LA PRIMAVERA DESPERTA EL MAR



És un dia clar, sol, sorra daurada;
n’és el primer dels jorns de primavera;
un suau ventijol m’empolsina d’aigua
i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors
però, a les altes crestes de les ones,
endevino tots els bells colors
de les margarides, tulipes i roses.



La mar està inquieta, plena de frisança,
potser sent enveja dels enamorats
que, aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata
castells d’il•lusions, noves esperances,
segurs d’un amor que durarà sempre;
de primaveres sempre n’hi haurà d’altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants de pell bruna o blanca de lluna,
d’ulls negres com ell o molt blaus com ella,

que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra amb el vent de cara
faran onejar-ne esplendents estels;
que s’enlairaran com vol d’ocellada,
fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia
quan després de la llarga hivernada,
sent del sol la càlida alenada...
De la primavera..., n’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrell