Subscribe:

dissabte, 8 d’octubre del 2016

LA  VALL  D'ARAN

Comentari de la impressió que vaig sentir en el meu primer viatge a la Vall D’Aran, fent una semblança amb la que va sentir Maragall davant la Fageda d’en Jordà…Un dels molts exercicis que vaig fer ja fa anys,( per treure’m el títol  de català) recuperat de la capsa de les paraules perdudes…

Una impressió semblant, la sento cada vegada que he fet un viatge a aquest indret que és com un petit paradís! Recordo la primera vegada que vaig anar-hi. Era l’estiu i el paisatge ( durant el viatge)oferia una gran variació. A la Segarra era tot sec, la terra tenia un color quasi blanquinós i els rostolls eren de tonalitats daurades. Els poblets petits, tenien el mateix color que la terra, la qual cosa feia que , gairebé, es confonguessin. En anar-nos endinsant al pre-Pirineu, la terra era més rogenca i les alzines i roures , contribuien a donar un color diferent al paisatge. Després del Collegats, ja al Pallars, va ser com entrar de cop en un gran quadre, amb diferents matisos del verd: els prats, les pollancres i les albes, aquestes darreres amb reflexes d’argent i més amunt , ja al Port de la Bonaigua, hi havia els immensos boscos d’avets d’unes tonalitats més fosques…Des del cim vaig admirar una visió quasi celestial…La Vall d’Aran va apareixer al meu davant, com una gran catifa verda contrastant amb la grisor de les muntanyes pelades ,   la foscor dels avets , la blancó de la neu a l’horitzó …Una sensació de calma i tranquil·litat ho envaia tot i em va caldre un gran esforç per desfer-me de la màgia d’aquelles contrades i tornar a la realitat.

El nucli de Montgarri.
Vall de Montgarri.
Salardú, vista general. A l'esquerra, Gessa.
El nucli antic de Salardú. Jo hi vaig anar de vacances, nou anys seguits.
Camí de l'estany de Colomers.
L'estany de Colomers.

(Les fotos les va fer ma germana, que va anar-hi aquest estiu.)

 M. Roser Algué Vendrells

32 comentaris:

  1. Vaig ser-hi fa molt poc, i és un lloc que em fascina. És un paisatge diferent, i em sembla que m'hi veuran sovint per allà. Va ser una setmana genial, i ara m'has fet venir ganes de tornar-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó XeXu, és un lloc preciós però si hi anés ara , després d'haver-ne gaudit nou anys seguits, em sembla que em decebria una mica, perquè s'han fet tantes construccions que ma germana em va dir que ja no ho coneixeria...Aleshores si que era una autèntica joia, ara que sempre et pots endinsar per les muntanyes...
      Bon diumenge, XeXu.

      Elimina
  2. Unes fotos genials per a un paratge incomparable. Jo vaig estar ja fa uns quants anys, però m'encantaria tornar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, Mari és que m'ha germana és molt bona fotògrafa...I més quan el paisatge és tan meravellós. Jo fa anys que no hi he anat i això que encara hi tinc amics que sovint em conviden!
      Petonets, Mari.

      Elimina
  3. L'Aran sempre és impressionant. Encara que s'hagi vist moltes vegades.
    No m'estranya la teva admiració, M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu t'imagines nou anys seguits de vacances en aquest petit paradís? fins i tot ja entenia una mica l'aranès... I aleshores l'ésser humà encara no l'havia envaït! La pena és que han construït tant, que quan has vist la natura tal com raja, de vegades la nostàlgia et juga alguna mala passada!!!
      Petonets, Xavier.

      Elimina
  4. Vaig ser a Montgarri a finals d'agost, i realment, com la Vall d'Aran en general, és un indret que t'enamora i que t'hi fa tornar. Molt emotiu el text i precioses les fotografies, M. Roser.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si hi haguessis anat a primers d'agost t'hauries ensopegat amb la festa major, que té molt d'encant, perquè Montgarri encara manté la seva personalitat...Moltes gràcies Montse i li diré a ma germana que estarà contenta.
      Petonets, bonica.

      Elimina
  5. uns paisatges bells i unes fotos esplèndides ! i de pas et felicito a tu pel teu sant ,val més tard que mai...ah i a la teva germana per les fotos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenim unes muntanyes tan boniques que si n'haguessis de triar una , seria ben difícil... Moltes gràcies per la felicitació i no et `preocupis, que tots els Sants tenen vuitada. Passaré la felicitació a la fotògrafa!!!
      Petonets, de diumenge.

      Elimina
  6. Amb el teu escrit em fas participar d'aquest viatge encantador.
    M'agrada compartir-lo, gràcies!
    La teva germana és llueix com a fotògrafa. Felicita-la de part meva.
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que aquest estiu, em vaig dedicar a buscar escrits antics i en vaig trobar alguns que ni me'n recordava que els tenia i quan vaig veure les fotos de ma germana ( la felicitaré), vaig pensar que en podia fer un post...
      Petonets, bonica.

      Elimina
  7. sens dubte un paradís on perdre's sempre que es pugui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que si Joan, a fer companyia als isards...
      Petonets.

      Elimina
  8. Jo no he estat mai a la Vall d'Aran però les teues paraules, i les fotos també, ens la mostren preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que la trobaries preciosa i t'inspiraria per a fer aquests poemes teus meravellosos!
      Petonets.

      Elimina
    2. Ara, que fa un vespre rúfol amb el mar de llevant, em refugio en el teu blog i, pel que hi dius, és com si tornés a una casa estimada. La Vall d'Aran era el cim dels nostres somnis. Hi vam ser de viatge de nuvis, amb gran empipament per part dels pares, que ens volien fer anar a llocs més "vistosos". Però nosaltres, amb llibres i cap al bosc. Érem a Aubert, a la fonda Dedieu, que encara hi és, i ens tractaven a cos de rei, fins i tot tinc els menús apuntats en una llibreta.
      Bé, ja m'he esbravat. Ah, m'he fet portar una bandera occitana i l'he penjat en una porta vidriera. Els Xirinacs provenim de la Gascunya.
      Bona nit, Roser.

      Elimina
    3. Veig que aquí a Tarragona ja ha començat la llevantada, demà pentinarà la resta de Catalunya ( una forma de protesta dels malaguanyats indígenes?)
      Gràcies per refugiar-te en el meu blog hi trobaràs el caliu que et mereixes...I què t'he d'explicar a tu de la Vall d'Aran si vas gaudir dels seus paisatges, de bracet amb uns dies plens d'aquell amor que mai s'oblida, sobretot en el teu cas que ha perdurat en el temps. M'agrada això de la bandera, cal que no oblidem els nostres origens! Jo sóc un projecte fet a l'Aragó, però només fruit de les circumstàncies de la vida...
      Bona nit, Olga!

      Elimina
  9. Jo fa temps que no la visito, però la Vall d'Aran és un lloc fabulos. Tant a l'hivern amb la neu, com a l'estiu amb el seu verdor. M'agrada retornar-hi de tant en tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé que hi puguis anar sovint...Jo , a l'hivern no hi he anat mai, però deu ser fantàstic, tot blanc, llàstima que han canviat una mica el paisatge amb tanta construcció!
      Petonets, Imma.

      Elimina
  10. ¡Hola, Mª Roser!!!

    Esta si que es una entrada de lujo, vaya paisajes de ensueño que has palpado con tu presencia, según intuyo, porque no acabo de entender el idioma.
    Nos dejas un reportaje de bellísimas fotografías que hablan por si solas de la belleza de ese entorno natural. Gracias por hacernos participes de esos valles con encanto.

    Ha sido un inmenso placer pasearme de tu mano por esos lugares tan bellos.
    Te dejo mi gratitud y gran estima.
    Un abrazo grande y se muy -muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llevas razón, una belleza de paisajes como todos los del Pirineo y demàs montañas del norte. Yo pasé en este pueblo las vacaciones de nueve años seguidos, fue una delícia. Las fotos las hizo mi hermana que estuvo alli este verano.
      A mi la naturaleza en todo su esplendor , me apasiona! Siempre es agradable compartirla con alguien que ama la belleza!!!

      Gracias por estar siempre al quite...Hoy, con un día lluvioso como tu Galícia, parece que estamos mas cerquita.
      Besitos de otoño, amiga.

      Elimina
  11. Hola M Roser.Preciós l´escrit i les fotografíes.
    Saps, bueno no ho saps, t´explico que al any 1973 estan embaraçada del meu fill Jordi i el gran tenía 2,5 anys, vareig anar amb el meu marit a la Valla d´Aran, a Talarn, a Salardu.
    Els apisatges preciosos, pero jo estava molt mareijada a causa del embarás i no els vaig poguer disfrutar prou.
    T´envio molts petons amiga poetesa, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc Montserrat, perquè aquests paisatges fantàstics de muntanya, estan plens de revolts i és molt fàcil acabar mig marejada. Celebro qu t'hagi dut bons records!
      Petonets guapa

      Elimina
  12. Molt maco l'escrit sobre la vall d'Aran, va bé de tant en tant treure records de coses escrites. Felicita la teva germana per les fotos, també genials.
    Una abraçada M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Anna, de vegades trobes escrits que no recordaves que els tenies i ve de gust compartir-los...Gràcies de part de la Dolors.
      Petonets.

      Elimina
  13. La Vall d'Aran anomenada també la "petita suïssa", una comarca envejable i tranquil·la, qui hi va repeteix! per gaudir-la les quatre estacions de l'any. Maco l'escrit i no menys les fotografies. Molt bé M Roser!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Rafel, jo vaig repetir nou anys, però sempre a l'estiu...Per això em recordava de la festa de Santa Margarida! Fins i tot la gent del país em convidava a dinar pels dies importants i jo no volia que em parlessin el català, perquè l'aranès és molt bonic i en vaig aprendre una mica!
      Petonets, Rafel.

      Elimina
  14. La Vall d'Aràn és un Paradís emocionant!!!
    Imàtges molt ilustratives i fantàstiques.
    Gràcies guapa.
    Petonets Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, és una petita meravella...Les fotos són de ma germana que li encanta, fer-ne!

      Gràcies a vosaltres per ser-hi sempre!
      Petonets Olga i Carles.

      Elimina
  15. Hola mi linda amiga M.Roser.

    Espero estes descansando estas vacaciones forzosas que me han dejado preocupada, deseo de corazón te encuentres bien de salud y si no es así pido a Dios que te recuperes pronto.

    Son preciosas las fotos de ese bellisimo lugar que parece de película.

    Besos,con mis mejores para ti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Eugenia, bonita!
      Pues tuve un desprendimiento de retina i he estado dos meses mirando el suelo...Siempre digo que aprendí conocer a la gente , por los zapatos. La verdad és que se hace muy pesado, però no puedes evitarlo. Es la tercera vez que me pasa, por esto han querido asegurarse, veremos, dicen que ala tercera va la vencida!!!

      El Pirineo és precioso i las fotos las hizo mi hermana, que es muy artista.

      Un beso grande para ti, querida amiga.

      Elimina