Subscribe:

dijous, 5 de gener del 2012

 3 - RECORDS  DE  REIS...


1r - Quan jo era petita , a casa, érem pobrets i alegrets i , es clar, els reis una mica minsos. Recordo que l'endemà de la Festa, totes les nenes portàvem les joguines a l'escola. Com que vivia en una colònia tèxtil, hi havia molta diferència entre el que duiem unes i altres. Algunes companyes eren filles de families amb possibles ( els que manaven) i estaven especialment afavorides per ses Majestats...Recordo, sobretot, unes nines de somni, equipades amb tots els complements possibles i la cosa anava degenerant a mida que l'estatus social era més baix... Jo que des de ben petita tenia un de sentit de la justícia  força arrelat (tot i no ser-ne conscient), no entenia aquestes diferències que no tenien res a veure amb portar-se bé (com era el meu cas) o no... Fins que un any , que les minses joguines anaven acompanyades d'una carta dels Reis, vam reconèixer la lletra del pare...
Recordo que per a mi va ser com un alliberament i vaig tenir la resposta a un munt de preguntes...Jo tenia cinc anys!!! Els germans ho vam acceptar molt bé. Els anys següents, jugàvem a veure qui trobava algun paquet sorpresa i la il·lusió era la mateixa...

2n - La primera vegada que vaig veure els Reis tenia nou anys, anaven amb cavalls i només els acompanyaven els tres patges. Aleshores vivíem a un poblet de la Segarra i recordo que plovia a bots i barrals i tot era bastant fosc. Mai més vaig sentir l'emoció d'aquella nit rúfola, que malgrat està de tornada de tot, era una escena tan autèntica , que va ser una nit de Reis de les que guardo més bon record... 

3r - Aquesta és una anècdota de gran, quan ja era tota una mestra d' escola. Sempre que puc vaig a veure la cavalcada del poble i un any estava molt a prop del lloc per on havien de passar els Reis per pujar a l'ajuntament. De cop i volta ,  veig que el blanc ve tot decidit , em dóna la mà i em diu:- Ja s'ha portat bé aquesta senyoreta? No us enganyo si us dic que vaig sentir una esgarrifansa ... Tots els infants que hi havia a la vora es van quedar bocabadats de la meva familiaritat amb personatges tan importants (era un pare de l'escola , és clar)... Perquè veieu que les il·lusions no tenen edat !!! 
Que els Reis us portin molts regalets ( o potser carbó)... i que , a més d'aquesta nit, mantingueu sempre la il·lusió per les coses.


M. Roser Algué Vendrells


Quan ja estava a punt d'acabar el post he trobat aquest poema de la Dolors Montserdà ( 1945-1919),
que jo gairebé me'l sé de memòria i no  recordo on el vaig aprendre. M'ha semblat que estaria bé posar-lo un dia de Reis... això si, tingueu els "klinex" a l'abast de la mà...
LA  NIT  DE  REIS


Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.
Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.
La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!
Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”
Dolors  Montserdà

40 comentaris:

  1. Abans d'anar a dormir deixa tres copetes de cava i demana un desig, qui sap si encara demà et duràs una sorpresa.

    Bona nit de Reis, Roser.

    ResponElimina
  2. M'agrada molt que m'expliquin coses i en aquest post n'expliques moltes. Els reis dels meus pares eren com els teus i suposo que, precisament per això, quan van tenir fills, ens van procurar unes nits de Reis tan tan màgiques que encara avui en dia en parlem amb el meu cosí i el meu germà.
    Vivíem en el mateix bar que havien llogat per guanyar-se la vida. Era un edifici molt vellet. Tenia unes escales de poble, que en dic jo, que pujaven a les habitacions. En una d'elles, acompanyats d'un adult, ens feien resar un parenostre, mentre ells amagats abaix, entre les taules del bar que ja era tancat a aquelles hores, esperaven l'arribada dels Reis. Els havíem deixat unes coca-coles i palla pels camells. Mentre érem a l'habitació, el meu germà i el meu cosí -que són nou anys més grans que jo- ens deien a mi i al meu cosí petit "sentiu, sentiu les petjades dels camells...?"... i obrien una miqueta la finestra i es deien l'un a l'altre: "Goita, goita, és el Rei Negre, i s'apropa a la porta del bar..., corre, tanca la finestra". I nosaltres, mentre féiem bots per arribar a entreveure quelcom per la finestra, et juro que sentíem el "cloc, cloc, cloc" dels camells. De sobte, sentíem la veu forta del pare que, des del capdavall de l'escala, picava de mans i exclamava: "Baixeu, que ja han passat". Quan ja érem a baix, veure la cara del pare era la cosa que més m'agradava del món: la tenia envermellida de la il·lusió i l'excitació, els seus llavis reien i els ulls li brillaven, en aquell moment era el nen que mai no va poder ser,i vivia la nit màgica dels Reis, a través, no a través no!, AMB els seus fills. Veure tots aquells paquets sobre una de les taules, començar a desembolicar-los mentre els pares ens miraven embadalits i bojos d'alegria és el record més bonic de la meva infantesa.
    La mare, em diu que a ella mai li van dur cap d'aquelles nines que lluien en el balcó de les nenes més riques del poble, li duien unes que es deien "pepas". No sé si les coneixes.
    Ma. Roser, m'has fet emocionar amb la poesia de la Dolors Monserdà i amb mi mateixa mentre t'explicava una de tantes nits de Reis de ma infantesa. Quan vaig assabentar-me que els Reis eren els pares em va doldre moltíssim, potser massa, però ara me'n ric pensant amb les decepcions que més tard vaig haver de conèixer. En fi, és la vida.
    Un petó i una abraçada molt grans i no llencis el carbó que et duran aquesta vetlla, que el farem servir per les estufes de carbó, ja que al pas que anem em sembla que al final fins i tot ens retallaran l'electricitat i el gas.
    Molt bona nit de Reis!

    ResponElimina
  3. Tens tanta raó amb aquests Reis que han de tenir en compte de les classes socials dels pares, ara que els nens tenen tantes joguines cada dia, abans sols teniem joguines per reis i potser alguna pel sant o aniversari.
    I les cavalcades de Reis, que esperàvem amb fanalets, hi havia algun patge i prou, ara sembla un circ amb Mikis, i altres personatges que no tenen res a veure.
    De totes maneres espera amb ilusió els Reis, potser et portaran alguna cosa.

    ResponElimina
  4. Jo recordo uns Reis a casa d'uns cosins molt rics. A casa no estavem malament, però jo ja tenia 14 anys i tot el que em varen portar eren coses d'utilitat...Els meus cosins venien d'esquiar (quan ho podien fer poques families). L'habitació estava plena de joguines i estris d'ultim crit. QAuasi ni se les van mirar i un d'ells va dir:"Només això?" Aquell dia vaig estimar com mai als meus pares, que m'havien educat per viure amb sencillesa...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  5. Hola Quadern de mots, com que m'he portat força bé, espero tenir-ne alguna de sorpresa...de totes maneres jo continuo deixant la sabata al balco, com quan era petita( bé,de petita era una espardenya)...
    Bona nit de Reis també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Hola Pili, tenir un grapat d'anys fa que els records t'omplin d'emoció, potser perquè veus que tot era tan diferent d'ara...Suposo que a totes les cases es seguien rituals semblants...Nosaltres trobàvem els paquetets al matí i recordo que sortíem tan de presa de l'habitació,
    que sovint jo acabava amb els genolls pelats d'algun cop al cantell de la porta...
    Es curiós com cada infant reacciona a la seva manera quan li cau la realitat a sobre, tu et vas disgustar i jo em vaig sentir alliberada...Suposo perquè eren situacions diferents.
    Les nines que em duien a mi em sembla que per no tenir, no tenien ni nom...per això ara tinc una mini col·lecció de la Mariquita Pérez,(en tinc vuit, totes amb vestits diferents) segurament per fer-me passar el desig...
    Aquest poema de la Nit de Reis, me'l sé gairebé de memòria des que era ben petita i no tinc ni idea d'on el vaig aprendre...
    No,no a mi no me'n duran pas de carbó, que jo he sigut una bona nena, això a tu que ets força trapella je, je...
    Bona nit de Reis a tu també,
    M. Roser

    ResponElimina
  7. Ai si Imma tu ets de les meves, però
    potser els meus reis segurament eren més pobrets que els teus per la situació econòmica...
    Jo recordo que un any em van dur un nino nadó de pedra o terrissa, amb un canbasset i al cap de quatre dies em va caure a terra i es va fer miques, doncs fins l'any següent res de res.
    I de cavalcades em sembla que n'havia vist tres o quatre , perquè als pobles petits on vivíem no en feien...però mira les d'ara semblen una fira!!!
    La il·lusió que no falti...espero que a tu també t'arribi alguna cosa.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  8. Juan Josep, una anècdota molt emotiva perquè era la realitat pura i dura...
    en canvi ara, deixant de banda els pobres infants que ni Reis ni menjar, no hi ha gaire diferència entre els que tenen més o menys possibles...
    A mi descobrir la realitat als cinc anys em va fer sentir bé, perquè vam valorar molt més l'esforç dels pares i ja no demanàvem res que no ens poguessin comprar...
    Una abraçada a tu també,
    M. Roser

    ResponElimina
  9. A mi també m'agraden les històries... que boniques!

    Gràcies, M Roser! Que tinguis una bona nit de Reis!

    ResponElimina
  10. Carme , espero que els Reis t'hagin portat moltes coses boniques i gens de carbó, perquè has fet bondat oi?
    Espero que cada dia d'aquest any, tinguis alguna sorpresa agradable...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  11. Roser, son molt macos aquests records que expliques, em recordem força els de la meva infantesa, però penso que tot i les poques coses de portaven, esperavem aquella nit amb il·lusió. Per sort ara les coses son diferents, i tots els nens tenen joguines.
    El poema final, trist i emotiu, per plorar!!!

    ResponElimina
  12. 1. A casa, de petits, sempre ho havíem sabut qui éren els reis. En el meu cas, era l'àvia, però tot i aixó, la il.lusió hi era i féiem igualment tota la parafernàlia. Els reis deixaven els regals al balcó, i nosaltres, sorpresos, els trobàvem en tornar de la cavalcada.
    2.Una vegada, de ben petita, tindria uns 6 o 7 anys, no ho sé ben bé, el rei ros va parar, se'm va apropar i em va fer un petó. T'asseguro que em va fer il.lusió, tot i saber que era una disfressa. Tant, que encara ara m'agrada recordar-ho.
    3. Ara la nit de reis ja no és el mateix. A casa tots som "grans". Sí, ser que la màgia es podria mantenir igual però no tots ho desitgem de la mateixa manera, així és q aquest any, els reis per casa ni han passat.
    4. El poema molt maco però trist. Per altra banda, un retrat d'una realitat que moltes mares viurien. Gràcies per presentar-nos-el.
    M'ha agradat molt aquest post.
    Petons!

    ResponElimina
  13. Anna, suposo que els teus records i els meus deuen ser força semblants...
    Abans hi havia moltes diferències entre la quitxalla el dia del Reis, es veia molt qui passava necessitat i qui anava sobrat de tot, ara (sense contar els que no tenen ni menjar)gairebé no hi ha diferencies i penso que la gent es passa molt. Hi ha habitacions de canalla, que semblen botigues de i després juguen amb les caixes de cartró!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  14. deseo querida amiga que los reyes fueran generosos contigo, pues en verdad te lo mereces, muchos besinos con todo mi cariño e infinitas gracias por compartir con nosotr@s tus dulces y bellos recuerdos.

    ResponElimina
  15. Rachel, que bé que em dones la raó, no saps quantes vegades m'he discutit amb algunes mares , perquè jo els deia que la il·lusió era la mateixa , tan si ho sabien com si no, tu n'ets un exemple i jo també, tot i pertànyer a èpoques diferents.
    El que passa que quan els fills ho saben, són elles les que perden la il·lusió.
    Hi ha una cosa que em molesta molt i és quant la quitxalla ho pregunta als pares i mares i aquests els diuen: si dius això no et portaran res...penso que quan ho intueixen, no se'ls ha de dir mentides.
    Jo a casa no tinc criatures, però a la família propera si i ,és clar, toca fer una mica de parafernàlia, però la justa...
    Ai el poema si que és trist, el més curiós és que no sé on el vaig aprendre.
    Molts petons per a tu també.
    M. Roser

    ResponElimina
  16. Amiga Ozna seguro que tu, en la bella Asturias, también deviste vivir bellos momentos en la noche de reyes y seguro guardas algunos recuerdos en tu corazoncito sensible...
    Algunos regalitos si he tenido, però carbón no, porquè una es buenecita!!!
    Muchos besines.
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Quina nit tan màgica la de Reis. A l'hereu, en Gaspar li va donar la mà a la cavalcada i no té preu la carona que va posar.
    Quan jo era petita els diners tampoc sobraven i els Reis portaven el que volien, ens conformàvem amb el que trovàvem al matí al menjador. Ara, hi ha pares que es tornen bojos per a complir tots els punts de la carta encara que hagin de remoure cel i terra per una jogina exhaurida... no és el meu cas que l'hereu ja anava avisat de que els Reis no poden portar-ho tot perquè han de dur regals a molts altres nens a més a més d'ell. Això sí, el que més il·lusió li feia sí que li han portat.
    Espero que els Reis s'hagin portat prou bé amb tu. Jo no em puc queixar.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. Jo vaig tenir sort d'anar a una escola patronal, és a dir, que la pagaven els amos de la fàbrica per a les filles dels seus treballadors, i totes les amiguetes érem de la mateixa escala social, baixa naturalment, de manera que no patíem les diferències entre classes. Recordo que era feliç amb el que em duien els Reis, que ho valorava molt, sobretot les nines de retallar. El misteri dels Reis me'l va dir mon pare, només amb 5 anys, un vespre que estava emprenyat i ho va pagar amb mi. Però no em va fer res; l'important era que continués havent-hi regals.
    Molt trist el conte que ens has regalat; vols dir que no s'era molt cruel, amb la canalla, quan érem petites? En recordo molts d'altres que també feien plorar i que mai explicaria als meus néts.
    Una forta abraçada, M. Roser.

    ResponElimina
  19. Siempre siento este conflicto interior: ¿es bueno engañar a los niños con esta mentira de los Reyes Magos que muestra diferencias entre unos y otros? A mí me era muy difícil explicar a mis hijos que no iban a recibir lo que deseaban ya que no queríamos su padre y yo que lo recibieran: las maquinetas , los móviles a destiempo.... y sus amigos sí lo tenían. Aunque sigo haciendo regalos sorpresa, creo que disfruto ahora mucho más que mis hijos, ya universitarios, saben que los Reyes son los padres. De las navidades de mis padres y de mi infancia, también humilde prefiero no escribir, ya que se me nubla la mente y me brotan las lágrimas. FELIZ AÑO NUEVO A TODOS.

    ResponElimina
  20. Ai els Reis, la nit de la il·lusió dels petits, però jo m'atreviria a dir , també dels grans si conservem un bri d'innocència...
    Jo també penso que ara hi ha molts pares que es passen, potser perquè volen que els fills tinguin el que ells no van tenir...però penso que els fan un flac favor i al final la quitxalla té tantes coses, que no saben amb què jugar i no valoren res...
    El que si és curiós que els ulls que miren la cavalcada, tenen tan ara com abans, el reflex de la màgia d'aquesta nit a la mirada. Hauriem de procurar no malmetre-la amb excessos...
    Amb mi també s'han portat força bé,
    però també m'ha tocat fer de més d'un rei!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  21. Galionar, la meva escola també la pagaven els amos de la fàbrica i la majoria de nenes , eren les filles dels treballadors( o sigui classe social baixa), però resulta que el meu pare era el mestre de la colònia i amb el miserable sou que cobrava i érem cinc de família, la nostre classe social encara baixava un esglaó més...Quins temps aquells!
    Però hi havia les filles del director, del majordom i algun altre càrrec de la fàbrica, que eren les dipositàries de les joguines de somni...
    I no et pensis, nosaltres estàvem d'allò més contents amb les quatre coses, que amb gran sacrifici ens portaven, el que passa és que jo no entenia aquestes diferencies entre les companyes. Per això vaig estar contenta de saber la veritat, tan petita...no podia ser que els Reis, també fossin tan injustos.
    "La nit de Reis" que us he posat al post, no és un conte sinó un poema i no és per a nens precisament o sigui que no ens l'explicava ningú, és un petit misteri com el vaig aprendre... Suposo que el devia llegir d'algun llibre que no sé com, aniria a parar a les meves mans, perquè tampoc teniem accés a gaires...
    Una abraçada també per a tu,
    M. Roser

    ResponElimina
  22. Doloretes, tienes mucha razón, pero creo que hay unos lìmites . Jo entiendo que a los más pequeños tampoco les vamos a quitar la ilusión mientras estén convencidos, però cuando son un poquito mayores, siete, ocho años, ya deberían saber la verdad. Yo, como maestra, he tenido algun pequeño conflicto con los padres a causa de ello.
    Si hay algo que no soporto es que cuando los niños preguntan, los padres les digan: si dices estas cosas los Reyes no te van a traer nada...a los niños nunca se les debe mentir, además la ilusión después sigue, si hasta a los mayores nos causa emoción la fiesta...
    A veces recordar los tiempos de pobreza de la niñez también te ayuda ( aunque se nos caiga algún lagrimón), sobretodo cuando ves que estos niños cargados de juguetes , se aburren!!!
    Besadetes y feliz año también para ti.
    M. Roser

    ResponElimina
  23. Roser,
    Per divertida, m'ha agradat molt la tercera anècdota que ens expliques. Gairebé donaria per fer-ne un conte surrealista, que diuen ara. I el millor de tot: la cara, mig sorpresa mig espantada, de tots els presents. Molt bona, aquesta. Ja m'hi veig.
    És colpidor, però més realista que no sembla, el poema de Dolors Monserdà. Arriba molt endins. I dóna el to de tristesa i de pobresa continguda (i no tan continguda) que acompanya aquesta època de l'any. Impressiona molt.
    Una abraçada bagenca, Roser.

    ResponElimina
  24. Hola Jordi, si haguessis vist la cara dels nens i nenes que hi havia, allò si que era tot un poema, no cal dir que entre la quitxalla vaig guanyar molts punts...
    El poema de la Dolors Montserdà, ho és molt de colpidor, però penso que en aquella època devia ser força normal aquesta situació...pensa que ella va néixer el 1845 i aleshores tothom devia anar bastant estret d'armilla...
    Sembla mentida com canvien les coses amb els anys, però per desgràcia, no sempre per bé...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  25. M. Roser, quants records inesborrables d’aquestes nits de Reis !! Tots en tenim un munt i les històries serien inacabables. La veritat és que cada any, per aquesta data, recordem anècdotes que ens porten molt lluny dins el nostre àlbum de fotos, on la imaginació ens dóna la mà i tornem a ser nens.
    Una abraçada màgica amb molta il•lusió i poc carbó.

    ResponElimina
  26. Papallona, jo crec que sí, que gairebé tothom té alguna anècdota al calaix dels records, d'unes dates com aquests...Veus, jo de fotos (dels Reis), només en tinc de guardades a la memòria.
    Segurament si algú es dediqués a recopilar-ne d'aquests records, en podria escriure un bon llibre..
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  27. Podria dir que els meus records de Reis... s'assemblen molt als teus records... Va ser un temps bonic. Ara el recordo sense enyorança. Tot passa.

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  28. Que me has hecho un nudo en la garganta y un vació en mi estomago, me hiciste recordar como soñaba yo con una muñeca parecida a la del poema, pero me traían cacerolas de hojalata y pequeñas muñecas de pelo dibujado en el plástico.
    Una oacación despues del dia de reyes llego el sr. que le vendia el abono para las plantas a mi padre adoptivo y arriba de la tierra y el abono traia una muñeca grande como de medio metro, con pelo rubio y rizado,ojos azules y pestañas rubias con un lindo vestido largo de organza algo maltratado, le pedi emocionada a mi padre que le comprara la muñeca a el sr. pero el no la queria vender, llore y suplique hasta que les convenci y mi padre la compro en lugar de el abono para las plantas... cuando tome en mis brazos la muñeca corrí hasta el jardín emocionada, solo que a la muñeca le faltaba una pierna pero eso no me importo era mi sueño hecho realidad,seguramente a otra niña le habían traído los reyes una muñeca nueva con las dos piernas y se desprendió de esta que me hizo muy feliz por muchos años.
    cuantas historias hay detras de cada niño/a en el dia de Reyes o Navidad.
    Linda entrada nos compartes, un abrazo y un besito cuidate.

    ResponElimina
  29. Em sembla que si Onatge, els que ja tenim una edat(¿¿¿),amb alguna variant, tenim records semblants...
    Malgrat tot, sí que va ser un temps bonic i no és que l'enyori, però si el comparo amb la infància que tenen ara la quitxalla, em quedo amb la meva...
    Aquests dies hi ha lluna plena, el far deu estar doblement il·luminat.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  30. Pues mira Atlántida ya somos dos con las emociones a flor de piel...
    Al fin y al cabo el poema era, eso un poema, aunque vete a saber si la poetisa se inspiró en algun hecho real , pues eran tiempos de mucha miseria. Y tu sabes mejor que nadie lo que puede hacer una madre por su hija...
    Pero lo que cuentas es tu historia, vivida por ti, me imagino con que emoción! Y fíjate lo feliz que te hizo la muñeca que alguien desechó, a pesar de estar cojita, la pobre.
    Fueron años difíciles, pero que nos
    dejaron algun bello recuerdo...
    I creo que se me terminaron los "klinex!!!
    Besos linda amiga.
    M. Roser

    ResponElimina
  31. Ai, Roser! quants records! A mi s'hem va trencar la màgia quan van néixer els meus dos fills, es contradictori i inversemblant potser, però des de les hores l'angoixa em fa presa i per més que m'esforci no me'n puc alliberar. Recordo amb tristesa un any que la Raquel era força petitona, devia tenir 3 ó 4 anyets i no hi havia manera de que menges, vaig tenir la mala pensada de que potser si els reis li deixaven "un xarop" per fer-li venir gana la cosa milloraria, ai l'as! en Ramon ja em deia que no ho fes, però jo estava tant desesperada que em semblava que havia de funcionar i vaig anar a la farmàcia a buscar una botella buida on posar aigua amb sucre. Li vaig escriure una carta i .... li vaig espatllar el dia, pobre infant!
    Una experiència desoladora per tots.
    Amb el que m'agradaven a mi aquestes festes i amb la il·lusió que vaig anar a comprar els meus primers regals de reis per les meves germanes. En fi...
    Segur que no tant deixat ni una mica de carbó?


    Bona nit Roser bona minyona.

    ResponElimina
  32. És ben curiós Montse, perquè quan hi ha quitxalla sol ser més engrescador.
    Em sap greu que tinguessis una mala experiència amb la teva nena, però no he entès gaire per què dius que li vas espatllar el dia...( dec estar una mica espessa avui)
    Doncs no, de carbó gens ni mica, fins i tot em van dur una nina..sí i no riguis, fa uns anys que vaig decidir que ja que no les havia tingut de petita...i ara tinc una mini col·lecció de la Mariquita Pérez, en tinc 8 totes amb uns vestits moníssims en una vitrina del menjador...la nena que torna a treure el nas a la vida!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  33. Espero que els Reis et potessin tot allò que necessites per continuar essent tant bonica!

    Feliç any!!!

    ResponElimina
  34. No ho he explicat prou bé. Veuràs la Raquel sempre ha estat una nena bastant sentida. I això de que els reis li deixessin un xarop per que no menjava no se li va posar gens bé. Vaja que de tots els regals que va tenir només es va quedar amb la mala impressió d'aquest, tot i els esforços per fer-li entendre que l'únic que volien els reis era fer-li venir gana. En fi una mica dramàtic, tot plegat.

    M'alegro que no hagis tingut carbó i espero que la nena que portes dins, no tregui al cap només el dia de reis. Un petonas.

    ResponElimina
  35. Hola Judit, molt bon any, que tinguis mols somnis i la il·lusió per fer-los realitat...si que m'han portat algunes cosetes els Reis, però hi ha coses que ni ells poden millorar, són genètica pura i dura, je, je...
    Una forta abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  36. És clar pobrissona per a ella, la gana, no era important ni que li regalessin els Reis...Devia pensar ni ells em deixen tranquil·la! Però entenc la teva bona intenció, hi ha criatures que fan patir molt per aquesta qüestió i elles també pateixen. Els grans quan no tenim gana, tampoc mengem...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  37. Ai, Roser, que bonic i ben escrit que és el teu post de Reis, amb el poema de Dolors Monserdà ( que per cert era ben burgesa). M'agrada llegir-te.
    Pel que fa a l'espantaputes, jo també havia pensat el que tu dius: potser els hi farà més 'morbo', la matrícula aquella, perquè allò que sembla més difícil de conquerir té més valor, ¿oi que sí?
    Petons.

    ResponElimina
  38. Moltes gràcies Olga, a mi m'agrada molt explicar coses de quan era petita...Jo sempre dic que quan tenim molts records és que ja portem a l'esquena una bona colla d'anys...
    Jo no coneixia la Dolors Montserdà i és un misteri com vaig aprendre el poema. Dius que era força burgesa, però en canvi va saber plasmar molt bé una situació que no li era gaire propera.
    A mi també m'agrada llegir-te, sobretot em plau el teu sentit de l'humor, en forma de fina ironia.
    Veig que la parauleta ens ha portat a la mateixa conclusió, el que no tenim a l'abast és el que més desitgem...
    Una abraçada,
    M. Roser
    Olga jo tinc un llibert precisament de records, que tenia en ment enviar-te i no sé si ho vaig fer...

    ResponElimina
  39. He arribat molt tard, maria Roser, però el teu text m'ha embadalit. Espere que aquest any el Reis hagen guardat per a tu la il·lusió i l'esperança per a continuar aquest viatge pel món amb la companyia de la gent que t'estimes.

    Que tingues un gran any

    B7s

    ResponElimina
  40. No passa res Joana , l'important és arribar...aquest any els Reis m'han deixat cosetes, a més d'il·lusió i esperança, perquè m'he portat bé...
    Espero que també te n'hagin deixat a tu...
    Suposo que deus estar molt contenta amb el 2n poemari i a punt per les presentacions.
    Un petó i que tinguis molta sort,
    M. Roser

    ResponElimina