TOT FENT CAMÍ
Vaig fent camí amb ulls plens d'esperança,
busco en el meu entorn nous horitzons,
no vull ser més la persona aïllada
que viu en una torre d'il·lusions.
si són quatre parets cal reconèixer,
que ser lliure sempre ha tingut un preu..
Comencem a pagar al moment de néixer.
I a poc a poc m'adono que allà fora,
de les seguretats del meu bastió,
hi ha una vida que es mou i que respira,
que pot fer-me sentir alguna emoció.
No per això renunciaré a la meva
necessitat, de calma i solitud...
que en qualsevol moment puc fer-me enrere
i tornar al meu castell ple de quietud.
I pot ser que amb el temps arribi un dia
que la vida no em pugui acovardir...
Rodamon de la llum, anar fent via,
sempre lliure, seguint el meu destí.
.jpg)
M. Roser Algué Vendrells ( de Petiteses 2001)
M. Roser, penso que has definit molt bé amb aquest poema la necessitat que tenim de poder escollir tornar a recer quan l’ànima ho demana, o bé de reprendre el vol quan el cor ho batega. Precioses paraules plenes de veritat i sentiment.
ResponEliminaDoncs, anem fent via que el destí és savi i sap com fer-nos-hi arribar.
Abraçades d’anada.
Hola Papallona, ja saps que a la vida tenim èpoques de tot...Suposo que quan vaig escriure el poema, era un moment especialment sensible per mi i de vegades, sense ni adonar-te'n, et deixes anar i surten aquestes coses....
EliminaAbraçades de tornada.
A vegades una sola mirada em dona força per pujar una muntanya.
ResponEliminaA vegades un sol somriure fa que el dia hagi valgut la pena.
Quan no trobo tot això, penso que els amics hi són sempre, i els somnis també.
Quan tot és de color gris, penso que ho és perquè tinc que fer una pausa i posar-ho tot en ordre. Els sentiments, els desitjos, les persones, els problemes i les il·lusions.
Al cap de un temps, unes paraules amb algú que feia temps que no veia, una noticia d'una persona que estimo, una rialla amb aquell amic, una abraçada a la natura....Sentir que ets viu em dona la força per anar endavant i observar nous camins i noves vides.
Bona nit, i fes el que hagis de fer per ser feliç, que segur que ho ets.
Tens raó, una mirada i un somriure, sovint ajuden a tirar endavant...
EliminaSomniar, també t'ajuda, perquè t'esforces per atrapar els somnis...
El color gris, penso que té una funció semblant a la que dius tu, posar seny, quan els altres colors s'esvaloten...
I és veritat, una petita cosa et retorna sentiments que feia temps que tenies una mica oblidats i et fa pensar que la vida és bonica, i tires endavant...
Bé, penso que ser feliç és molt difícil, però si que crec en els molts petits moments de felicitat!
Bona nit a tu també Pep i molts d'aquests petits moments...
Això és la llibertat, poder estar sol quan un vol estar-hi, poder cercar novetats quant ho desitges. Bonica poesia.
ResponEliminaExacte Imma, és tenir la capacitat de poder escollir, en cada moment, el que necessites per està bé amb tu mateixa...De vegades , portes endins i d'altres portes enfora...És una mica allò de "Ves on el cor et porti".
EliminaPetons d'estiu.
Aquesta doble mirada en fora i en dins m'agrada molt. tant de bo sempre sabéssim trobar aquest equilibri.
ResponEliminaAh! i gràcies per posar el dibuix a la barra lateral! :)
EliminaHola Carme , de vegades quan llegeixo coses que fa un temps que he escrit, em sembla que ho hagi fet un altre persona...
EliminaI tens raó, mantenir l'equilibri costa però, sovint, una petita emoció, et fa canviar de rumb...
De res, faltaria més, el tinc aquí davant ben emmarcadet!
Jo no sé si a tot arreu fa tanta calor però són dos quarts de nou del vespre i estem a 33 graus i de fora entra un aire que
crema les paraules...
Petonets.
M. Roser, m'ha agradat molt el poema, perquè és preciós i perquè reflecteix també la meva manera de veure la vida. La sento tal com tu ho escrius.
ResponEliminaFelicitats, Rodamon de la llum!
Gràcies per les teves amables paraules Glòria. És agradable expressar sentiments i veure que algú s'hi sent identificat. Penses que ha valgut la pena i que les sensibilitats s'atrauen...
EliminaEl Rodamon t'envia un petó de bona nit.
Hi ha moments en què una mica de solitud (d'introspecció, que diuen ara) és imprescindible. L'entenc, en els teus versos, com un elogi de la llibertat.
ResponEliminaHo entens bé Jordi, per a mi la llibertat és com l'aire que respiro... De vegades per sentir-te lliure necessites solitud, i també t'hi pots sentir, rodejat de persones si domines " l'art" de la introspecció( que diuen ara). I també penso que té un preu, però val la pena fer un petit dispendi emocional, si a canvi et sents bé i en pau amb tu i amb la vida...
EliminaBona nit.
Que bonic Roser! estar obert a coses noves i no perdre la identitat, aquest tornar a un mateix, quan convé....
ResponEliminaEt bufo un petonet amb llibertat.
És que jo sóc pràctica i quan surto a fer un tomb per la vida, deixo la porta ajustada, no fos cas que tingui ganes de tornar al meu recer i no hi pugui entrar perquè estigui tancada...És pot haver perdut la clau!
EliminaMontse, sort n'he tingut de la bufadeta del teu petonet, ha estat una alenada d'aire fresc, que s'agraeix amb aquest dia tan calorós...
Jo també et bufo un altre petonet, a veure si t'arriba.
M. Roser, m'identifico amb el teu poema d'una manera aespecial perquè ja ho saps, també jo de vegades necessito aïllament i silenci, per tornar després a compartir l'alegria amb els altres i sentir-ne jo mateixa. No sempre ens és possible escoltar el nostre cor i fer el que ens demana, però cal intentar-ho tant com puguem.
ResponEliminaComparteixo el teu pensament sobre la dificultat de reconèixer com a propis alguns poemes fets ja fa un temps. És curiós, però passa.
Uff, i la calor extrema, a Vilafranca. Quina nit que ens espera...!
Una abraçada, bonica!
Hola Montse, ja he vist que de tant en tant t'escapes...És que sinó estàs bé amb tu mateixa difícilment ho estaràs amb els altres. Tens raó, no sempre és possible fer-li cas al cor però per intentar-ho...
EliminaEncara bo que no només em passen a mi aquestes coses, suposo que no ens adonem que amb el temps anem canviant la nostra visió emocional...
Em sembla que avui podríem dormir sota les estrells!!!
Petonents.
Ui, m'he menjat la eeee d'una estrella!!!
EliminaEs necessiten sempre dues mirades per contrastar.
ResponEliminaTens raó Pilar, si només ens refiem d'una mirada, no sabrem mai si ens equivoquem, cal tenir una altra possibilitat i aleshores, potser podrem triar la que ens sigui més plaent...
EliminaPetonets.
Ui! això de "sempre lliure, seguint el meu destí" sembla un oxímoron. Si dius que segueixes el teu destí és perquè ja tens la fita programada, per tant no ets lliure, encara que no et vegis la corda invisible que t'hi atansa... Bé, deixant les parrafades filosòfiques apart, t'he de dir que m'ha agradat el teu poema perquè reflecteix les ganes que tens de viure, de sentir, d'experimentar, tot conservant la independència personal... Em fa l'efecte que ets una persona de tarannà alegre, positiu... Caram! amb l'edat que tens i encara ets optimista... no sé si treure'm el barret o posar-te de cara a la paret per inconscient! Es broma!
ResponEliminaUna abraçada i a anar fent via! Segur que qualsevol dia ens trobem pel camí!
Caram, sí que sembla contradictori, però de vegades no filo tan prim (filosòficament parlant)a l'hora de fer un poema, recordo que volia posar camí, però per no repetir la paraula...
EliminaL'important és que t'hagi agradat.
I que vol dir això de, amb l'edat que tinc? si estic feta tota una jovencella!!!
Si que penso que sóc optimista i alegre i, sobretot, molt independent. M'has fet pensar amb un profe d'un curset que vaig fer, que em deia "l'alegría de la huerta", segurament perquè els altres eren ben ensopits...Ara que també tinc els meus moments de mala lluna ( has vist que fina), que a la vida hi ha situacions per tot...
Et deixo triar, perquè de vegades potser penso poc les coses.
Anar fent via, és el que toca i si un dia em veus, xiula!
Una abraçada i bona revetlla.
Espero que hagis gaudit de la revetlla de Sant Joan!. M'ha agradat moltíssim el teu poema, mostra la joia de viure sense renunciar a la tranquil•litat necessària per poder conèixer la nostra vertadera essència, no? Si mai no parem a pensar ni tornem enrere no podrem agafar forces per continuar endavant! Fins aviat. Quanta musicalitat i força que transmeten els següents versos:
ResponElimina“de les seguretats del meu bastió,
hi ha una vida que es mou i que respira,
que pot fer-me sentir alguna emoció."
Caram noia, estic molt contenta que t'hagi agradat el poema...
EliminaExacte, l'has interpretat molt bé. Sinó sortim de la closca, de tant en tant, ens podem perdre coses interessants, però sempre amb la seguretat que si no ens hi trobem còmodes, podrem tornar a la nostra essència...
Això que diuen que tornar enrere, només per agafar embranzida...
Espero que la teva revetlla no fos tan sorollosa com la meva, perquè mig poble, ve aquí al barri a tirar petards.
Petons de coca de pinyons.
Ser lliure, buscant la pròpia llibertat, el propi camí, deixant la porta entornada, per poguer tornar quan calgui al nostre recer. Quina poesia més bonica, M. Roser.
ResponEliminaPetons!!!
Estic contenta, perquè veig que aquest poema ha agradat força...
EliminaPer mi és tan important sentir-se lliure! De vegades per aconseguir-ho ens hem d'arriscar i sinó ens hi trobem bé, cap a caseta una altra vegada, que per això cal que deixem sempre la porta ajustada...
Molts petons per a tu també.
Preciosos els teu versos, i ben certs. De vegades ens amaguem al castell perquè ens sentim segurs, i tot i que sabem que a fora podem trobar més sensacions, ens fa por i no acabem de sortir-ne... almenys això és el que em passa a mi. Vull i no vull, penso que no puc i em torno a amagar, i així vaihg fent, amb un peu a dins i un a fora... Bé, no sé si és el que volies transmetres, però és el que m'ha arribat.
ResponEliminaEspero que passessis una bona revetlla.
Petons!
Si Rachel, més o menys és això...Valorem per sobre de tot la nostra seguretat i de vegades no ens adonem que això fa que pel camí, anem perdent coses. Si no ens arrisquem, segurament viurem més tranquils, però deixarem de viure una bona part de coses que potser ens serien molt profitoses, però de vegades és difícil prendre la decisió correcte...
EliminaLa meva revetlla va ser com estar al mig d'una tronada d'estiu...I ho dic pel soroll!
Petons de bona nit.
M'agrada molt M.Roser, hem de procurar, però, no fer caure la torre del nostre bastió no sigui que quan volguem tornar per explicar les nostres emocions l'únic que en quedi sigui runa.
ResponEliminaUn petó.
Tens raó Rafael,la torre de les nostres emocions, l'hem de conservar sempre i si cal anar-la restaurant, i amb la porta ajustada, ja que és molt possible que de tant en tant, tinguem la necessitat de tornar-hi perquè ens aculli...
EliminaUn petó per a tu també.
Solitud a la carta! Que xulo! Poder triar quan, com i on volem aquest nostre espai tant íntim...
ResponEliminaCaram Judit, quina capacitat de síntesi...Penso que això seria l'ideal per a tothom, poder triar sempre el lloc adient, perquè les emocions ens facin viure petits moments feliços...
EliminaPetonets.
Holaa mi bella amiga!!!
ResponEliminaestuve de viaje con mi esposo pero ya estoy de regreso y visitandote :D
disfrutando de tus poemas.
me gusto mucho, como me gusta disfrutar de la soledad cobijada por las paredes de mi castillo... de sueños ahí me encuentro con mi esencia y camino por todas las habitaciones disfrutando al máximo, solo que hay una puerta que me invita a salir y compartir con mi entorno abrazándome con mucha calidez.
un abrazooooo grandeeee enormeeee para ti con mucho cariño
Hola amiga Atlántida, ya té extrañé, pero es bonito que compartas cosa agradables con tu esposo.
EliminaEn los castillos de sueños una se encuentra a salvo de las cosa que pueden herir los sentimientos, y nos sentimos a gusto, pero siempre, como bien dices, hay una puerta para salir y nos invita a compartir con los demás todas las sensaciones bonitas que experimentamos...
Un abrazo grande también para ti, linda amiga y muchos besssooosss!
m'ha encantat m roser, perquè a més m'hi sento ben identificat
ResponEliminauna abraçadeta valenta avui
joan