LLUNA

Quan la lluna plena
brilla sobre el mar,
els estels s’adormen.



En la lluna nova
les ones bressolen
fanalets daurats.



M. Roser Algué Vendrells

Ho sento molt però fa dies que no puc entrar a alguns blogs per posar comentaris, espero que s'arregli aviat!!!

MIRANT ENDINS

Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.

Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques,
il·lusions i somnis que estant adormits, esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.

Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil•les pel riu de les pàgines transparents i clares del paper, tot fent moure la barca de la meva mà.

M. Roser Algué Vendrells

VOLDRIA SER...

Voldria ser la pluja,
que amara amb gotes de plata
la teva pell.


Voldria ser la rosada del matí
i que els teus ulls fossin les roses
d’un bell jardí.


Voldria ser la llàgrima,
que et rellisca suaument cara avall
quan estàs trist.


Voldria ser un petó tendre i dolç,
per posar-me en els teus llavis
quan et sents sol.


Voldria ser el teu somni,
perquè quan et desvetllis de matinada
pensis en mi.



M. Roser Algué Vendrells

NOSTÀLGIES
Darrerament com que tinc més temps lliure del que voldria, m'he dedicat a fer dissabte dels meus papers on he anat escribint sentiments, sobretot en èpoques especialment nostàlgiques.
La majoria de poemes formen part d'un petit poemari que tinc editat i és diu Petiteses, com el blog. La prosa poética , contes...estan força més desordenats, dintre d'un ordre. De tant en tant algun a tret el cap al blog, però encara en tinc per fer bastants posts. Potser, fins i tot n'hi haurà algun de repetit, perquè els primers temps no volia posar l'etiqueta de "seguidors" ( una que és tímida), i és clar, no sé si algú els llegia. El d'avui és una mena d'autodescripció...
SÓC

Sóc com l’oreneta,
que no troba aixopluc
en les nits fredes.

Sóc com la gavina,
que va volant pel cel
sola i perduda.

Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
sentiments tendres.

Sóc com el vaixell,
que ha perdut el timó
i va a contravent.

Sóc com la lluna nova,
que a recer de la nit
sempre vigila.

Sóc com la pluja fina,
que cau suau i silent
i et tranquil•litza.

Sóc com la vesprada,
que la tardor ha daurat...
dolça i nostàlgica!




M. Roser Algué Vendrells

EL GROC DE LES GINESTERES



Aquest cap de setmana he anat a fer un tomb per Collcerola. La muntanya és ara tot un regal per a la vista. És l'esclat de la primavera. Hi ha una munió de colors: verd, rosa , lila, blau, taronja, vermell i , sobretot, el groc de la ginesta, que cobreix mig vessant de la serra i ens ofereix el seu perfum que, malgrat la crisi, és a l'abast de tothom. I m'han vinvgut a la memòria aquests versos d'en Maragall:


"La ginesta altra vegada, / la ginesta amb tanta olor/

és la meva enamorada, / que ve al temps de la calor...

Jo tinc un senzill poema que en parla de la ginesta.

La ginesta és de les plantes
silvestres, la de més flaire,
segons cada hora del dia
fa una sentor apropiada.

Al matí, després de l’alba,
fa olor de claror que neix
i us encomana energia
a mida que el nou jorn creix.

Pel ressol, cap a la tarda,
fa olor de fer migdiada
i us estireu sota un arbre
fixant al cel la mirada;

Veient els núvols passar
imagineu mil figures,
figures de sucre i nata,
de dolços i confitures.

Sol ponent, a l’hora baixa,
fa olor de trobar el camí
que us durà cap a la llar,
que heu deixat de bon matí.

I si mireu endarrera
veureu tots els camps daurats,
del groc de les ginesteres,
que us ha deixat perfumats.



M. Roser Algué Vendrells