EL MEU PI

Ja fa uns anys, a l'època en què la meva vena poètica estava més a flor de pell, cada diumange al matí anava a fer una passejada per la serra de Collcerola. Quan els meus peus ja havien dibuixat un munt de petjades sobre el camí, sovint polsós, m'assèia a reposar sempre a l'ombra del mateix pi. Aleshores treia una llibreta i un llàpis de la bossa, i deixava que la meva imaginació fluís lliurement, mentre m'extasiava amb la panoràmica que contemplava des del meu recer ombrívol.

Ben pensat, aquell pi, bé es mereixia el meu homenatge...


EL PI DE COLLCEROLA

En un indret al bell mig de la serra,

ple d'argelagues i matolls florits,

s'alça un sol pi, dominant la carena

i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la cara,

la seva ombra em serveix de recer

i embadalida contemplo el paisatge...

tanta bellesa em fa sentir més bé.


I quan distreta alço la mirada,
veig que allà, al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

I tanta pau sovint em reconforta

i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia...
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins.



M. Roser Algué Vendrells