Subscribe:

dilluns, 14 de febrer del 2011

Mossèn Cinto -1



Aquests dies es parla de Verdaguer perquè crec que és algun aniversari de la primera edició de “Canigó”. I com que és un poeta que em cau especialment bé, ho aprofito per dir la meva visió personal...I en podria escriure pàgines i més pàgines, però intentaré fer-ne una síntesi.

Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana(Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.
Als 10 anys va entrar al seminari de Vic, segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.

Penso que tenia una personalitat molt complexa. D’una banda, era capaç d’escriure grans epopeies com l’Atlàntida o Canigó, però al mateix temps se’ns mostrava una vessant mística, bucòlica i romàntica, amb un to senzill, popular i festiu…
Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?
Crec que és el poeta que més ha conectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, el 1886 va ser proclamat poeta de Catalunya). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia…
Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. En una d'elles, en la que li van premiar dues composicions, s'hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser procla
mat
Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:

La flor natural-Poesia amorosa
L’englantina-poesia patriòtica
La viola d’or-Poesia religiosa

Durant una època de la seva vida va tenir molts problemes amb els poders eclesiastics i polítics pel fet de rodejar-se de persones que s’aprofitaren de la seva bona fe. Es va sentir traït i rebutjat per alguns dels seus antics protectors. Tot això el va turmentar i li va ocasionar una sèrie de malts físics , però jo diria que, en realitat, la seva malaltia era de l'ànima... Dolgut per les crítiques rebudes i per defensar-se’n, va escriure uns articles al Noticiero Universal i a la Publicitat amb el títol:
“En defensa Pròpia”.

Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en conexia molt bé la literatura popular.
Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n'he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l'original:

Poeta i llaurador sóc
i en tot faig feina tan neta,
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.


I finalment, penso que Verdaguer, no sé per què, ha estat un dels grans oblidats de la nostra poesia, ja que només se’n parla quan hi ha algun aniversari més o menys important, però de seguida torna a romandre rera una boira (en aquest cas metafòrica) comparable a la de la seva Plana. Jo espero que algun dia s’esvaeixi, i l’obra de mossèn Cinto brilli amb tot el seu resplandor.


M. Roser Algué

12 comentaris:

  1. Ho has dit molt bé.
    Mots arran de boira.

    ResponElimina
  2. Gràcies Jordi, com que m'agrada Verdaguer i m'agrada la Plana...és fàcil trobar paraules per expressar aquests sentiments.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  3. La boira s'esbaeix amb el teu homenatge. Penso que merescut.

    ResponElimina
  4. Pilar ,Verdaguer és un dels meus poetes preferits i com he dit, crec que l'hem oblidat una mica. Per arrodonir aquest petit homenatge, el proper post hi posaré un poema seu amb el català de l'èpocaPetons,
    M. Roser

    ResponElimina
  5. Bueno Roser me has desburrado un pokito otra vez no conocia este poeta y me gustaria que publicaras algo de el, para conocerle mas..
    me gusta que traigas estas reseñas y aprender de vos...
    un abrazote

    ResponElimina
  6. Mónica ,casi me da el ataque de risa..."desburrado" nunca escuché esta palabra, pero claro , aquí literalmente, seria dejar de ser burro!!! Me encantan estas palabras tan características de distintas culturas. Procuro acordarme de ellas para usarlas con personas que las utilicen. En el próximo post pondré un poema de este poeta en el catalán de su época. Es posible que tengas dudas,(yo diria que seguro) me lo dices y yo te explico el significado del poema. Y de desburrarte nada, són intercanvios culturales.
    Un besazo grande, grande...
    M. Roser

    ResponElimina
  7. Un homenatge molt bonic, maria Roser. A mi també m'agrada moltíssim aquest poeta. I quan les coses es fan amb el cor en la mà, el resultat és fantàstic.
    Enhorabona!
    Espere que estigues millor.
    B7s

    ResponElimina
  8. Gràcies Núria, de mica en mica, és questió de paciència.
    Al següent post hi posaré un poema seu amb el català de l'època. Hi ha paraules que costen una mica d'entendre, però si ens fixem en el context...De totes maneres si et cal algun aclariment,ja ho saps.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  9. Espero que l'ensurt hagi desaparegut fàcilment.
    Toco al piano les peces que va escriure Verdaguer, les puc cantar i així tenen una dimensió més profunda.
    Bé pel record.

    ResponElimina
  10. No del tot Olga, però gràcies per preocupar-te, de moment he d'esperar dues setmanetes més...
    Que bé poder cantar els poemes, així ajuntes l'art de la poesia amb el de la música i el del cant.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  11. Hola, gràcies pel comentari i per la visita.
    Ha, molt bon poeta.
    Salutacions des de Lleida.

    ResponElimina
  12. Ves per on, com que heu posat la notícia de TV3, em pensava que ereu del País Valencià, però estic igual d'enfadada.
    La mitat de la meva família són de LLeida i del Solsonès...
    M. Roser

    ResponElimina