EL PEIX I L'ORENETA
El peix voldria volar
cel amunt, com l’oreneta:
-Veig el cel tan gran i clar
que la mar em sembla estreta.
-Tens l’aigua ben transparent...
-Més ho és l’aire que respires.
Jo no veig el sol ixent
i tu cada dia el mires.
-Tu veus nacres irisats,
coralls i perles polides.
Som en dos mons separats;
són diferents nostres vides.
-Tu tens l’ala lliure i neta.
-Tu, l’escata de colors;
peix, no siguis envejós!
-M’agrades tant, oreneta!
-Doncs si treus cada matí
el capet fora de l’ona,
ens mirarem una estona.
També m’agrades a mi!
Joana
Raspall
Aquí teniu el conte de l'oreneta. Cliqueu!
M. Roser Algué Vendrells
Preciós... Me'ls imagino fent-se un petó a mig camí entre l'aire i l'aigua. És l'amor ideal!
ResponEliminaGràcies Sílvia, és una mica com el pastor i la sirena, que es troben al bell mig del pla i van fundaren l' Empordà...
EliminaPetonets.
Sovint tinc la síndrome del peix...la de l'ocell em costa un pèl més....un petó!...;-)
ResponEliminaQue vols dir, que t'agrada molt nedar i no sortiries de l'aigua? prova de volar, sí dona, amb la imaginació...Veuràs que fàcil.
EliminaPetonets.
No, no...nedar no m'agrada gaire, sóc més aviat de secà però el peix enveja, o millor dit, admira les virtuts dels altres ...per contra, les pors no m'acostumen a deixar volar gaire a munt...un petó, bonica, i no ho expliquis a ningú!
EliminaFixa't, desconeixia aquest síndrome, em sembla que és força ha bitual...Sóc una tomba!
EliminaQue preciosidad de cuento nos obsequias querida poetisa. Mil gracias por emocionar nuestros sentimientos con tus letras y hacer que nuestra mente torne a la bella e inocente infancia.
ResponEliminaMuchos besinos de esta amiga con inmenso cariño.
Muhas gracias por tus palabras, amiga Ozna. Aunque esta primavera esté algo mas revuelta de lo normal, como cada año., llegan a nuestro lado las golondrinas y me gusta hacerles un pequeño homenage...
ResponEliminaBesinos cariñosos y sonrisas.
Quina gràcia! Una versió del pastor i la sirena, tens raó.
ResponEliminaLa joana Raspall fa uns poemes tan tendres...
Petonets!
Jo buscava un poema que parlés de les orenetes i vaig trobar aquest de la Joana i em va agradar...estem acostumats als seus poemes infantils, però també en té per adults, estic preparant un post(gegant) i n'hi posaré algun...
EliminaBona nit Glòria.
Que bonic!!! És un poema-conte! :) L'oreneta volarà a ran d'aigua per fer-li un petó
ResponEliminaJo també el vaig trobar molt bonic...Malgrat les diferències, tothom pot ser amic de tothom!
EliminaPetonets d'oreneta.
Lindo poema,
ResponEliminaNa vida é assim, as vezes grandes dificuldades mais o amor sempre vence.
beijos
Joelma
Joelma, i tant que sí, l'amor pot salvar tots els obstacles...Saps, aquesta poetessa, farà 100 anys el mes de juliol...
EliminaBeijos per a tu també.
que bonics, el conte i el poema :)
ResponEliminaun amor difícil, me sembla, un peix amb una oreneta :(
els dos voldrien ser on és l'altre, i només poden trobar-se allà, arran de l'aigua, o de l'aire.
i que tendre que vulgues retre homenatge a les orenetes que tornen :)
una abraçada, roser
No sé perquè, les orenetes, són uns ocells que sempre m'agrada veure'ls volar de ben a prop tot i que xisclen en lloc de cantar, però fan companyia i m'agrada que cada any tornen al mateix lloc...
EliminaPotser amor no, però una bona amistat, sí...
Petonets Iruna.
per cert, com ho fas per a guardar la veu en esta caixeta?
ResponEliminaA mi m'han ajudat, però no és difícil, la setmana vinent t'ho explico( és que tinc un ajudant que ve un cop per setmana).
EliminaMés petonets.
El peix pensa que el mar és el seu món, i el cel el seu anhel. Els homes pensem que la vertadera felicitat està a l'altra banda de l'horitzó, sempre.
ResponEliminaAi si, tens raó, no estem mai contents amb el que tenim i sempre volem allò que idealitzem, però de vegades a l'altra banda de l'horitzó només hi ha silenci...
EliminaM'agrada tornar-te a veure per casa meva...
Petonets de capvespre.
Sort que existeixen poetes
ResponEliminatan bells com les orenetes.
I que fan uns rodolins,
Eliminad 'allò més fins...
Bon diumenge Olga.
Has fet una tria genial, M Roser. Tot i les diferències i impossinbes, l'amor hi és , nada i vola fins trobar un punt d'equilibri. M'encanta
ResponEliminaEstic contenta que t'agradi. Segur que malgrat les diferències, sempre es pot arribar, com dius tu, a un punt d'equilibri, l'amor fa meravelles...
EliminaPetonets Joana.
Que gran, aquesta poeta, que sap fer-nos viure allò que explica com si també nosaltres hi fóssim! Acostuma a passar, que no ens adonem del que tenim i creiem millor el que veiem en els altres...
ResponEliminaTinc ganes que les orenetes de debò arribin al Penedés i xisclin de bon matí; és com el cant de la primavera, que aquest any es fa esperar...
Una forta abraçada!
Tens raó, sovint voldríem ser allò que no podem, però sempre es pot arribar a una entesa que ens faci una mica més feliços...
EliminaJo aquest any encara no n'he vistes, a veure si el poema les anima a venir més de pressa...Segur que estan a punt, a punt...
Molts petonets.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaQuin conte més tendre, i més com l'expliques. El poema de la Joana Raspall també és molt bonic... l'amor entre un peix i una oreneta. Les orenetes senyalen que ja és primavera, encara que avui fa un dia d'hivern.
ResponEliminaUna abraçada
A veure si arriben ja les orenetes i fan oficial la primavera... Ahir feia un fred que pelava, avui ha fet sol, però ara es torna a ennuvolar, potser per això, les nostres amigues encara no s'atreveixen a venir, no sigui que es constipin i en lloc de xisclar facin, atxísss!!!
EliminaPetonets Anna.
ara m'has recordat una cançó molt bonica on se senten les gavines, cantada per la maria del mar bonet, amb lletra de miquel costa i llobera: "la cançó de na rauxa mantells".
ResponEliminaM'has fet trampa, Iruna, perquè ahir vaig arribar tard i al mirar el bloc hi havia una cançó molt guapa, i avui ja se n'ha anat volant...Potser alguna gavina se la enduta! Jo no la coneixia.
EliminaBona tarda de diumenge.
vaig pensar que era un comentari massa "aparatós". a vegades me passo de la ratlla :)
EliminaHola M. Roser.
ResponEliminaQuina lletra més bonica.
Gràcies a tu conec aquesta Poetisa centenaria, Joana Raspall.
Bona nit.
Un petó, Montserrat
Hola Montserrat, pensa que és tot un goig poder-la conèixer i gaudir de la seva poesia amable i senzilla...Estic preparant un post, com un petit homenatge.
EliminaPetonets de bona nit.
Que bonic escrivia la Joana... Tot tan tendre i tan melós!
ResponEliminaSaps Roser? Jo tinc un parell d'orenetes vivint a la meva terrassa. Aquest any s'hi han quedat tot l'hivern (les mandroses) Hi ha un refrany xinès que diu que qui té orenetes a casa té una llar feliç. Casa meva és normaleta, aixó sí, m'han deixat la terrassa feta un fàstic. Si no fos pel ditxós refrany xinès, faria dies que les hauria foragitat!
Be Judit, també hi ha un refrany català que diu: "casa d'orenetes, casa d'amoretes", que bé a ser el mateix...És curiós que s'hagin quedat a l'hivern, deu ser que on vius no fa fred...
EliminaSuposo que no els deveu haver tocat el niu...T'ho dic perquè la meva neboda en tenia dos, un a cada costat de la porta i com que li feien molta porqueria, va posar-hi una fusta a sota, a un d'ells, més o menys a mig metre, doncs no hi van tornar, en canvi si que van seguir utilitzant l'altre...No les facis fora pobretes, que ens regalen alegria!
Petonets voladors.
Que curiós, ara li llegia a la Sara un un conte xinès sobre orenetes ben bonic, aquest també ho és, ja no sé si és per nens o grans, crec que per a tots, es tracta de no envejar-se sinó d'agradar-se, de trobar-se, no? De ser amics, vaja...
ResponEliminaHas vist jo estic a l'alçada dels xinesos ( ho dic pels contes d'orenetes), he, he...
EliminaA mi m'agraden molt i això que no és pas dels ocells més bonics ni canta bé (xiscla), però trobo que és molt propera a tothom i transmet alegria.
El meu conte és per la quitxalla, però segurament alguns adults en podrien treure alguna lliçó...Tens molta raó, l'enveja és una mala companyia, perquè ningú és més que ningú i ser amics és fantàstic!
Petonets.