Innocent...Com que tothom et deia que eres superdotat, vas decidir estudiar la carrera d'enginyer de camins, canals i ports, per assegurar-te un bon futur. Ja et veies formant una família, amb una torre a les afores de Barcelona i una caseta a la platja, on poder admirar com el sol sortia i s'acomiadava cada dia i contemplar com els estels i la lluna es reflectien al mar...I és clar, fent viatges de cinc estrelles, per uns mons enlluernadors. Però ai las, de cop i volta una senyora anomenada crisi, va venir a desbaratar els teus plans... Què redimonis et pensaves , que podries gaudir d'un tren de vida així, i que duraria sempre?
I ara mira com t'has de veure, sense família, ni torres, ni viatges, ni luxes de cap mena. Fas una vida ben miserable. Això sí , no et pots queixar, veus totes les sortides i postes de sol. La lluna i les estrelles, mai les havies pogut contemplar tant bé, perquè sinó fos per aquest pont que vas dissenyar quan totes et ponien, ara serien el teu únic sostre...El sostre d'aquesta casa de cartons que t'has pogut construir, després de disputar-te una gran caixa d'un frigorífic, amb els altres estadants d'aquest món de misèria...
Innocent- repeteix- mentre les llàgrimes li rodolen cara avall, fins que s'ajunten a terra fent un petit bassal...Com a música de fons d'aquesta trista escena, només el so esmorteït dels cotxes que circulen pel modern pont i que ell sols pot imaginar-se...
M. Roser Algué Vendrells
No calen comentaris, ho dius tot amb les paraules justes. Colpidor testimoni de la misèria que ens envolta.
ResponEliminaPetons de bona nit.
Suposo Jordi que, aquest escrit, és una mica una protesta, enfront de tots els grans dispendis que s'han fet en aquestes festes, la majoria de les vegades innecessaris...
EliminaPetonets de capvespre.
Cada vegada hi ha més persones abocades a la misèria, de totes les classes socials.
ResponEliminaSi noia, abans tenir estudis era una garantia, però ara ni això...
EliminaPetonets i bona setmana.
I del sostre de cartró al món sense horitzó.
ResponEliminaQue passes un bon dia de dissabte, M Roser. B7s
És veritat, pocs horitzons tenen aquestes persones, penso que ni esperança...
EliminaPetonets Joana, i que tinguis una bona setmana.
Cada cop més rics i cada cop més misèria......alguna cosa no funciona.
ResponEliminaSi noi, les diferències són cada vegada més notòries...I la classe mitja està desapareixent del mapa! Jo diria que moltes coses no funcionn...
EliminaPetonets, Joan.
No ens en riurem, d'aquesta crisi.
ResponEliminaÉs veritat Helena, és ella la que s'està rient de nosaltres!
EliminaPetonets de capvespre.
lamentablement hi ha casos com aquests a cabassos ......més rics i més pobres, injust totalment
ResponEliminaSi que n'hi ha, més dels què ens pensem, potser no tan dramàtics, però igual d'injustos...
EliminaPetonets de bona nit.
Ens hem adonat de com som de vulnerables en aquest món tan injust que hem construit o deixat construir. A vegades sentim que estem en un cantó o a l'altre de la misèria per raó de l'atzar.
ResponEliminaI penso que és ben bé així, la majoria no hem fet mèrits per poder tenir una vida sense misèria, sinó que les circumstàncies manen...Sempre amb excepcions, és clar!
EliminaPetonets, Consol.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaQue simbòlic que el mateix pont que ell va dissenyar en època de vaques grasses ara sigui el que l'aixopluga de la crisi. Aquest testimoni m'ha encongit el cor. Petons i bon cap de setmana, M. Roser!!
EliminaAixò és perquè la gent no es refiï...La crisi no perdona i persones que viuen bé , es poden trobar també, algun dia, sota la capa de la misèria...
EliminaPetonets i bona setmana Sílvia.
Una societat que no construeix ponts de veritat, ponts solidaris per a creuar-los cada dia, acaba fent patir al que menys s'ho espera.
ResponEliminaFa falta un canvi profund, i no ara, fa molt de temps que fa falta...
Bon relat i ben actual has fet, Roser!
Besets :)
Per desgràcia si que ho és d'actual, i com molt bé dius tu, hem de construir ponts de solidaritat, perquè si la justícia no funciona...El problema és trobar qui ho canviï tot això!
EliminaPetonets, Ximo.
M'agradaria pensar que aviat no caldran cartons per fer de sostre, que tothom podrà viure dignament, sense luxe però sense aquesta precarietat que ens ha esborrat la tranquil·litat. M'agradaria però ho veig bastant tèrbol tot.
ResponEliminaSeria fantàstic que tothom pogués viure amb dignitat, amb totes les necessitats bàsiques cobertes... com molt bé dius tu, no calen luxes!
EliminaJo penso que arribarà un moment, que per força haurem de sortir del pou, perquè ja haurem arribat a tocar el fons...
Petonets de bona nit.
Un relat molt dur, segur que hi ha casos d'aquests, potser no tan extrems, però molta gent s'ha quedat a la misèria quan abans vivien còmodament. Quina ironia viure sota el pont que ell mateix va construir...
ResponEliminaPer desgràcia hi ha molts casos semblants, potser no tan dramàtics (com dius tu), però alguns no tenen ni pont... Només cal passar a la nit per segons quins carrers...
EliminaPetonets i bona setmana.
Aquesta setmana, al setmanari de Vilafranca, hi ha un reportatge sobre els usuaris de d'alberg municipal; tots són persones que s'han vist abocades al carrer després de perdre la feina, i crec que qualsevol d'ells es podria veure reflectit en aquest magnífic relat teu, Seria desitjable que no fos així, però crec que hi haurà situacions com aquestes durant molt de demps, encara...
ResponEliminaUna forta abraçada!
Un relat ben dramàtic, el trist és que es dona a la realitat. Desitgem que les coses canviïn i hi hagi una mica d'esperança de sortir-se'n, per tots els que han caigut tan avall.
ResponEliminaUna abraçada M. Roser
Si que ho és de trist Anna i el pitjor és que ningú pot cantar victòria...Tan com van les coses, tothom hi està exposat i cada vegada hi ha més pobres.
EliminaEsperem que sí, que hi hagi una mica d'esperança pels que ho pateixen i perquè no hi hagi més persones que acabin en la misèria.
Petonets, Anna
Hola M.Roser.
ResponEliminaHo relatas tan real.
Molts esforços de joves que s´esforçaren amb sacrifici per estudiar, s´en anat a" a fer la má"(dita valenciana, que vol dir a fer punyetes"
Hi ha un Projecte que es diu el "Proyecto Simón", que son persones que es dedican a ajudar aquestes persones que dormen al carrer, guanyanse la seva confiana mica en mica, i els hi fan un acompanyament per ajudarles i buscaris recursos.
I el pitxor de tot es de les persones que han enmalaltit i han acabat amb la seva vida.
Es una situació dura, molt dura.
Preguem perque s´acabin aviat aquests drames i el Govern posi les mides per ajudar els més desfavorits i no retalli tan als `pobres.
Molts petons desde Valencia, Montserrat
El més trist de tot és, precisament, que hi hagi d'haver organitzacions per ajudar aquestes persones, quan l'ideal seria evitar que és donessin aquestes situacions!
EliminaPerò quan la justícia no funciona, és una sort que ho faci la solidaritat...
Em sembla que si hem d'esperar que el govern ho arregli, ho tenim bastant magre...
Petonets solidaris, Montserrat.
Em tempos de crise podemos dizer que tempos de aprendizado as duro , cruel , oportunidades negadas digamos que até roubadas em meio a grande injustiça social, quanta reflexão no seu texto....Que a nossa esperança nunca morra, que nosso voto seja sempre consciente mudando essa realidade tão fria.
ResponEliminabeijos beijos
Joelma
La crisi, les retallades la falta de justícia...Provoquen moltes situacions de misèria.
ResponEliminaCom que els que manen, no són capaços d'arreglar-ho, entre tots hem de ser solidaris, ajudant sempre que podem i potser cal que no perdem l'esperança en un món millor...
Petonets i somriures, Joelma.
Esborronador! Tan proper, tan real, tan ben escrit.
ResponEliminaO sota al pont o buscar nous horitzons en un país més civilitzat. Penós...
I tan penós , Glòria, precisament perquè és tan real...Sinó el mateix cas , molts de semblants. Anar a un altre país és una possibilitat, però no sempre està a l'abast de tothom, sobretot si un ja no és massa jove.
EliminaPetonets, amb el so de la pluja...
És molt trist Roser, que mentres uns dormen als cartrons els altres ho fan en habitacions de super luxe i iots de no sé quants metres l'eslora...
ResponEliminaGlobalització? I una mè! Segons en què...
Espero que algún dia sapiguem trobar la justa mesura.
Petonet
Estic d'acord amb tu, Judit, la globalització en temes solidaris, no la veiem gaire...Sembla mentida com alguns cada vegada s'enriqueixen més, mentre que el nombre de pobres va en augment...Mentre la justícia no ho solucioni( amb raó la pinten cega), haurà de continuar donant un cop de mà, la solidaritat.
EliminaPetonets de bona nit.
Trist, tristíssim. Però real, devastador.
ResponEliminaM'has deixat fet pols, que diuen ara.
Encara fa mal aquí, al cor.
Llàstima, Jordi, que aquells que realment els hauria de fer mal el cor, passen totalment...Qui té bons sentiments, no pot evitar sentir-se malament davant tanta misèria ! I és que no és suficient que intentem ajudar els que tenim a prop, això ho han de solucionar els de les altes esferes, que per desgràcia, sovint s'ajuden ells mateixos...
EliminaPetonets, solidaris.
Esperem que la situació sigui reversible, encara que diuen que no tornarem als temps dels grans plans de futur....
ResponEliminaNo ho sé pas Gemma, de moment, el futur no és gaire esperançador per molta gent...Ja estaria bé que tothom podés viure dignament, el dia a dia!
EliminaPetonets de bona nit.
Fa temps que no faig plans, una mica per aquesta situació i una mica per la malaltia.
ResponEliminaTant en un cas com l'altre, no depèn del teu esforç, ni de la teva voluntat.
És tremendament trist, però és així.
Ens cal solidaritat, comprensió i justícia.
Aferradetes, nina :)
Tens raó i això és el més angoixant, que no ens en podem sortir sense els altres!
ResponEliminaJo tampoc sóc de fer plans, trobo que despertar-se al matí, amb la il·lusió d'un nou dia, ja és tot un triomf...
Mentre la justícia no faci el que toca, visca la solidaritat!
Petonets de bona nit.
Futur de cartró. Futur sense futur.
ResponEliminaÉs ben bé això. Un futur de cartó no és un futur...O un trist futur!
EliminaPetonets, solidaris.
Recordo haver fet un comentari a aquesta entrada. Ara no el veig... ¿quin follet se l'ha empassat? ¿O potser ha volat amb el corrent d'aire de sota el pont, com et deia?
ResponEliminaDarrerament molts ens queixem que desapareixen els comentaris, què hi farem!
EliminaSegur que a sota el pont deuen volar totes les coses, fins i tot les il·lusions i esperances, per culpa del corrent d'aire de la injustícia i la poca solidaritat...
Petonets de bona nit Olga.
Roser!!! ¡Gracias por corregirme!! Debe ser este vértigo que me atrofia, de verdad, no sé donde miré el 18. Ahora mismo voy y lo corrijo.
ResponEliminaPaso de nuevo mañana. vale wapa. A kiss.
¡Hola Roser!!!
ResponEliminaLa historia de Carles le ha pasado a mucha gente. Lo que no debemos hacer es construir castillos en el aire, pues llegan los malos tiempos y se derrumban.
Me parece que todo ser humano debe luchar por tener un vivienda digna; pero intentar esos lujos de tener una casa en la playa, un cochazo , viajar… ¡Como dice la canción todos queremos más!!! Pero, debemos pensar en saber poner los pies en la tierra.
Los bancos, no perdonan un centavo a nadie.
Gracias por compartir tus letras de las que alguien puede aprender algo.
Te dejo un beso y mi estima. Se muy -muy feliz.
¡Hola Marina! No te apures, todos tenemos despistes, i yo la primera, pensé que me habia perdido una semana, he, he...
EliminaPor desgracia, es una historia demasiado frecuente, no estan los tiempos para pensar en hacer grandes cosas. Lo triste es que le puede pasar a cualquiera, no importa el estatus social que tenga, la crisis arrasa con todo...Ppues aunque intentes vivir austeramente, si te quedas sin trabajo, ya me dirás...
Lo que pasa , és que a todos nos gusta soñar con tener una vida mejor y por lo menos que no nos recorten los sueños...
Besitos cariñosos, también para ti.
Trista realitat de la que ningú es pot sentir absent.... per reflexionar-hi !!
ResponEliminaI tant Artur, tothom està exposat a les urpades de la senyora crisi...Però , per si de cas, gaudim del moment i continuem somniant...
EliminaPetonets de mitja tarda.
Roser, era fàcil somiar fa uns quants anys. Hi ha molts Carles pel carrer ara i també hi ha aquells que ni aleshores es podien permetre el luxe de somiar. Només demano que si ho poguéssim capgirar-ho tot altra vegada, haguéssim après la lliçó.
ResponEliminaSi noia, anys enrere ens ho podíem permetre, però ara no...Per desgràcia episodis semblants abunden massa.
EliminaNo ho sé Teresa, no és fàcil capgirar les coses i encertar-ho, pensa que el ser humà és l'únic que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...
Petonets i bon diumenge.
´´´´´´´´´´´´´´\\\\////´´´´´´´´´´´
ResponElimina´´´´´´´´´´´´´´/````´´\´´´´´´´´´´´
´´´´´´´´´´´(|`(.)`(.)`|)´´´´´´´´´´
__________.OOOo_(`)__oOOO._______
|´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´`´|
|´´´´´` ´´´´´``´|Los amigos de Internet
|´´´´´´´son seres que no se ven ´´´´´`´´´`|
|´´´´´´´pero que nos dan su amor y nos brindan ´´´´´´´|
|´´´´´´´´compañía y nos prestan atención|
|´´´´´´´´´´´que nos hablan desde adentro´´´´´´´´´|
|´´´´´´de su mismo corazón!|
|________oooO____________________|
``````` `(```)````` ```Oooo````````
`````````\``/````´´```(```) ```````
````````` \_/`````````´\``/```````
Con cariño Victoria
¡Hola Victòria! Seguro tienes por ahí una varita màgica para traducir tu capacidad creativa, en tus preciosos trabajos, en el blog y hasta en los comentarios...¡Como este tan original que me regalas hoy!
EliminaEs verdad, a veces no hace falta verse, si hablamos de corazón a corazón.
Besitos cariñosos, Victòria.
Malauradament aquesta situació, em fa l'efecte, que ha arribat per quedar-se. Podrem millorar una mica, però aquestes bosses de pobresa s'han arrelat de tal manera que serà difícil invertir la dinàmica. I, amiga Roser, no tothom, gairebé diria que una minoria, vivien per sobre les seves possibilitats abans de la crisi. Si tenies una feina i un sou, era lògic que volguessis accedir a certs bens i propietats, el banc no et regalava res. Passa que ens volen culpabilitzar i fer-nos creure que tots som responsables d'aquest desori en la mateixa mesura i això és mentida podrida.
ResponEliminaEn qualsevol cas, de la teva història m'ha agradat el recurs dramàtic de fer que l'indigent s'aixoplugui sota el pont que ell mateix va construir en una època gloriosa.
salut i peles
Voldríem que no fos així, però al pas que anem segurament ens costarà molt de sortir-ne. I és que qui hi hauria de posar més interès, sembla que no està massa disposat a què les coses s'arreglin.
EliminaEstic d'acord, amic Gregori, que eren una minoria els que estiraven més el braç que la màniga, la gran majoria (la classe mitja), treballaven, gaudien d'un
sou decent i és normal que tinguessin somnis...
El final se'm va ocórrer com per art de màgia, i penso que va arrodonir el text.
Salut, diners i amor, com diu la cançó...I esperança( collita pròpia).