Subscribe:

dimecres, 8 de febrer de 2017

 Escrit fa un temps per un noi de la presó de joves, em va semblar molt profund...
PUÑADO DE ARENA

El chico cogió un puñado de arena y se dio cuenta de la inmensidad del desierto que le rodeaba. Hacía relativamente poco que sabía que su sitio era este y no otro. El mismo había decidido exiliarse, por su propio bien y el de los que le rodeaban. Pretendía encontrarse a si mismo, algo que no sería nada fácil y que, al fin y al cabo, buscamos todos en esta vida, ¿ no?...Pero él, en cambio, estaba convencido que este era su sitio, ya que se encontraba ausente de qualquier emoción externa, ya fuera buena o mala. Finalmente, acabó muriendo, pero no en vano, en un último momento, supo que el camino para encontrarse a si mismo, era saber que lo único que necesitaba era estar como queria estar, solo. Solo consigo mismo, en la inmensidad del desierto.

Desert d'Atacama ( Martin's Photoblog)

 M. Roser Algué Vendrells.

32 comentaris:

  1. estar sol no està gens malament, moltes vegades és necessari i va molt bé, però sense perdre la vida mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser és una manera de trobar-te a tu mateix, sense interferències...
      Bona nit, Joan.

      Elimina
  2. Un escrit molt profund com dius tu.
    A part de trobar-nos, primer hem d'aprendre a estar sols.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar, n'hem d'aprendre sinó volem que la solitud ens faci mal...Trobo que per ser d'un noi jove i tancat entre reixes, demostra que malgrat tot, té una maduresa que li permet fer aquests raonaments tan filosòfics...
      Petonets, bonica.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Si que és trist, però també demostra que és conscient de la seva situació i això és el primer pas per poder canviar d'actitud...
      Petonets, Novesflors.

      Elimina
  4. A vegades per donar-li sentit a la nostra vida necessitem estar sols, però sabent que un cop aconseguit el fem per compartir-lo amb els altres. El poeta Manuel Vilas diu que: "La vida solo es vida, si te ven vivirla otros".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una cita molt interessant, però s'ha de saber viure...Estar sols ens permet prendre consciència de com hem d'enfocar la nostra vida i és clar, si la compartim amb els altres , serà molt més gratificant.
      Bona nit, Alfonso.

      Elimina
  5. És trist que un noi jove, amb unes inquietuds com les que té aquest escriptor, hagués acabat entre reixes, probablement per un error.
    Esperem que ja sigui lliure i no torni a entrar mai més a la presó, ni de joves ni d'adults.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'he de dir que alguns d'aquests joves et sorprenen quan parles amb ells...I és el què tu dius de vegades un error pot capgirar tota una vida.
      Aquest escrit ja té uns quants anys i no sé en quina situació està ara, com dius tu , tan de bo pugui gaudir de la llibertat!
      Bona nit, Xavier.

      Elimina
  6. Molts no trobem sentit a les coses fins que ens veiem privats d'elles. La solitud per molts és el moment més feliç, per altres és la desesperació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Imma, tot depèn de les circumstàncies de cadascú...I sobretot de si la solitud és triada o és obligada. En el primer cas, pot ser molt gratificant!
      Petonets, Imma.

      Elimina
  7. Generalment parlem de la solitud com una cosa terrible i negativa. Penso que, com dius, és una manera de trobar-se amb un mateix, d'interioritzar.
    No és bo aïllar-se, però cal tenir el nostre espai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Glòria, veig que tenim punts de vista semblants, pel què fa ala solitud...Penso que sempre em de poder gaudir d'un petit raconet per a nosaltres sols i poder reflexionar sobre com hem de fer el nostre camí!
      Petonets, Glòria.

      Elimina
  8. Un escrit profund, encara que amb un final tràgic. És trist trobar la mort quan et trobes a tu mateix. Potser , però, és pitjor no trobar mai el que busques.
    Una abraçada M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, sobretot si això ha representat una lluita interna... Però és una cosa que no podem triar i potser per algú, serà un triomf!
      Petonets, Anna.

      Elimina
  9. Potser la vida del noi se li havia fet insuportable i volia fugir a les soledats. A l'adolescència es viuen les inquietuds d'una manera extrema. Esperem que l'amor, qualsevol mostra d'afecte, el porti a fer un somriure.
    Bona nit i serena, Roser.
    Olga X.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que en la seva situació, pensar en la solitud en llibertat, era tot un regal que li permetia evadir-se i somniar amb immensitats, encara que fossin desèrtiques!
      Petonets de bona nit, Olga.

      Elimina
  10. punyent escrit....massa i tot però gràcies per posar-lo aquí M Roser!!! bon vespre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que em va impressionar molt, pel fet de ser un noi ben jove i l'he volgut compartir...
      Petonets, guapa.

      Elimina
  11. La llibertat era un premi per a ell i va decidir viure-la en soledat. Com be dius tu, és molt diferent si és triada o obligada.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si i tothom hauria de tenir dret a escollir, com vol viure la seva llibertat...
      Molts petonets, Mari.

      Elimina
  12. La solitud, aquest espai més mental que real, en alguns moments és imprescindible per reubicar-nos en el lloc que hem d'ocupar. Aquest noi va saber-hi volar gràcies a la seva imaginació. M'agrada molt el conte.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que és més mental, perquè també la pots viure envoltat de gent, només cal que ens refugiem en el nostre interior...La imaginació li permetia triar la seva opció!
      Petonets, Montse.

      Elimina
  13. Un conte per pensar. Molt íntim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Escrit per un noi molt jove...I en circumstàncies ben adverses!!!
      Petonets, Maijo.

      Elimina
  14. ¡Hola, Mª Roser!!!

    Nos dejas un bonito e interesante relato, el final un tanto triste, pero el chico tuvo lo que quería tener, estar sólo. Al fin y al cabo, cada cual escoge libremente aquello que quiere, o no?... El querer estar sólo y marchar- el motivo lo llevaría con el. Nunca sabremos lo pasa por la cabeza ajena.

    Ha sido un placer me ha encantado el leerte.
    Te dejo mi gratitud y mi inmensa estima, un abrazo grandote y se muy -muy feliz.

    Sólo decirte que no tengo ningún admirador ni falta que hace a estas alturas de mi vida.

    ResponElimina
  15. Hola Marina!
    Este relato lo escribió un chaval, en un taller de escritura que hice en una carcel de jóvenes y me admiró la profundidsd de sus palabras...Supongo que el hecho de estar privado de libertad, es algo que condiciona el pensamiento y la forma de ver la vida!

    Marina , a nadie le amarga un dulce y siempre es agradable que alguien nos valore, tengamos la edad que tengamos, je, je...

    Un beso grande y que la inspiración te siga acompañando

    ResponElimina
  16. Una història ben trista, però el missatge és concret, no Roser? la llibertat de poder escollir és el més important. Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, jo tampoc la trobo tan trista, sobretot perquè em sorprèn la maduresa d'un noi tan jove...
      Petonets, guapa.

      Elimina
  17. En aquesta immensitat aparent hi apareix en moment inesperat la flor més bella.


    Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'estimació d'un mateix, la solitud triada, també són flors enmig del desert...
      Petonets, Olga i Carles.

      Elimina