TRADICIONS  D'HIVERN  A  PAGÈS

( Matança del porc a la masia)

Era un dia de ple hivern. El termòmetre marcava 10 graus sota zero. Un mantell brodat de petites perles de rosada, d’un blanc enlluernador, cobria bona part de l’horta de Cardona. L’aire bufava gelat però suau, per no malmetre les cares dels que, fidels a les seves tasques rurals, havien abandonat, a trenc d’alba, l’escalforeta acollidora dels llençols.

I el dia es va tornar tot ell una festa, ja que seguint la més estricta tradició de les masies catalanes en aquesta època hivernal, avui tocava fer la matança del porc. En aquest afer hi participava tothom: l’hereu, la jove, les àvies i els avis paterns i materns, els germans, cunyats, fills, nebots... Una bona part de l’arbre genealògic actual de la família. I vinga a preparar estris i un anar amunt i avall de persones atrafegades i, fins i tot, de gats adelerats per la flaire porcina.

El ritual és el mateix de sempre. Un cop el primal ben garratibat, toca fer-li la depilació definitiva amb una llengua de foc, en aquest cas, d’un ben poc tradicional bufador; i ja l’animal amb la pell ben neta i rosada, cal trossejar-lo i separar cada peça, segons l’ús que se li vulgui donar, i és que del porc s’aprofita tot: que si per fer llonganissa, en aquest cas la carn més magre, els peus, el llom, fins i tot els llardons, ben fregits, per posar a la botifarra negra i la cansalada, que després ben fregida és una petita delícia cruixent...

I si en tot el procés s’ha notat el saber fer amb que es treballa, és a l’hora de fer les botifarres, on es demostra clarament que la gent de la contrada hi tenen els dits pelats. Us puc assegurar, per experiència pròpia, que no és pas gens fàcil. Però no podia deixar passar l’ocasió sense ficar-hi, mai millor dit, les mans i fent tot un número còmic, deixar ben clar que una és  força maldestre en aquests afers.

Un cop tot enllestit, un bon xic cansats i amb més gana que una guilla, el millor de tot: un esmorzar com cal, dels de forquilla i ganivet. I és que bé s’havia de fer el tast! Unes bones torrades fetes a la llar de foc, ben amanides amb oli d’oliva, per fer companyia a tot un bé de déu de colesterol ecològic! Tot, ben regat amb unes llargues xerricades del porró, que passa de mà en mà sense tenir ni un moment de repòs.

A les cares de la gent es reflecteix la satisfacció d’una feina ben feta i necessària, si es vol menjar garrí amb totes les garanties de poder gaudir d'un sabor extraordinari, digne del paladars més sibarita, tot i que alguns  folkloristes s’han entestat en ficar-la, només, al sac de les festes tradicionals.

M. Roser Algué Vendrells