AVENTURES D'UN ESTIU A CANTÀBRIA

Avui us explicaré una de les meves " famoses" aventures de l'antigor...

Un juliol de temps era temps, vaig agafar el cotxe, bé, en realitat ell em va portar a mi i me'n vaig anar jo soleta, cap a Palència, gairebé tocant a Cantàbria, (un miler de Km pel cap baix) a passar una setmana al parador nacional de Cervera de Pisuerga, que ara ja no hi és. Estava dins del parc Natural de Ruesga. Era un gran edifici bastant luxós, però antic, on anava a concentrar-se la selecció espanyola de futbol (ves per on). Pel fet de ser funcionària em feien un bon descompte, sinó ni pensaments. 

Recordo que vaig fer estada en una suite de somni i al vespre, des del balcó,es veia un tall de lluna que es reflectia a les aigües de l'embassament de Requejada que pertany al riu Carrión (afluent del Pisuerga) rodejat de muntanyes, talment com gegants en la foscor de la nit. Un gran collaret de cuques de llum, adornaven el quadre nocturn. Eren els fanals d'un càmping, que ben segur de dia si devien socarrimar, ja què no hi havia ni una ombra. Com us podeu imaginar jo al·lucinava amb tanta bellesa! També vaig gaudir molt del viatge, tot era nou per a mi i em parava a cada lloc que em cridava l'atenció.

L'endemà , vaig pensar anar d'excursió fins el naixement del Pisuerga. Al poble feien excursions amb guia, però, ai las, com que era un dia de cada dia no hi havia ningú més que jo. Vaig pensar que no em podia quedar sense anar-hi i li vaig dir al guia que li pagaria com si fos un grup de quatre. Era un noi jove i ens ho vam passar molt bé, perquè a ell li agradava molt la natura i a mi ja sabeu que també i xino xano, vam arribar fins a "Las Cuevas del Cobre"( Fuentes Carrionas)un lloc molt bucòlic on neix el riu. No sé quantes hores vam caminar, però va ser una excursió preciosa.

Al matí següent plovia a bots i barrals i pensava que no podria fer cap sortida, però finalment va parar de ploure i va aparèixer un fantàstic Arc de Sant Martí sobre la vall. Em vaig dirigir cap a Cantàbria, on volia visitar alguns llocs d'interès, però no hi havia manera de trobar la carretera, doncs a mi em costa d'orientar-me. Quan vaig trobar el rètol que buscava, com que era molt a prop, vaig fer una maniobra no massa correcta per tombar a la dreta i com que el terra estava molt mullat, un cotxe que anava més ràpid i més a prop del que calia, no va tenir temps de frenar i em va envestir de ple. Em va trencar el vidre del darrera i la porta va quedar arrossegant- se per terra. Jo no em vaig fer res, però em va agafar un xoc nerviós i tremolava com una fulla . D'una casa va sortir una senyora amb un got d'un beuratge molt fosc i em va dir que em tranquil·litzaria. Jo no sé què era però tampoc es tractava de fer-li un lleig, tot i que no em va servir de gran cosa. Un senyor em va ajudar a fer el "parte", doncs jo no mi veia pas en cor...Després amb un filferro em va subjectar la porta...

Quan vaig anar a dinar, els amos que van veure el vidre trencat, em van dir" no se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje"...A mi gairebé em va fer vergonya veure el pare la mare i la filla, intentant arreglar el desperfecte, proveïts d'un rotllo de plàstic, celo i estisores. Per descomptat que jo els ho vaig agrair molt i a més dóna gust de veure que pel món, sempre et trobes bona gent que t'ajuden i això et reconcilia amb la humanitat, sort, perquè després, em va tocar conduir un bon tros sota la pluja.

Aleshores vaig anar a Santillana del Mar, a Sant Vicente de la Barquera, a veure el Capricho de Jumilla( de Gaudí) i a Reinosa, molt a prop del naixement del riu Ebre. Ho vaig trobar tot molt bonic, malgrat jo estava feta una coca. En arribar al poble cap al vespre, vaig portar el cotxe a un taller perquè em subjectessin la porta d'una manera segura. Ells van trucar a l'assegurança i me'n vaig endu una bon "bronca", perquè em van dir que en aquelles condicions, no havia d'haver agafat al cotxe ( ja us podeu imaginar com em devien veure) perquè podia haver tingut un accident greu. Però és clar, jo vaig continuar l'excursió, perquè no havia fet tants quilòmetres perquè em tornessin a casa( ells mi haurien dut.) sense haver vist res i aquells paisatges eren tant preciosos amb els prats verds, amb tot de vaques pasturant... Els prats arribaven fins el mar d'un color grisos, no tan blau com el nostre.

Després vaig anar fent caminades a peu perquè el cotxe era al taller. Fins el dia de tornar, que si el viatge d'anada va ser fantàstic, el de tornada gairebé es va convertir en una mena de malson, per culpa del xoc nerviós que encara duia a sobre i malgrat que vaig fer alguna parada per visitar coses que m'havia deixat a l'anada ( volia aprofitar el viatge) jo, que no sóc de corre gaire amb el cotxe, aquell dia vaig batre tots els meus rècords...Quan travessava els Monnegros , que ja era negra nit, semblava una Fitipaldi, com que no passava ni una ànima i jo només pensava en arribar a casa com més aviat millor... Malgrat tot, tinc molt bon record del viatge... 

Aquí us deixo algunes fotos que vaig fer, d'aquelles de revelar el carret...

Típica foto del Nord amb el Cantàbric gris, perquè el cel també ho és i els prats d'herba verda que arriben fins la platja, aquí no n'hi ha cap, però veure les vaques pasturant ran de mar, és tota una delícia! Això era a San Vicente de la Barquera.

Embassament prop del neixement de l'Ebre, ( Rinosa)on no vaig poder anar perquè no volia arribar a l'allotjament de negra nit.

Casa típica de l'indret de Reinosa, on neix l'Ebre.

Muntanya amunt, camí del naixement del Pisuerga.

"Las cuevas del Cobre", (Fuentes Carrionas) on neix el riu.

 I dins de la cova podem admirar aquesta petita font, el naixement del riu Pisuerga.

Aquest paisatge espectacular amb Arc de Sant Martí inclòs, el veia des de la meva "suite"...

Sant Salvador de Cantamud. Aguilar de Campoo.

Carrer típic d'un poblet d'aquells indrets.

M. Roser Algué Vendrells