Ja sé que s'ha acabat la verema , però tenia aquest post pendent...
CAN MARLÈS, ABANS I ARA.
 |
| Veig que han mantingut l'estil... |
Quan buscava masies abandonades i reconstruïdes més tard, per fer el post de la masia abandonada, em va ser molt difícil trobar-ne alguna que complís aquestes expectatives...Però ves per on, aquest estiu he rebut les fotos d'abans i d'ara d'una masia , que molt amablement m'han fet arribar els actuals propietaris...
La masia es diu Can Merlès, és al Montmell (Baix Penedès) i està rodejada de vinyes, suposo que per això l'han convertida en un seller on fan uns excel·lents vins ecològics.
Es pot visitar i també han habilitat espai per a fer turisme rural, amb moltes activitats relacionades amb les vinyes. (enoturisme) La masia va quedar abandonada l'any 1850 i la van restaurar el 2005. Si voleu més informació aquí us poso la seva pàgina de la qual he copiat aquest fragment tan poètic, on demostren com estimen aquestes terres plenes de vinyes i d'on en surten els raïms que més tard, seran uns vins deliciosos.
Passionaris del Montmell
(Un fragment de la seva pàgina web)
(Un fragment de la seva pàgina web)
"Muntanyes
majestuoses retallen el cel, el romaní, la farigola i el fonoll revifen energies, mans sabies acaronen vinyes vora els pins.
Som a terra de llum i silenci, de muntanya i sol.
On el tronc de l’ull de Llebre rivalitza amb l’alzina, on la terra es antiga i
sàvia.
Una terra que sap acollir il·lusions noves, gent amb passió, projectes de ví
que expressen autenticitat amb el lloc i la força de les nostres varietats.
Una terra on els somnis es comparteixen.
Això es Can Marlès del Montmell."
Una metàfora de Catalunya... "tornarà a ser rica i plena" i republicana.
ResponEliminaAixí o esperem Xavier...Em va fer il·lusió que m'enviessin les fotos
Eliminasempre es troba gent amable!
Bona castanyada, Xavier.
Jo faig l'arbre genealògic de la famíla , a estones ...i a Montmell, cap als anys 1730 , hi van viure uns familiars meus que he descobert , seguint las branques de les famílies, era Jacinto Marlés Cunillera casat amb Paula Matheu Hilari, després la familia va trasladar-se cap a La Bisbal del Penedés, Vilarrodona. Potser veníen del mateix lloc ! hehehe , qui sap... M'ha agradat la teva resenya, Roser !. Bon cap de setmana i bona castanyada ! ;)
ResponEliminaVes a saber, sovint la vida ens dóna sorpreses...Jo també vaig intentar fer el nostre arbre geneològic, però va arribar un moment que no vaig poder tirar més enrera, perquè als ajuntaments no hi havia registres civils més antics i a les parroquies havien cremat molts papers per la guerra, però m'ho vaig passar molt bé, perquè vaig coneixer familiars anant per les masies, que no savia ni que existien!!!
EliminaBona setmana per a tu també, Artur.
Nessas férias eu conheci uma cidade fantasma, ela foi abandonada depois de muita exploração de diamantes, em em meio as ruínas eu imaginei aquela cidade viva novamente,florindo ressurgindo ainda mais linda, assim como na sua imagem.
ResponEliminabeijos
Joelma
Quan veig un poble abandonat em fa una mica de tristesa, però si me l'imagino quan era ple de vida em fa feliç...La d'històries que ens podrien explicar les cases abandonades...
EliminaLlàstima que no trobessis algun diamant perdut enmig de les runes, he, he...
Petonets amiga, Joelma.
Quin goig que fa aquesta masia renovada i tmbé les vinyes que l'envolten, em recorden els vells temps quan a casa el pare cuidava la vinya i despres a la verema i participavem tots.
ResponEliminaUna abraçda M. Roser
Has vist que bonic, no hi havia manera de trobar una casa abandonada i la mateixa renovada i vaig tenir la sort que la família de Can Marlès m'enviés les fotos...
EliminaPetonets, Anna.
Recuperar aquesta mena d'espais de manera respectuosa i mantenint la seva vella essència és bona cosa. Són patrimoni i així evitarem que es perdi!
ResponEliminaI tant XeXu, perquè han mantingut el seu estil adaptant-lo als temps moderns...Potser algun dia m'animo i vaig a fer-hi una visita. És molt trist veure la pagesia abandonada i cal felicitar a qui la recupera!
EliminaBon vespre, XeXu.
És trist veure una masia abandonada. La veritat és que aquesta masia després de la rehabilitació ha quedat fantàstica. Quin lloc tan idíl.lic!, desprèn pau i harmonia.
ResponEliminaPetonets, M. Roser.
Jo també ho penso, no hi ha res més trist que una masia abandonada...En aquest cas els descendents van fer una bona feina i tens raó, és un lloc ben bonic que dóna sensació de calma...
EliminaBon vespre, Marta.
Roser, les dues fotografies m'han recordat el celler i el restaurant que el Francolí es va emportar a l'Espluga de Francolí: l'abans i l'ara. En aquest cas a l'inrevés, perquè no crec que ho restaurin. Almenys allí, que és just a la sortida del naixement del riu i crec que amb una vegada ja estaran escarmentats, els propietaris. Però bé, enhorabona als teus coneguts per haver-ho sabut fer tan bé. Petonets!
ResponEliminaHola Teresa ,
Eliminacom diu en Raimon " al meu país la pluja no sap ploure"...Jo també en tinc una mala experiència: Quan vivia a Cornellà, es va desbordar el Llobregat, d'això ja deu fer gairebé cinquanta anys i realment la força de l'aigua és terrorífica. Jo vivia en un primer pis i anàvem veien com pujava l'aigua pels esglaons...Però la meva germana vivia en una planta baixa i tenia una nena de vuit mesos. Van venir corrents cap a casa i la seva es va inundà, l'aigua va pujar dos metres i es van quedar sense res, només amb el què portaven...L'endemà els carrers de la part baixa del poble feien feredat, tot era fang i els trastos que la gent treia de casa...Ara ma germana viu en un sobre-àtic, perquè va dir que potser se l'enduria el vent , però la riuada no!!!
Petonets, guapa.
Que maravilla, sin duda un lugar mágico!
ResponEliminaGracias por compartir.
Besitos.
És muy triste ver una masia en ruinas, por esto me encantó cuando la familia me mandó la foto del antes y el después. La de historias que nos podrian contar sus paredes; ahora és una casa rodeada de viñedos, donde puedes ir a relajarte.
EliminaBesitos para ti Adriana.
M'agraden el teu record i acompanyament, M. Roser. I aquesta atenció a les terres i a les masies restaurades, on la vida ha tornat... Son pàgines delicioses de llegir. Continua així i que l'escriure i el mirar et facin feliç. Una abraçada.
ResponEliminaMoltes gràcies Olga...És tan bonic que la terra torni a donar vida a un munt de gent que se l'estima en el record i la vol fer tornar a reviure...Procuro sobretot mirar i escriure quan la inspiració em regala moments nostàlgics.
EliminaSaps , el desembre si déu vol, faré la presentació d'un llibre del Jesús Girón , a Badalona, em fa il·lusió però ja li vaig dir que no estava segura d'estar a l'alçada, però mira, si ell se'n refia...
Petonets avui de capvespre, Olga.
Quins bellíssims paisatges, les vinyes a la tardor! I que bellíssim aquest renaixement de les velles masies! Tot plegat porta una mica d'optimisme als moments d'incertesa.
ResponEliminaUna abraçada!
Qué bonica la Masia Roser! Ja m’agradaria visitar-la o millor encara, poder tenir una igual i fer una reforma com aquesta! Quines vistes i passejos es podran fer al voltant... M’ha agradat molt veure el canvi de com estava abans a com l’han deixat, posa’n més com aquesta!!!
ResponEliminaBesets, a.
Maravelloses imàtges Roser!
ResponEliminaCatalunya, terra de llum i miracles.
Visca la seva Llibertat!!!
Una Abraçada.