Subscribe:

diumenge, 1 de juliol de 2012

LA  PUNTAIRE

Les puntaires són un tradició del nostre país, que ve de temps antics. El seu treball és fer punta al coixí; Treballen el fil de forma artesanal, fent unes puntes o randes molt delicades i d'una gran bellesa...S'utilitza : fil, boixets (de fusta de boix), un coixí, patrons i agulles. Són molts els pobles de Catalunya on es manté aquest costum, principalment els de la costa, com Arenys de Mar, on cada any, per l'abril, celebren la seva festa.

Sobre aquest tema s'han fet alguns poemes: Maragall va escriure La Puntaire; hi ha una sardana amb el mateix nom, que canta Ramon Calduch, fins i tot un conte infantil n'explica la història... Avui m'agradaria que en coneguéssiu un que parla precisament d'una puntaire d'Arenys...
El seu autor és el sabadellenc, Manuel Ribot i Serra, i el poema va ser Flor natural dels primers jocs florals d'Arenys, el 1885. Del seu poema , fins i tot se'n va fer una pel·lícula. També va ser una cançó( recordo que la mainada la cantàvem), però la música no sé de qui era.

Agafeuvos-ho amb calma, ja que és una mica llarg el poema i tingueu ben a mà els clinex...


A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.
Enyora a son aimador
que sembrà en son tendre cor
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d'arrepentiment,
és d’enyorança.
Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.
- Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré -
deia, i marxava;
- Aquí t'espera mon cor -
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.
I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.
A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l'Havana;
era fill d'un mariner
i ve casat amb muller
americana.


Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa;
cinc anys l'ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.
Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
- Filla meva, viu per mi, -
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!
La filla ofega en son cor
del desengany i l'amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.
I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.
La muller del potentat
a casa l'Agnès ha entrat
fa poca estona.
Per l'infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.


De ta rara habilitat,
moltes proves m'han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.
Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. -
L'Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.
Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n'hi veu ja...
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!
- Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d'ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
- faig... ma mortalla.-
La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d'amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l'arbre.


Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
...treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.
A bateig van repicant;
els veïns per veure'l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
- L'Agnès és morta!
Pobra màrtir de l'amor!
ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
no farà puntes pels rics,
ni serà pobra!!



M. Roser Algué Vendrells


PD: Em sembla que em quedaré sense orígens! Avui he vist com es cremaven els entorns del poble, del qual us en vaig explicar alguns records, Prats del Rei...Això també és molt trist!

28 comentaris:

  1. Primer de tot, M. Roser, em sap molt greu que novament el foc s'hagi endut una mica més del paisatge de la teva infantesa. Esperem que la pluja que està caient en aquests moments apaivagui la set dels nostres boscos i dels camps a punt de segar, i que el foc no hi faci més estralls.
    Sobre les puntaires, afortunadament tornen a proliferar en moltes poblacions, formant associacions que no deixaran perdre aquesta tradició artesanal tan nostra.
    I sobre el poema, noia, déu n'hi do del melodramón. Gairebé li fa la competència als serials aquells de Sautier Casaseca! És una variant de la mateixa història de sempre, adaptada a conveniència. Afortunadament, les noies ja no són tan bledes, actualment, encara que els estralls de l'amor continuïn essent els de sempre...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has vist Montse, el problema és que en aquest cas la pluja ja ha arribat massa tard, però em sembla que encara hi ha alguna foguera que l'haurà agraïda...Ara, aquí, està fent una bona pluja com d'hivern, sense tempesta. Aquest incendi no va ser provocat, sinó un accident desafortunat. Un cotxe es va espatllar i el van deixar a la vorera, però com que hi havia herbes molt altes, amb la supercalor els baixos del cotxe es van escalfar tant, que les herbes que hi tocaven es van encendre...
      Els pagesos deien que havien segat, batut i garbejat, tot a la vegada, ja que en aquella zona es van cremar principalment els conreus, que ja estaven a punt per la sega...
      L'altre dia en un blog, una companya va posar un poema del cubà José Hierro i era el mateix argument més o menys i com que m'hi va fer pensar he decidit fer-ne el post. També és bonic recordar les tradicions. No sé si tu coneixies el poema, però jo, a més, em sé la cançó. I tens raó ara les noies no són tan bledes, però en aquell temps era ben normal...
      Yna abraçada també per a tu.

      Elimina
  2. La combinació dels dos drames em deixa atuït, i no sé pas com comentar-ho. Només em vénen al cor les amables imatges, conhortadores, de la vostra poesia. Com un redreçar-se ben prest sota les cendres de l'entorn.
    Una abraçada i fins molt aviat, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat Jordi, és que el poema reflecteix un melodrama d'aquells de llàgrima i sospirs...Penso que el salva el fet que dóna a conèixer una tradició molt nostra. És possible que a l'època dels "indianos", fos una situació que es repetís, i ho dic perquè és un tema força tractat en la literatura de l'època.
      El drama del foc, per desgràcia, és repeteix massa en l'actualitat...Només queda esperar que, amb el temps, tot torni a renéixer i, sobretot, que la gent tingui més consciència que la natura és de tots...
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  3. Les tradicions ens ajuden a saber i entendre. M'agraden mols les puntes de coixí. A l'associació de veïns del meu barri es va formar un grup de puntaires; una d'elles em va regalar un preciós punt de llibre i em va dibuixar un gran somriure en una època en què somreia poc.
    Em sap molt de greu que el foc hagi deborat una mica més del "teu" paisatge. Espero que a hores d'ara l'aigua que ha caigut i cau l'hagi vençut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agraden les puntes al coixí, però no m'hi veig en cor...La meva germana en fa de tant en tant i quan veig tants boixets, fils i agulles de cap, m'agafa com un vertigen només de pensar en l'embolic que jo organitzaria...
      Sort de les generoses pluges d'aquests darrers dies, llàstima que els pobres valencians, no hagin tingut cap ruixadeta!
      Un petó Pilar.

      Elimina
  4. M. Roser, i tant que conec la cançó! Fins i tot la vaig cantar al Palau de la Música amb el cor de l'escola, a primers dels 70, em sembla! I també recordo un post relativament recent de l'Olga Xirinacs sobre aquest tema de les noies que pujaven als vaixells amb els mariners amb l'excusa d'anar a buscar seda.
    Una nova abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montse, avui si que m'he assegurat de no ficar-me de peus a la galleda...Jo no vaig tenir la sort d'escoltar la teva, segur que, dolça veu, al Palau, però la cançó de la qual parlava l'Olga no era aquesta, de fet jo no l'he sentida cantar més, la de la puntaire.

      Ella parla de:
      A la vora de la mar
      n'hi ha una doncella,(bis)
      que en brodava un mocador
      que és per la reina (bis)...
      Aquesta té un final feliç (o no), perquè es casa amb el príncep i acaba sent reina...
      Entre ocellets i cançonetes... i és que en tenim tanta riquesa i la Roser fila tan prim!!!
      Molts petonets.

      Elimina
  5. Que trist tot Roser. Els incendis i el poema, però aquest últim contraresta la tristor amb la bellesa del escrit.

    Al meu poble,encara hi ha un taller que es dediquen a fer boixets, abans en feien en moltes cases,a cada casa hi havia una torneria. Però els temps canvien com les respostes a una mateixa situació. Pot ser ara ja ningú es mort d'amor d'aquesta manera, però encara es fan disberats per amor oi? :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si noia, tot plegat un drama, amb la diferència que el poema ara , és només això i els incendis segueixen fent malvestats...

      Saps, el pare en solia parlar de les coses de fusta que feien al teu poble...
      I em sembla que ara es fan disbarats per amor, però suposo que per un amor mal entès, perquè l'autèntic és assenyat...Ara morir-se'n, em sembla que no.
      Petonets per a tu també.

      Elimina
  6. Quin drama, pobre noia. Aquesta és la poesia que em comentaves quan vas llegir la de José Martí, oi? Al menys a la de Guatemala el poeta no li va prometre res, però a l'Agnès, si. Quina barra!
    Confio, M.Roser, que hores d'ara el incendi estigui ja controlat i el foc no faci més mal.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, Glòria, com pots veure l'argument és força semblant, tot i que la puntaire és més melodramàtic...I vaig pensar que estaria bé fer-ne un post, si més no, perquè la gent sabés que algunes dones es feien uns bons tips de patir per amor...Mentre feien unes puntes precioses!
      Gràcies pels teus bons desitjos, alguns la pluja els va acabar de silenciar, però per desgràcia es veu que a les terres valencianes no hi va arribar, i segueixen fent feredat...
      Abraçades també per a tu.

      Elimina
  7. Hola, saludos, que tengas un lindo inicio de semana, un gusto visitar tu blog, yo te invito a visitar el mio (El Blog de Boris Estebitan) y leer un poema mio titulado "The Ballad of Boris Esteban", es un poema a la esperanza.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Boris, gracias por tus palabras y por venir a visitarme.
      Vendre a leer tu poema de la esperanza. Me parece muy bien el tema, pues de esperanza vive mucha gente...
      Besos.

      Elimina
  8. M. Roser, quin greu lo de l'incendi a Prats del Rei... i quin drama el de l'Agnès, pobreta! i quin regust a cançó popular, tant típic de la nostra literatura del XIX

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carina, però el foc no té gaire aturador...
      I ja ho pots ben dir, pobreta Agnès, un bon drama, però segurament al segle XIX, com dius tu, no els ho devia semblar tant, la llàstima és que no sé de qui era la música...De vegades, quan feinejo, encara la canto...
      Petonets

      Elimina
  9. M'ha agradat molt llegir "La Puntaire" recordo que de petita la mare en cantava trossos i jo em vaig aprendre tota la lletra, sempre acabavem plorant. La música era repetitiva i una mica carrinclona, però el poema era tan emotiu. El que no sabia era qui era l'autor i això de la pel·licula.
    Que trist és això del foc, a tot arreu, però més si sacsegen els teus origens.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades cal fer memòria de les nostres tradicions encara que, a canvi, se'ns remogui alguna cosa per dins amb aquests drames...
      Sí, cada estrofa repetia la mateixa música i com que la cançó és molt llarga, es feia una mica pesada...pensa que jo la cantava amb dues versions musicals, i segueixo sense saber de qui eren les músiques...
      Esperem que la pluja arribi a tots aquests llocs que estan patint tots aquests estralls producte dels incendis..
      Una abraçada també per a tu Anna.

      Elimina
  10. M. Roser, sento molt els estralls del foc en les teves arrels. Això no vol dir que desapareixen del teu cor. Moltes coses s’enderroquen a la nostra ànima quan alguns del nostres records desapareixen, però sempre romandran a recer de la memòria si la memòria així ho vol. No t’entristeixis, tu ets part d’aquesta terra i, per tant, com tu tots els que allí vareu formar un món amb les vostres vides.
    Les puntes de coixí les conec a través de puntaires que no deixen que aquesta tradició caigui en l’oblit.
    Molts petons d’ànims, M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com vas poder veure en els posts que vaig fer, els records eren ben vius i com en l'altre foc , no me'ls esborraran pas...A la meva memòria, sempre hi tindran un raconet on cap flama els podrà abastar. Sort que la natura és sabia i amb el temps tot torna a reviure...
      Però també em fan pena les persones que hi han deixat bona part de la seva vida, concentrada en conreus, i coses materials que també ajuden a viure...
      Sort que ara veig que a molts pobles, fins i tot al meu, les puntaires han fet na bona revifada i sembla que no perdrem la tradició, ja que veig mainada que també s'hi apunta...
      Gràcies Papallona, i avui jo t'envio els petons d'anada!!!

      Elimina
    2. Entre els boixets, els fils i les agulles, s'ha perdut una "u"!

      Elimina
  11. comparto tu tristeza querida y admirada amiga, aquí en Valencia también el fuego ocasiono gravisimos daños. Mil besinos con todo mi cariño e infinitas gracias por concedernos el privilegio de ser participes de tan bellos versos que aunque tristes no pierden ni un ápice de su belleza.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcis amiga Ozna siempre, es triste ver como el fuego consume los paisajes que hemos querido, però su recuerdo estará siempre en el rinconcito de los momentos felices que hemos vivido en ellos...
      Un poema triste pero nos lleva a tiempos antiguos en que las cosas eran muy diferentes y nos deja el recuerdo de una tradición que perdurará en el tiempo.
      Muchos besines.

      Elimina
  12. Es bonic el poema, i boniques les puntes de coixi, de petita en feia.
    A Catalunya no es netegen els boscos, és una pena, a més de que és un perill pels incendis, no es pot gaudir d'ells ja que no hi pots passejar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Imma, encara que el poema és tot un drama...Les puntes de coixí si que son boniques, jo no n'he fet mai, segur que faria molts disbarats...
      Això dels boscos no ho entenc gaire, perquè abans tampoc es netejaven i a més fèiem moltes fontades i costellades, i jo no recordo pas que hi haguessin incendis...Em sembla que ara el que passa, es que algunes persones són poc responsables i no en tenen cura...
      I és clar que si, els homes també en poden fer de punta al coixí! Ens sorprèn, perquè no hi estem acostumats...I que bonic que és Albarracin!!!
      Petons.

      Elimina
  13. Ah! l'última persona que he vist fer punta al coixí, era un home i a la serra d'Albarracín (Terol)al costat hi havia una dona, suposo que la seva esposa, que li feia companyia.

    ResponElimina
  14. És essencial mantenir les tradicions de cada poble o regió, llàstima que ara ja no es tinguin tan en compte els treballs artesanals. Saps com es diu la pel•lícula basada en el poema de Manuel Ribot i Serra? Quin poema més trist! La mort era l'únic camí per poder deixar enrere la seva tristor! Però diuen que la bellesa i el patiment van agafats de la mà, no? Magnífic poema. Caram, sento molt que s'hagin cremat els voltants del teu poble. Però pensa que ni el foc podrà fer-te oblidar d'on vens ni quins són els teus orígens. Fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si noia, les tradicions s'han de mantenir si volem conservar la nostre identitat com a poble...La de les puntaires veig que és de les que encara són vigents, perquè a gairebé totes les festes majors s'hi fan trobades.
      La pel·lícula em sembla que es diu La Puntaire , com el poema.
      El cap de setmana vinent, segurament anirem a veure si ha fet gaire estralls, el foc...Quan ho veus fa molta pena.
      Petons.

      Elimina