HA MORT UN POETA
Avui dia amb totes les persones que ens deixen, sembla que no tingui importància, però jo penso que si tothom te algú que l'enyori, en aquest cas més, perquè tots els que l'hem llegit trobarem a faltar la sensibilitat de les seves paraules gairebé sempre entenedores. L'amor i la mort, són dos temes recurrents en el seus poemes.
El Joan vivia molt a prop de casa meva i sovint me'l trobava pel carrer i ens saludàvem. Quan jo treballava a la radio el vaig entrevistar dues vegades, que va ser tan amable de venir a l'emissora. La primera entrevista fa trenta anys...L'amor i la mort, són dos temes recurrents en el seus poemes.
Hi ha una cosa amb la qual coincidíem; era un gran admirador de Jacint Verdaguer. A més era de la Segarra, una de les meves comarques preferides!
Al seu llibre, Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb aquest vers: "L’estimo com un fill i és el meu pare".
Verdaguer( Un hivern fascinant)
Abandonat i sol en aquest quarto
que avui és un museu agonitzava.
Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre
sempre hem necessitat: primer hi calem foc
i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill i és el meu pare.
Joan Margarit
VOLDRAN QUE ET MORIS( No era lluny ni difícil)
Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.
Reproductor d'àudiJoan Margarit
VI (Mar d'hivern)
Molt lluny t'espera el seu somriure
s'han fet grans els desmais vora l'estany,
on ara gira, solitari, el vent.
La lluna surt sobre els camins de grava
per escoltar, com tu, el concert del mar.
El buit on ets serà el poema escrit.
Evocarà la nit amb l'or de l'aigua
mentre el verd funerari de les malves
s'estén sota les branques dels rosers.
VII (Mar d'hivern)
Tant transparent com l'aire entre els xiprers
el present il·lumina els finestrals.
En el més fosc del teu pressentiment
s'han encès les fogueres d'una vetlla
remota, el natalici d'una cambra
a l'escaire dels vidres de l'aurora.
I així albires un mar
fet de llum i paraules al teu front.
Joan Margarit
M. Roser Algué Vendrells.
