UN  CAP  DE  SETMANA  A  CAL  ROS  (Calonge de Segarra) 
Abans era de la comarca de la Segarra i ara és de l'Alta Anoia...
Però per a mi sempre serà una terra segarrenca...

Aquest darrer cap de setmana vam fer una petita escapada familiar a aquestes terres que per a mi, tenen un encant especial. Els seus colors ens asenyalen el pas de les estacions d'una manera molt gràfica. A la tardor, els camps llaurats són d'un color marró, que contrasten amb les clapes d'algunes arbredes com illes flotants en un mar sorrenc. A l'hivern els camps comencen a verdejar, i a mida que s'acosta la primavera, tenen  unes tonalitats cada vegada més fosques i s'arriben a confondre camps i boscos...I a l'estiu , és un esclat de matisos ocres, les espigues daurades es gronxen amb el vent, fins que els pagesos que abans feien servir la falç o el  volant   i si passaven força jornades, ara en passen via amb les grans "cossetxadores" que porten ordinador i fins i tot, aire condicionat, a la cabina...I als camps hi quedarà el rostoll com a record, fins que es torni a llaurar la terra i continuï el cicle de la natura.

Vam aprofitar per fer una visita al poble de Prats de Rei, on hi vam viure un any, i  ja fa un temps us en vaig explicar alguns records d'infància...Com que es van cremar els voltants volíem saber la  magnitud  de la catàstrofe que, de fet, va arribar a tocar del poble i va rodejar algunes masies, però per sort no en va cremar cap. A alguns pagesos, aquest any, no els caldrà pas segar els camps... Passejant pel carrer on havíem viscut, vam trobar una antiga companya d'escola. Ella no ens havia conegut, però quan ens vam presentar, de seguida ens va parlar del pare, que hi havia fet de mestre i vam reviure vells temps...Però ens va passar un anècdota molt curiosa: parlant amb un senyor amb el qual de seguida ens vam posar al dia , ens va dir que ell no hi havia anat a escola amb el pare, perquè era més petit...Ens va portar a la plaça, on estaven muntant un decorat per fer un sopar romà, va cridar el que ho dirigia i li va preguntar, assenyalant a la meva germana i a mi :-Les coneixes? Ell ens va mirar i va dir: -Sí, són les filles del mestre que cantava tan bé, que ens va ensenyar caramelles per Pasqua i amb els diners recollits vam fer una excursió...Tots els que estàvem allà, vam quedar d'allò més sorpresos, penseu que feia una cinquantena d'anys, i no ens havíem vist més i vam fer-nos un bon tip de riure, perquè ens va dir que corríem molt...Com que veníem d'un lloc encara més petit, érem molt de jugar al carrer, tan amb nenes com amb nens, i jo vaig dir que potser sí que érem una mica trapelles, mentre recordava que un dia, vaig corre per tot el poble, mentre m'empaitava un vailet de la meva edat per fer-me un petó, i no em va poder atrapar( potser era ell qui em perseguia)... Mare meva, si teniem nou anyets!!! Però si que vam riure...

Vam fer estada, tan dormir com menjar, a Cal Ros, a Calonge de Segarra. Una antiga masia restaurada amb molt de gust, enmig d'una petita plana envoltada de petits turons. Jo us recomano que si us agrada el turisme rural, i feu alguna escapada, i podreu comprovar que és un lloc molt tranquil on les persones que hi viuen us tractaran com si fossiu de casa. Si sou de bon menjar quedareu d' allò més satisfets , tan per la qualitat com com per la preparació dels menjars, ja que la Mercè, excel·lent cuinera, combina la cuina tradicional amb la moderna, li agrada experimentar...Si fins i tot vam menjar unes postres, del que ara en diuen "cuina d'autor"...Ah, i vaig descobrir que la Marta Pérez Sierra, coneguda per molts/es de vosaltres, de vegades s'hi perd!

El diumenge al matí vam aprofitar per visitar un camp d'entrenament de l'exèrcit republicà, a un poblet que es diu, Pujals. Va ser molt interessant, ja que se'n conserva vestigis, tan a l'exterior amb restes del campament, com uns bons refugis antiaèris. I de tant en tant et trobes uns soldats abillats com els de l'època , fets de cartró pedra i de tamany natural, que sembla que s'hagin de posar a parlar , per explicar-te les seves cuites...

També hi havia un petit museu amb coses interessants.I a més, teniem una guia que ho explicava fil per randa, per nosaltres sols. Un cap de setmana ben reeixit. 

M. Roser Algué Vendrells.

Aquest és el post que tanca la temporada...El blog també ha de reposar. Jo no  vaig de vacances, faré alguna escapadeta com la d'aquest cap de setmana i prou.  Us ho dic, perquè aniré passant per casa vostra, no us deixaré pas de petja... 

Bon estiu per a tothom, tan si marxeu com si us quedeu...