Subscribe:

dimarts, 15 de febrer de 2011

Mossèn Cinto-2

Volia posar un poema d'en Verdaguer amb el català de l'època i he trobat aquest que m'ha semblat entranyable. Com que és força llarg , n'he posat un fragment, però intentant que el poema no perdés el seu significat. Potser hi ha algunes paraules poc conegudes, tot i que n'entendrem el sentit si ens fixem en el context.

A LA VERGE

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.



Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"

En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d'argent.


Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta
enc que sien més pobres que allavors.


Aquelles eren flors primaverenques
i aqueixes, ai de mi!, són flors d'hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.

JACINT VERDAGUER

M. Roser ALgué Vendrells

12 comentaris:

  1. Molt bonic.

    No sé si coneixes la iniciativa que es du a terme amb motiu dels 125 anys de Canigó. 125 persones, moltes d'elles conegudes llegint el Canigó. Es poden veure els videos al youtube.

    http://www.youtube.com/watch?v=m9dGCdEBJv8

    Un petó

    ResponElimina
  2. Si que n'he sentit a parlar, però no sé com funciona,perquè em sembla que has d'anar a Folgueroles o fer un vídeo i enviar-lo...de totes maneres em sembla que tot són persones conegudes, ja ho tornaré a mirar
    Petons també per a tu.
    M. Roser

    ResponElimina
  3. Un plaer llegir els poemes que ens has deixat. M'encanta llegir la versió en el català de l'època, mostra més autenticitat i no costa assolir el significat, perquè el podem deduir pel context.
    És una joia poder conservar-los així i veure com ha anat evolucionant la llengua.
    Moltíssimes gràcies, m'has fet passar una estona d'allò més agradable.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tu pel teu amable comentari.
    És que Verdaguer, per a mi és com un símbol. Sobretot la part més popular de la seva obra, jo la trobo molt entranyable i penso que si ho passes al català actual pert tota la seva espontaneïtat.
    Ja tinc ganes de tenir el teu llibre i gaudir de la seva lectura. Suposo que ens avisaràs quan surti.
    Quan pugui t'escriuré un correu
    per explicar-te els meus "pinitos" literaris.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  5. "Pujo al conreu que goretava el pare."

    Aquest verb GORETAR m'arriba a l'ànima i tota la bella estrofa on s'insereix. La feina de depuració del llenguatge és excel·lent en el cas de Verdaguer. Però també innovadora. I això s'ha dit poc.

    Una abraçada que vola cap al blog més sensible de la blogosfera.

    ResponElimina
  6. Gràcies Jordi, ets molt amable. A mi Verdaguer sempre m'ha agradat, sobretot la part de la seva obra, més popular. El trobo entranyable.
    Però també em commou la seva part de rebelió en sentir-se incomprès.
    Jo també penso que va fer molt per la nostra llengua i no s'ha valorat prou.
    L'abraçada torna cap el blog des d'on se'm mira amb molt bons ulls...
    M. Roser

    ResponElimina
  7. Gràcies per acostar-nos aquest escriptor de primera fila, del qual se'n parla poc, com deies en un post anterior. El pitjor de tot és que el tenim present sense adonar-nos. Cançons (qui no ha sentit o no ha cantat l'emigrant) i imatges són les encarregades de rescatar-lo de l'ombra de l'oblit.

    ResponElimina
  8. Hola Pilar, tens rao, hi ha gent que canta cançons catalanes, però no tenen ni idea de qui és la lletra...Jo l'he treballat a l'escola, agafant-ne fragments entenedors i als nens i nenes els ha agradat. Per exemple:
    Que n'és de blanca
    la neu novella
    dalt d'una branca
    del Pirineu...
    I així molts més.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  9. Un plaer llegir aquests versos plens de carícies. M'ha encantat poder-lo llegir en la seva versió original. Gràcies per la feina!
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Hola i gràcies per la visita.
    Saps que passa,que Verdaguer si al passes al català actual perd tota la seva espontaneitat i frescor. A mi es un poeta que m'agrada especialment,sobretot la part popular de la seva obra. El tobo molt entranyable...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  11. Aquesta contemplació de la naturalesa i fer de la humilitat un pom de poesia eterna hauria de servir per gronxar i confortar la tristesa dels dies.
    Que així sigui.

    ResponElimina
  12. Tens tota la rao,Olga i és molt possible que li serveixi a qui tingui la sensibilitat necessària per fer aquesta contemplació.La llàstima és que em sembla que som minoria.
    Avui tornant a revisar la biografia del poeta, me adonat que Verdaguer i jo ens portem cent anys...Tot i que ell va néixer a la primavera i jo a la tardor.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina