Subscribe:

dijous, 29 d’octubre de 2015

MEMÒRIA HISTÒRICA

El 30 d'octubre és l'aniversari del naixement de Miguel Hernández...

Aquest fet m'ha recordat la guerra civil espanyola...I alguns actes de la memòria històrica...
El 25 de juliol de 1938, va començar  la batalla de l'Ebre,  que va durar 115 dies, tristament famosa per la quantitat de morts, entre ells, molts dels joves de la "lleva del Biberó", alguns dels quals no havien sortit mai de casa i quan ho van fer, va ser per anar a una mort segura.
L'any 1989, a la serra de Pàndols, es va fer una trobada d'agermanament entre els dos bàndols i es va alçar un monument a la Pau, en record de tots els que van morir a la batalla de l'Ebra  i en especial els de la "lleva del Biberó"...Va donar la casualitat que jo estava de vacances a Horta de Sant Joan i m'hi vaig arribar. Va ser un acte molt emotiu, amb moltes persones grans que havien lluitat a ambdós bàndols. Recordo el comentari que em va fer un senyor, bastant més gran que els de la lleva:- "la feina la vam fer els veterans i ells ( els de la lleva) s'emporten la glòria, quan no sabien ni agafar un fusell; sinó hagués estat per nosaltres no n'hauria quedat cap de viu"...Suposo que parlava des de l'amargura d'haver lluitat molt més temps i sentint-se una mica deixat de banda, com si li prenguessin protagonisme...

Al monument a la Pau, a un cantó hi ha un colom i a l'altre un poema molt emotiu:
Tu que estàs enfront meu
també en trinxeres,
Quí ets?
Potser algun jorn
ens hem donat la mà
i ara dins del palmell
portem una arma.
Ni que enfront meu,
no puguis escoltar-me,
t’anomeno amb un nom:
El de germà.

Antoni Correig (poeta reusenc)




"No hi ha camins per la Pau, la Pau és el camí"( Gandhi).

"La justícia es defensa amb la raó i no amb les armes" ( Joan XXIII).

Aquí us deixo aquest vídeo que vaig fer sobre un poema de Miguel Hernández, ja fa cinc anys.



M. Roser Algué Vendrells

25 comentaris:

  1. Qualsevol cosa que es faci, per positiva que sigui, sempre tindrà un altre punt de vista, diferent i més trist com el d'aquests senyor que expliques. S'entén que se senti així.

    I malgrat tot aquest acte, està molt bé que es fes.

    Aquest poema és colpidor i les frases també, conegudes, però encara molt necessàries.

    Bon cap de setmana, M Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser un acte molt emotiu, perquè hi havia persones molt grans que tenien molt present aquells fets...
      Bon cap de stmana també per a tu , Carme.

      Elimina
  2. M. Roser, he reconegut de seguida el cub del monument a la Cota 705 de Pàndols.
    Allà hi va desaparèixer el meu oncle,amb 19 anys germà del meu pare . Mai es va trobar el seu cos.
    Un record necessari per tots els nois que van lluitar als dos bàndols. Que es van matar entre ells per la cobdícia dels que volien imposar la seva raó per la força de les armes.
    El poema que dius de Miguel Hernàndez és il·lustratiu, i ben escollit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso Xavier que ho hem de tenir present, perquè mai a ningú se li acudeixi repetir-ho...Tantes vides segades quan tot just acabaven de començar a viure!
      Aquell any vaig ser-hi de casualitat a la serra de Pàndols i va ser molt emotiu...
      Bon vespre, Xavier.

      Elimina
  3. La guerra sempre és dolenta però més entre germans. el meu marit tenia dos oncles que varen ser de la quinta del biberó, es val allistar animats per els que passaven pels pobles cercant nois. El curiós és que es varen salvar els dos i cadascú era d'un bàndol diferent.
    Jo vaig conèixer els dos, eren cunyats, i sempre es van dur la mar de bé i vivien porta per porta. El de la part roja va morir encara il·lusionat de poder cobrar la paga, que semblava els havien promès al final ja de la seva vida.
    Tot plegat una mala época que esperem no retorni.

    ResponElimina
  4. Precisament vaig feruna entrada al meu blog: http://imma-concepcion.blogspot.com.es/2015/06/memoria-historica.html on posava fotografies de les trinxeres que encara es poden veure en el poble dels dos oncles que he anomenat, i des d'on els rojos varen matar a bastants civils del poble i cremar totes les cases.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Imma, la pitjor guerra és la que es fa entre germans...També és casualitat això que m'expliques, A la meva família no li va tocar a ningú la "quinta del biberó" ( un oncle se'n va salvar per un any) però un altre va anar al front i de vegades els nebots li preguntàvem coses de la guerra i mai ens en va voler explicar res,,,Suposo que en tenia molt mals records. Jo en conservo una carta que va escriure a la mare, encara soltera, des del front.
      Petonets de pau Imma.

      Elimina
  5. Fa tan poc de la guerra civil, i ara tot és tan diferent! Sembla que no pugui ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat Helena, sembla que faci molts anys, perquè com dius tu , les coses han canviat molt( no totes) En canvi fa quatre dies...

      Petonets i bona castanyada.

      Elimina
  6. He escuchado a mi abuelo y los abuelillos de esa época y sus mujeres y fué sangrienta..Familias contra familias,,Venganzas sin un por que? Simplemente porque no le caias bién..destrozos de iglesias y monumentos historicos,,libros y muchas vidas..Odio las guerras pero parece que hay siempre intereses para que las haya y otros cogen la tajada del sufrimiento de los demás

    Gracias por compartir esta entrada
    Con cariño Victoria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Victòria!
      Llevas mucha razón , muchas muertes independientemente de las batallas, fueron a causa de venganzas, tanto por un bando como por el otro...
      Siempre hay los que se aprovechan del sufrimiento ajeno, però creo que su castigo es no sentirse nunca a gusto con su conciencia... Esperemos que su
      recuerdo sea por lo menos para que no se repita nunca más!

      Por cierto Victoria, tu blog no me permite poner comentarios, habràs visto que en los últimos no asoma mi carita!!!

      Besitos y sonrisas.

      Elimina
  7. Ni mi imagino l'horror d'una guerra, molt menys entre germans. Trobo bé recordar amb un homenatge aquest jovent massacrat, enviat a una mort més que probable, per obscurs interessos estratègics i tàctiques bèl·liques sense més objectiu que allargar una derrota.
    El poema és realment emotiu.

    ResponElimina
  8. Doncs si Glòria, va ser un acte molt emotiu i m'ha semblat bé recordar-ho en aquest aniversari de Miguel Hernández...A mi també m'agrada, especialment, el poema!
    Realment va ser una autèntica tragèdia i esperem que mai més es torni a repetir...
    Petonets Gloria.

    ResponElimina
  9. Hola M Roser.
    Actes com aquet, es tindrien que fer sovint.
    Quina tristor la Guerra que jo diría incivil.De vegades en una mateixa familia i havien dos bandos i qui sap si alguns sense volguer es treurien la vida entre ells.
    Mercés per compartir aquest fet i aquest preciós video.
    Petons desde Valencia, Montserrat

    ResponElimina
  10. Hola noieta tens raó, si totes les guerres són dolentes, penso que no hi ha res pitjor que les que són entre germans...Esperem que pel bé de tots no es torni a repetir...
    Petonets, Montserrat.

    ResponElimina
  11. No s'ha de oblidar, s'ha de saber recordar, sense odi, amb coneixement, per tal de què qualsevol guerra que ens vulguen vendre es quede deserta...

    Un abraç, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, perquè l'odi només ens fa mal a nosaltres mateixos...No oblidar per no tornar a ensopegar amb les mateixes pedres( en aquest cas armes)...

      Petonets, Ximo.

      Elimina
  12. Molt interessant això que expliques.
    Salutacions, M. Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment ho va ser i més perquè no m'esperava poder assistir a un acte tan conciliador...

      Petonets i somriures.

      Elimina
  13. Tristos records sobre aquella guerra i aquells nois-nens que portaven a matar, que mai més haguem de veure coses semblant. Tristament avui passen en altre llocs.
    Si que devia ser emotiu la trobada d'agermanament que vas assistir, entre gent dels dos bàndols. Molt boniques les fotos i el poema en que ho acompanyes. Igual que el vídeo que vas fer.
    Una abraçada M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel comentari , Anna, la de vides que es van estroncar a l'edat de començar a viure... Sembla que el món no pot giravoltar, sense que en algun lloc les guerres facin estralls...I sí va ser un acte ben entranyable!
      El poema que hi ha al monument, és tot un cant a la pau i trobo que és molt emotiu.

      Petonets, Anna.

      Elimina
  14. Si el senyor va patir la guerra al front, té la seva raó de queixar-se, però ja se sap que els morts joves commouen més. No crec que en una guerra hi hagi cap soldat més digne de llàstima que un altre, ni els soldats enemics. En aquest cas, potser no es pot aplicar allò que la Història ho posa tot al seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Teresa, totes les morts són igual de tristes i em de sentir llàstima per tots els que la van patir de manera tan cruel, més joves o més grans i fossin del bandol que fossin...Però també entenc el raonament d'aquell avi, que si va deixar la joventut!
      Petonets.

      Elimina
  15. ¡Hola Mª Roser!!!

    Me encanta esta entrada puesto que nos habla de Miguel Hernández; con tan solo 31 años concluyó su vida. Y ya nos dejó un bino legado, sería mucho mas lo que nos dejase si no fuera esa maldita mal llamada guerra civil española.

    Siempre es un placer pasar por tu casa y leerte.
    Te dejo mi gratitud y mi estima siempre.
    Se muy muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què gran poeta Miguel Hernández, aunque sus poemas, sobre todo los de su última època són muy tristes, seguramente por su estancia en la carcel lejos de su familia que se debatia entre la pobreza (las nanas de la cebolla) y el no podia hacernada para aliviarles...Las guerras són malas para todo el mundo,
      todos pierden algo o a alguien!
      Me gustó estar en este acto, donde ancianos de ambos bandos, recordaban lo mucho que tuvieron que sufrir y a todos los que se quedaron en las trinxeras
      en la mejor época de su vida...
      Es tan bonita la paz, simpre que esté basada en la justícia y los derechos humanos!

      Gracias por la calidez de tus palabras, Marina.
      Un beso grande con todo mi cariño.
      Elimina
      Respon

      Elimina