Mossèn Cinto -1



Aquests dies es parla de Verdaguer perquè crec que és algun aniversari de la primera edició de “Canigó”. I com que és un poeta que em cau especialment bé, ho aprofito per dir la meva visió personal...I en podria escriure pàgines i més pàgines, però intentaré fer-ne una síntesi.

Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana(Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.
Als 10 anys va entrar al seminari de Vic, segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.

Penso que tenia una personalitat molt complexa. D’una banda, era capaç d’escriure grans epopeies com l’Atlàntida o Canigó, però al mateix temps se’ns mostrava una vessant mística, bucòlica i romàntica, amb un to senzill, popular i festiu…

Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?

Crec que és el poeta que més ha conectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, el 1886 va ser proclamat poeta de Catalunya). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia…
Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. En una d'elles, en la que li van premiar dues composicions, s'hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser proclamat Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:

La flor natural-Poesia amorosa
L’englantina-poesia patriòtica
La viola d’or-Poesia religiosa

Durant una època de la seva vida va tenir molts problemes amb els poders eclesiastics i polítics pel fet de rodejar-se de persones que s’aprofitaren de la seva bona fe. Es va sentir traït i rebutjat per alguns dels seus antics protectors. Tot això el va turmentar i li va ocasionar una sèrie de malts físics , però jo diria que, en realitat, la seva malaltia era de l'ànima... Dolgut per les crítiques rebudes i per defensar-se’n, va escriure uns articles al Noticiero Universal i a la Publicitat amb el títol:

“En defensa Pròpia”.

Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en conexia molt bé la literatura popular.
Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n'he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l'original:

Poeta i llaurador sóc
i en tot faig feina tan neta,
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.

I finalment, penso que Verdaguer, no sé per què, ha estat un dels grans oblidats de la nostra poesia, ja que només se’n parla quan hi ha algun aniversari més o menys important, però de seguida torna a romandre rera una boira (en aquest cas metafòrica) comparable a la de la seva Plana. Jo espero que algun dia s’esvaeixi, i l’obra de mossèn Cinto brilli amb tot el seu resplandor.


M. Roser Algué