MIRANT ENDINS
Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.
Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques,
il·lusions i somnis que estant adormits, esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.
Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil•les pel riu de les pàgines transparents i clares del paper, tot fent moure la barca de la meva mà.
Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.
Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques,
il·lusions i somnis que estant adormits, esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.
Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil•les pel riu de les pàgines transparents i clares del paper, tot fent moure la barca de la meva mà.
M. Roser Algué Vendrells
M'agrada aquesta mirada endins, alliberant poemes adormits. M'apaivaguen les aigües de la teva creativitat i el bressol que et dirigeix la mà.
ResponEliminaPetons, M. Roser.
Gràcies Pilar , tu sempre ets la més matinera als meus posts. I els teus comentaris sempre són generosos. Fa una estona m'havien desaparegut tots els seguidors...ara ja han tornat, potser han anat a fer un cafetó.
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
y con tus bellisimas letras nos anegas el alma de dulce nectar, un besin muy muy grande de esta asturiana amiga y admiradora que te da las gracias por concedernos el privilegio de ser testigos de tu alma dulce y sensible de Poeta.
ResponEliminaLa barca de la meva mà.
ResponEliminaExcel·lent!
Amiga Ozna, tu si que eres dulce y sensible... Veo que te has pasado otra vez a la haditas, Bien!!!
ResponEliminaEs que son muy lindas y te regalan bellos sueños.
Un besín para ti. Un hada pequeña te lo hará llegar y notarás un pequeño cosquilleo en la majilla.
M. Roser
Hola Jordi, quan escrius la mà gronxa les paraules com si fos una barca que les ones balancegen...
ResponEliminaEls blogs tonen a fer el ruc, abans no he pogut entrar al teu, ho tornaré a probar.
Petons,
M. Roser
No hi a cap dubte tens una mà, capaç de portar la barca a molt bon recau.
ResponEliminaSalut
No és fàcil saber mirar en dins. Hi ha tantes coses que ens distreuen! Però els moments que ho aconseguim són impagables. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaI pel què veig, aimada Roser, la barca no va a la deriva..
ResponEliminaMagazine, aquseta és la meva intenció no estic segura d'aconseguir-ho, però si vosaltres ho penseu, potser al final m'ho creuré...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Tens tota la raó Joan Josep, Hauriem d'intentar deixar de banda tot allò que ens enlluerna , però que no té cap valor i centrar-nos en el jo interior, que ens donarà la pau que tots busquem...
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
No et pensis Gregori, de vegades no ho tinc massa clar...però m'hi esforço i miro de no ensopegar amb algun escull.
ResponEliminaLa paraula "aimada" m'ha arribat a l'ànima!!!
Petons,
M. Roser
La veig, la veig!!! És increïble, no es podria definir millor l'acte d'escriure com la ma que gronxa una barca, sembla la mateixa que bressola un nounat!!!
ResponEliminaUn plae llegir-te!!!
Es nota Joana que tens una bona imaginació, gràcies pel teu comentari, m'has alegrat el dia...
ResponEliminaDe vegades et venen a la memòria imatges boniques...
No sé que em passa amb els blogs, n'hi ha cinc que no em deixen posar comentaris i són dels que hi tinc més relació.
Una abraçada,
M. Roser
un sentiment profund de trobar-se amb no mateix
ResponEliminapetons
Gràcies STEVE, de tant en tant, trobes una imatge poètica i te la quedes al racó dels sentiments...
ResponEliminaEm miro totes les plantes, però no em dóna tems de llegir-les, no et puc seguir!!!
Petons,
M. Roser
Quina gran veritat has dit!!... No em de buscar res afora, tot ho tenim en el nostre interior... Cal conèixe't i a cada moment et sorprens del que ets capaç!!
ResponEliminaGràcies per compartir la teva sensibilitat!!
Una abraçada i bon cap de setmana!!
Hola Montse, trobo que dediquem molt de temps a intentar conèixer els altres i molt poc a saber com som nosaltres, potser tenim por de que no ens agradi el que trobem...
ResponEliminaMolts petons,
M. Roser
PD.Continuo tenint problemes amb molts blogs no sé pas com solucionar-ho...
És una gran sort poder treure de dins aquests sentiments adormits.
ResponEliminaA mi, per això em surt tot en prosa.
Petons
Gemma, la forma es el de menys ,el que compta és el sentimement. Pensa que la majoria dels meus poemes els podria escriure en forma de prosa, alguna vegada ho he fet d'escriure'ls de les dues maneres.
ResponEliminaI si vols que et sigui franca ,a mi m'agrada més la prosa poètica que els poemes...
Petons,
M. Roser
Els compositors han creat moltes cançons de bressol: Falla,Mozart, Brahms, Gols, entre els més coneguts. El ritme que portes dins et fa moure la mà, cada dia amb una cançó diferent.
ResponEliminaGRACIAS PULIDA, SI TE HE COPIAT, SOM UN DESCARAT!! JAJAJAJJA
ResponEliminaPETONS
És veritat Olga, tothom té un ritme intern (uns més que d'altres).El problema és que no tots/es tenim la sensibilitat de convertir-lo en una cançó de bressol. Tu que saps música no ho has provat mai?
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
Perquè vegis que sóc observadora i em miro el teu blog tan florit...
ResponEliminaEt cobraré drets d'autor je, je...
Petons,
M. Roser
M.Roser...que bonic!, et felicito, tot just avui, he pogut entrar a aquest post...l'últim encara només el puc llegir a la meva barra lateral...caram amb el blogger, una forta abraçada M.Roser.
ResponEliminaGràcies Rafael, no sé què redimonis passa, al teu últim post no he pogut deixar cap comentari i això em passa amb set o vuit blogs...Ávui vindrà un noi que de vegades m'ajuda, a veure si en podem treure l'entrellat...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Le pones alas a tus palabras, me encanto esta entrada como todas las que he tenido el gusto de disfrutar con la lectura.
ResponEliminame gusto mucho estas lineas.
Son como una bandada de alas prisioneras en jaulas doradas, donde se sienten seguras al abrigo de turbonada y sentimientos.
besos y mi saludo.