Avui ha plogut...

Després de la tempesta tinc ganes de veure el paisatge i vaig a fer un tomb. El cel encara és gris. Les nuvolades s'arrosseguen i es confonen amb el mar a l'horitzó, fins al punt que algun vaixell que s'intueix en la llunyania, és difícil saber si va navegant per l'aigua o volant pels núvols. I si miro a l'indret de la muntanya, veig tota la gamma de verds enlluentits encara per les gotes de pluja: el verd maragda, el verd fosc del pi pinyoner, el verd més grisos de les alzines... I pel cantó de la plana, destaquen unes taques platejades; són els pobles que, de tant en tant, apareixen mig amagats dins la boirina que mandroseja per la vall.

Les bestioles del camp treuen el cap arreserades dins els seus caus, per assegurar-se que ja no hi ha perill de fortes gotellades. I si, de sobte, algun núvol s'esquinça i un raig de sol travessa l'humit paisatge, tot es transforma. És com quan després d'una nit fosca, obres la finestra amb els ulls mig enllaguenyats i t'adones que ja és ple dia. Avui l'aigua i la llum han coincidit uns instants, hi ha sortit un preciós arc de Sant Martí. A partir d'ara tot reneixerà amb força, assaonat per la tormenta que ha netejat l'ambient de partícules molestes. És com un metafòric devassall de llàgrimes purificadores, que et deixen una sensació de pau que no es pot pas explicar...

Gràcies, natura, pel teu regal de colors!!!

M. Roser Algué Vendrells