uns més que d'altres).El problema és que no tots/es tenim la sensibilitat de convertir-lo en una cançó de bressol. Tu que saps música no ho has provat mai?
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  24. Perquè vegis que sóc observadora i em miro el teu blog tan florit...
    Et cobraré drets d'autor je, je...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  25. M.Roser...que bonic!, et felicito, tot just avui, he pogut entrar a aquest post...l'últim encara només el puc llegir a la meva barra lateral...caram amb el blogger, una forta abraçada M.Roser.

    ResponElimina
  26. Gràcies Rafael, no sé què redimonis passa, al teu últim post no he pogut deixar cap comentari i això em passa amb set o vuit blogs...Ávui vindrà un noi que de vegades m'ajuda, a veure si en podem treure l'entrellat...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  27. Le pones alas a tus palabras, me encanto esta entrada como todas las que he tenido el gusto de disfrutar con la lectura.
    me gusto mucho estas lineas.

    Son como una bandada de alas prisioneras en jaulas doradas, donde se sienten seguras al abrigo de turbonada y sentimientos.

    besos y mi saludo.

    ResponElimina