Subscribe:

dilluns, 28 de març del 2016

El vell pou


Davant la masia, ara reconstruïda, el vell pou recorda el seu passat.


Segur que en èpoques llunyanes havia estat el protagonista indispensable, de la vida a la casa, obligada a girar a l'entorn de l'aigua, la sàvia del seu tronc rocós, ara una mica escrostonat pel pas i les inclemències del temps.

El grinyolar de la corriola, amb la seva veu trencada per l'esforç de traginar constantment la galleda, d'on sobreeixia el preuat, per escàs líquid, devia ser una remor afegida als molts brogits amb què la natura sol obsequiar a qui tingui l'oïda i l'ànim disposat a escoltar-los.

Ens podem imaginar les dones feineres, amb les mans balbes pel fred de l'hivern ( que s'eixugaven de tan en tan amb el davantal), o amb les galtes colrades pel sol de l'estiu, fent la bugada al safareig, que se li arrapava amb força, ja que el necessitava per sobreviure.

El preuat líquid permetia, ben segur, mantenir un mínim d'higiene, fer el menjar de cada dia i, possiblement, regar quatre viandes que ajudessin a fer més suportable la migrada economia de la casa. Ben segur que també hi posaven a refrescar el vi, sobretot, quan algun esdeveniment requeria un àpat excepcional.
Ara, una parra majestuosa, l'envolta amb lligams d'eternitats, com volent-lo protegir d'enemics imaginaris o reals, capaços d'accelerar el seu deteriorament. La corriola encara aguanta la galleda, convertida en suport d'una mata de verdor aromàtica, a recer de calors i glaçades.

La parra  fa ombra a un banc de fusta, per si volem arrecerar-nos-hi, a les hores de la canícula.  El banc també és d'allò més útil, per fer-hi una relaxada lectura, aprofitant la placidesa de la posta de sol.        

Una figuera i un lilà fan manetes i posen el seu granet de sorra, per fer de tot plegat un idíl·lic paratge. La primera ens regala uns saborosos fruits a la tardor, talment com fanalets d'un envelat vuitcentista, i el segon, pinta la primavera de color lila, amb sentors de mel. Una màquina de cosir reciclada, amb el sobre de marbre, és una bonica taula que ens permet deixar-hi el llibre o les ulleres, quan reposem un moment i reflexionem sobre la lectura, mentre deixem que la mirada es perdi, planures enllà. A la nit una llum esgrogueïda i somorta, que emana d'una bombeta nua, atrau a mosquits i volianes i els dóna una aparença un xic fantasmagòrica.            

Blog de meteorologia.
De tan en tant la lluna, com en un ritual del temps, intenta esmunyir-se per entre l'enreixat del pou, per emmirallar-se en la transparència de l 'escassa aigua. Però mai no pot, ja que degut a la seva trajectòria, sempre passa a frec del seu quimèric objectiu.
Però el vell pou està content, i s'alegra de rebre cíclicament, la visita de la celeste amiga, dons sap que només ella, des de la seva talaia, pot contemplar el fascinant quadre, en el seu màgic conjunt, veritable regal de la natura.

M. Roser Algué Vendrells                                                                     ( novembre 2006)

35 comentaris:

  1. Roser, quin text més bonic i evocador… No he viscut mai a pagès ni he gaudit d'un pou prop de casa però estic segur que tot això que ens descrius degué ser real algun cop. Fins i tot aquesta amistat entre la lluna i el pou.
    Els teus mots m'hi han traslladat i em faran més dolça la dormida. Vés a saber si als meus somnis trobaré un pou com el teu…
    Bona nit, Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August, aquest escrit me'l va inspirar un vell pou d'una casa on vaig anar molt de temps a fer turisme rural, al proper post hi posaré fotos... Ara el pou ja no és el què era ni quan hi anava jo, està tot molt arregladet!
      Bona tarda August.

      Elimina
  2. M'agraden molt els pous... tenen com una mena de màgia, sempre.
    El teu text, l'explica molt bé.

    Bona nit, M Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que son bonics. Jo tinc un amic que té una masia amb un pou, prop de Vic que canta molt bé( ell, no la masia) De vegades, obre la porteta del pou i canta...Té una sonoritat fascinant!
      Bona tarda, Carme.

      Elimina
  3. Excel·lent relat M. Roser. M'has portat a altres temps en els que al poble no hi havia aigua de l'aixeta i calia anar a buscar-la al pou, a l'aljub o a alguna deu. Descrius molt bé tot el ritual i aquesta sensació de les nits d'estiu en què els veïns feien la tertúlia al voltant del pou, buscant que els arribés un aire contagiat de la frescor de l'aigua.
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Alfonso, ja té uns quants anys, però m'agrada treure la pols de textos que tinc guardats...Jo també vaig viure una temporada en un poble on tothom tenia un pou, perquè no hi havia aigua corrent...Tenia el seu encant!
      Bona tarda, Alfonso.

      Elimina
  4. Experiències antigues. Molt ben explicades i amb la música de fons, que la fa la corriola.
    Antigues però viscudes. L'aigua corrent no té preu, però pujar-la del pou, encara que feixuc, era molt romàntic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant antigues, mare meva...M'algrat la música de la corriola no era cap simfonia, és agradable, sobre tot de recordar. Doncs si que era bonic, sobre tot per la mainada!
      Bona tarda, Xavier.

      Elimina
  5. Quin text més bonic, prova de que la inspiració ens pot venir en qualsevol moment, i arran de qualsevol detall. Els pous són font de moltes històries, algunes d'elles de terror! Però aquesta no ho és pas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies XeXu, jo d'històries de terror ni en llegeixo, o sigui que menys escriure-les...En el proper post veureu que el lloc on ho vaig escriure era inspirador i a més, ni havia un de pou!
      Bona tarda, XeXu.

      Elimina
  6. m'has fet recordar els estius en què hi baixàvem una síndria amb un cistell per refrescar-la. Aleshores no li donàvem importància i ara ho recordem com un petit plaer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa els avis , la síndria no, però la veguda per les festes, era com un ritual i sortia fresquíssima...És que jo penso que ho era un petit plaer, la casa que tenia un pou tenia una joia!
      Bona tarda,Joan.

      Elimina
  7. Quin text més bonic, M. Roser! És ben fàcil imaginar-se l'escena tot llegint-te.
    Ah, i si algun dia la lluna vol sortir del pou, que ens avisi als de Vilanova, que vindrem amb un cove a pescar-la!
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montse, és que l'entorn acompanyava...Vols dir que no tindreu problemes, no sé, no sé, sempre ho podeu provar, he, he...
      Jo ja us avisaré!
      Petonets, Montse.

      Elimina
  8. Escrius molt bé, M.Roser, els teus contes sempre són encantadors i evoquen èpoques i records que formen part de la nostre historia. Ben cert, en temps no gaire llunyans la vida transcorria al voltant del pou. L'aigua era, i és, la vida.
    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Glòria, ja veus que ami se'm dona millor la prosa poètica que els poemes, tot i que també m'agrada de fer-ne...La veritat és que mentre escrivia, el pou el tenia ben a la vora!
      Petonets , Glòria.

      Elimina
  9. ¡Hola Mª Roser!!!

    pozo ya dio sus frutos de agua fresquita que sacábamos tirando de la roldana y den caldero. Que tiempos aquellos... Pero que si es pasaba bien entretenido en tiempo. El pozo de sacar agua el pilón de lavar la ropa, el azadón de sembrar de todo para vivir, no como ahora que hay todas las comodidades, y andan deprimidos.

    Un abrazo, amiga. Y toda mi estima y gratitud.

    Se muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina!
      Fíjate que curioso, estaba escribiendo en tu post ahora mismo...Veo que tu también tienes recuerdos de aquelos tiempos en que la falta de comodidades no nos hacía ser más infelices...
      Como te dije, te mando el Poema del dia Mundial de la Poesia, escrito en castellano, como regalo de aniversario, con todo mi afecto.
      Besitos primaverales.

      Elimina
  10. Mil gracias Mª Roser, por tan exquisito detalle. Me ha entado leerlo es precioso. Solo me queda decirte que, mi mejor regalo eres Tú. Gracias de nuevo por ser por estar.

    Un fuerte abrazo, y un par de besos que llegan en un suspiro a tu mejilla. Se muy muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De nada bonita, el placer es mio...
      Petonets.

      Elimina
  11. Deixa'm demanar un desig M. Roser. Bonic text ple de matisos i de sensibilitat meravellosa.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu demana Jordi, a veure si se't concedeix...Saps que ja no me'n recordava d'això del pou i els desitjos!
      Moltes gràcies per les teves paraules, i és que m'ho passo bé escribint...
      Petonets , camí del Far.

      Elimina
  12. Respostes
    1. Moltes gràcies, si l'entorn t'acompanya quan la inspiració et visita, de vegades surten coses boniques...
      Petonets.

      Elimina
  13. Molt bonic. El pou com a centre al voltant del qual vivíem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Novesflors...Realment, el pou, en aquells temps, era el protagonista de cada dia.
      Bon vespre.

      Elimina
  14. Un record molt entranyable. I també la foto, que pot ser un símbol teu: ets un pou de ciència popular, Roser. A la vora del pou hi endevino glicines, i veig un test amb flors, i lliris d'aigua.
    El pou volia dir feina. Ara vol dir pau. Un pou de pau (se'n podria escriure un verset...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Olga, sobretot per això de que sóc "un pou de ciència popular"...M'ha fet molta gràcia!
      Del pou antic no en tinc cap foto, però si de com és ara un cop restaurat, el posaré al post següent. Segurament abans era feina en pau, també...Dins d'un pou i cabria molta pau i sobretot silenci!
      Bon vespre Olga.

      Elimina
  15. Molt bonic aquest relat del pou, i uns records entranyables d'un temps no massa llunyà. Jo de pou no n'havia vist, però recordo a Graugues, a casa dels padrins que no hi havia aigua a les cases i calia anar-la a buscar a la font i a rentar la roba a un safareig, tot lluny d'on vivíem. Quins temps!
    Una abraçada M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna, la història és novelada, però el pou existeix de veritat, ara està reformat, com tota la casa...
      A casa n'havíem tingut un, quan vivíem a Prats de Rei, tota l'aigua de la casa (tret de la de veure, que anavem a una font propera), depenia del pou i per rentar, també hi havia un safareig enganxat a la paret, en aquella edat, tenia la seva gràcia. De fet totes les cases tenien el seu pou i quan plovia, tothom posava galledes i cubells sota les canaleres, perquè l'aigua de la pluja era millor per coure els llegums...I d'això no fa tants anys, no és com quan la mare era petita!
      Petonets, Anna.

      Elimina
  16. La imatge de la lluna en el pou és preciosa, ets una poeta (o una prosapoeta!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Gemma, moltes gràcies, tu que em mires amb bons ulls...Jo diria que més aviat la segona opció, perquè la prosa poètica és el què més m'agrada!
      Petonets guapa.

      Elimina
  17. A casa dels meus pares també teníem pou, no he provat un aigua més bona des de llavors.
    Un relat molt maco i la lluna...ai la lluna!
    Bessets, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que n'era de bona l'aigua dels pous i fresqueta...M'alegro que t'hagi agradat el relat. És que la lluna és molta lluna i si es pot reflectir a un pou, ja és massa!!!
      Petonets, fresquets.

      Elimina
  18. En els pous sempre hi poden haver sorpreses en les seves profunditats.

    Una Abraçada.

    ResponElimina