RECORDS--2

EL TREN-D'on veniem no  hi ha via tren així que, veure'l passar, es va convertir en una de les aventures infantils més   emocionants. Aprofitàvem l'anada a Calaf ,  (una hora a peu, és clar) per poder-lo observar. Per allà passava la línia de Manresa a Lleida. De vegades, anar al poble veí, només era l'excusa, no pas la finalitat.  A  l' anar o al tornar,  sempre coincidiem amb algun tren que passava i sinó els pares tenien la santa paciència d'esperar, encara que fos una bona estona.  Ja el veiem  venir de lluny treien fum per la xemeneia... Suposo que per nosaltres era com un drac monstruós amb rodes i no cal dir, que un autèntic espectacle. A més coincidia que el lloc des d'on el veiem millor, la via feia pujada i el tren hanava esbufagant a poc a poc  i nosaltres l'empenyíem amb la imaginació i ens vam inventar una cantarella que deia:- ai que no puc, ai que no puc... en sintonia perfecte amb l'esforç de la màquina de ferro(suposo que per la mainada que ara veuen passar l'AVE a tota pastilla,  seria com fer un viatge amb la màquina del temps a una època prehistòrica).

D'aquestes excursions a veure el tren, les que més recordo són les del mig de l'hivern, amb unes gebrades com si hagués nevat i un fred que pelava i que et glaçava les paraules i l'alè, a més dels genolls que acabaven ben morats, ja que aleshores les nenes anàvem amb mitjons llargs i faldilles...I un abric, perquè d'anoracs encara no n'hi havia. Als peus dúiem unes espardenyes de cama alta apelfades. La mare, perquè no passéssim tan de fred, agafava una bufanda ampla i llarga la doblegava pel mig i en cosia un tros per fer una mena de caputxa i un cop ven encasquetada el cap, ens embolicàvem el coll amb la part que no havia cosit i Déu ni do del que abrigava...I les mans ben entaforades dins dels guants, ja que si no en duies et quedaven tan balbes, que no podies ni doblegar els dits. De vegades, pel camí, jugàvem a veure qui aguantava més estona sense...

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

AMETLLERS I AMETLLONS - A la Segarra pel fet de ser terra de secà i podem veure arreu camps d'ametllers, un arbre que amb poca aigua en té prou per sobreviure. El poble n'estava envoltat i això era una font de trapelleries per a la mainada. Quan els ametllers perden les seves flors de neu, comencen a treure el cap les petites ametlles que, quan són tendres, són d'allò més bones. Són els ametllons. I com que no anàvem sobrats de llepolies, ja us podeu imaginar que passava. 

A les darreries de maig i principis de juny, quan sortíem d'estudi, anàvem a casa i com sempre, agafàvem el berenar i sortíem esperitats cap a jugar...però en aquest cas no ens quedàvem al carrer com  dèiem, sinó que fèiem cap als camps d'ametllers. Un cop allar, la diversió era a veure qui agafava més ametllons, però no ens entreteníem pas menjant-nos el preuat fruit allà , sinó que ens n'omplíem les butxaques, fins que apareixia el pagès que ja estava a l'aguait i començava a escridassar-nos i es clar, tots corríem, cames ajudeu-me. Ell també corria , però no tant com nosaltres. I aleshores, com un colla d'angelets cap a resar el Rosari. Mastegàvem Avemaries i ametllons tot a la vegada...

Ara entenc les enrabiades del pobre pagès, doncs fèiem un bon forat a la seva collita, però aleshores, poder gaudir de l'aventura, era tota una experiència...És clar que, de tant en tant, haviem d'aguantar els sermons, conseqüència del disgust del pobre pare, que havia de renyar els nens de l'escola, per una malifeta que també fèiem les seves filles, però la diversió bé s'ho valia...

A la foto dels Records-1, alguns us hi vau apropar força. Jo sóc al mig de la segona fila, amb el cap baix...al davant d' un nen que té una taca de llum a la cara. La nena del seu darrera és la meva germana ( que de tímida res de res) ...


M. Roser AlguérVendrells