Els pins i la lluna
Els pins de davant de casa estiren les seves branques per arribar a la lluna, potser la volen agafar per fer-me un regal...Em sembla que si ella no baixa, hauran de créixer molt...Per si de cas, jo no perdo l'esperança..
Quan vaig venir a viure aquí, aquests pins eren ben petits, ara són enormes i em tapen la vista que tenia abans... Jo els dono les gràcies, ja que m'han millorat el paisatge!
M. Roser Algué Vendrells.
Si creixen tant,potser algun dia hi arribaran... però no voldria pas que te la regalessin, eh? que els altres la trobaríem a faltar...
ResponEliminaSempre la podrem compartir, Carme, que la lluna és molt solidària i no m'agradaria pas que no en podessiu gaudir...
EliminaPetonets, Carme.
El verd i l'olor dels pins s'agraeix. Per molt que creixin, la lluna que per vella, se les sap totes, sempre estarà més amunt.
ResponEliminaAquesta és la pena, que per més que els pins creixin, els separen de la lluna una infinitat de temps, tot i que l'efecte visual faci que es vegin molt a prop!
EliminaBon vespre, Xavier.
Quina sort, tenir aquests arbres tan grans només de sortir de casa! No tothom en pot gaudir. I la lluna sobre els arbres, un bonic espectacle per gaudir.
ResponEliminaDoncs si Marta, aquesta foto és feta des de la finestra de la meva habitació, tot i que és difícil que quedi bé, per sota els arbres treu el nas la llum d¡una placeta... Moltes vegades m'estic una estona contemplant l'espectacle!
EliminaPetonets, Marta.
Petonets, Marta.
Segurament, molt millor veure arbres que qualsevol altra cosa. I déu n'hi do si és això el que veus des de casa.
ResponEliminaAbans, des d'aquest costat de casa, veia una part del edificis del poble, però a mi m'agrada més veure els pins, que a la nit s'omplen d'ocells que hi venen a dormir i fan molta alegria!
EliminaBon vespre, XeXu.
Bom dia minha querida amiga M. Roser, parabéns pelo seu maravilhoso texto e especial.
ResponEliminaMoltes gràcies Luiz, encara que estigui confinada puc gaudir de bones vistes...
EliminaBon vespre!
Si te la deixen una estoneta em sembla bé, però pensa que som molts que l'estimem també.😉
ResponEliminaAferradetes, Roser.
Faltaria més, que la lluna està contenta quan hi ha molta gent que la contempla i sap que ens l'estimem...
EliminaPetonets, Lluneta.
M. Roser, fa tres mesos que vaig decidir que ja estava bé de ciutat i he tornat al poble on tinc la casa i on he exercit de mestre, Quina satisfacció mirar a través dels vidres i veure el camp, sortir al carrer i trobar-te al camp, fins la lluna sembla que està més a prop. Encara no sé com he viscut tots aquests anys a Almeria, fora de casa i de la terra. Té cura amb aquests arbres que sempre els puguis tenir com a referència i la lluna anirà cada mes a la teva trobada darrera dels pins.
ResponEliminaPetonets
Hola Alfonso. Que bé que has tornat al poble i t'has retrobat amb la natura amb tota la seva esplendor...Tens raó, això de sortir de casa i trobarte immers en la natura no es paga amb diners! Jo que durant molts anys vaig viure en pobles petits ho trobo molt a faltar, tot i que a la zona on visc hi ha vestanta verdor com aquests pins tan esplendits i també plataners i arbres de jardí, que fan que em senti millor i només treure el cap a la finestra, ja m'acasícia el ventet i a més la lluna també m'acompanya, a l'estiu que va més baixa, la seva claror il·lumina la casa!!!
ResponEliminaPetonets, Alfons.
Que bé tenir aquestes vistes des de casa, els arbres sempre donen vida, i en nits en què la lluna hi és tan a prop, és un goig poder gaudir d'aquest paisatge. I diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que potser algun dia els pins hi arribaran.
ResponEliminaPetonets, Roser
Gràcies Núria, sembla mentida el què han crescut aquests pins, i això que no tenen pas massa terra, si deuen trobar bé...Si arriben a la lluna la compartirem, amb tothom que tingui una mica de sensiilitat...
EliminaPetonets, Núria.
Hi has sortit guanyant amb el canvi ! :)
ResponEliminaSalut !
Doncs si, que abans veia molts edificis i ara per aquest costat veig aquests pins gegants...
ResponEliminaBon vespre, Artur.
Esta semana la luna está maravillosamente grande y bella.
ResponEliminaPetonets.
Es verdad Rocío, en verano cuando es luna llena, il·lumina mi habitación , casi como si fuera de día, en invierno no porquè su órbita pasa mas lejos de la tierra, por eso ahora tengo que asomarme a la ventana para contemplarla bien hermosa...
EliminaPetonets, Rocio.
Mira, a mi m'ha passat el mateix, però no n'estic contenta, Roser! Quan vaig venir a viure a casa meva, els pins eren petitets i han crescut tant que em tapen la vista lateral esplèndida que tenia. M'agrada el verd i la natura, però ni tant ni tan poc.
ResponEliminaPetonets!
A mi em tapen un parc, més aviat de secà i una part de les cases d'Esplugues i la placeta amb un surtidor de sota casa...Com que des de l'altre mitad de finestra veig una mica el mar, ja m'agrada així...Mar i muntanya.
EliminaPetonets, guapa.
Que bé aquests pins tant aprop, deu semblar que t'han portat un troç de natura a tocar a casa, amb la lluna traient-hi el nas... un bonic espectacle!
ResponEliminaUna abraçada M. Roser
Doncs si, Anna, gairebé, potser algun dia els podré tocar amb la mà aquests pins...La llàstima és que amb una càmera senzilla la lluna no s'agafa gaire bé, però contemplar-ho al natural és molt bonic!
EliminaPetonets, Anna.
Que belleza!
ResponEliminaLos pinos y la luna...el maridaje perfecto entre el prodigio de la naturaleza y tus versos.
Abrazos.
Muchas gracias bonita, estos pinos y la luna llena es el paisaje que veo desde la ventana de mi habitación...En verano , la luna llena ilumina toda la estancia, hasta des de la cama puedo verla...
EliminaPetonets, Adriana.
De vegades que se'ns tapi la vista és una benedicció. Jo no sé què hi veies abans però sembla que hi has sortit guanyant. Jo, en canvi, darrerament, em trobo amb un mur de pisos i grues que van creixent. Cada cop veig menys les muntanyes del darrere...
ResponEliminaLa lluna la sap molt llarga i s'escaparà sempre per sobre dels pins però et regalarà igualment la seva llum.
Bon vespre, Roser!
Jo abans hi veia un parc més aviat de secà i uns quants edificis, trobo que hi he sortit guanyant...
EliminaNo crec que els pins creixin tant que m'arribin a tapar la lluna, si és així la podré veure des d'un altre indret del pis!
Que tinguis una bona setmana, August.
Els pins van creixent però la lluna sempre amunt i amunt, son compatibles!
ResponEliminaSalut Roser!
No ho sé pas Rafel, perquè la lluna sempre és a la mateixa altura, a l'hivern més alta i a l'estiu més baixa, que per això entre més dins de casa...
EliminaBon vespre Rafel.
Gracias por tu visita y cálido comentario, por supuesto que puedes subir a tu blog mi poema...eso sí avísame así paso a saludarte, ya que no estoy a menudo por los blogs.
ResponEliminaUn cariñoso saludo.
Gracias Adriana, te aviso!!!
Elimina¡Hola M.Roser!
ResponEliminaQue bien tener el olor de los pinos y seguro que tendrás también el canto de los pájaros, pues donde hay arboleda hay muchos pajarillos.
y sin duda tienes el resplandor de la luna que aún entre nubes, sobre pasa a los pinos. Un precioso cuadro, como para enmarcar.
Ha sido un placer pasar por tu bonito rincón.
Te dejo un abrazo y bendiciones, junto a mi inmensa gratitud.
Feliz semana, por aquí muy lluviosa.
Hola Marina, pues si que és agradable el olor de los pinos y ya no digo el canto de los pajaritos que los utilizan para dormir y a veces me despiertan por la mañana...
EliminaA veces , en verano, apago las luces y la luna me alumbra toda la casa!
Muchos besitos amiga y cuidate mucho.