Subscribe:

dissabte, 10 de març de 2012

RECORDS--2



EL TREN-D'on veniem no  hi ha via tren així que, veure'l passar, es va convertir en una de les aventures infantils més   emocionants. Aprofitàvem l'anada a Calaf ,  (una hora a peu, és clar) per poder-lo observar. Per allà passava la línia de Manresa a Lleida. De vegades, anar al poble veí, només era l'excusa, no pas la finalitat.  A  l' anar o al tornar,  sempre coincidiem amb algun tren que passava i sinó els pares tenien la santa paciència d'esperar, encara que fos una bona estona.  Ja el veiem  venir de lluny treien fum per la xemeneia... Suposo que per nosaltres era com un drac monstruós amb rodes i no cal dir, que un autèntic espectacle. A més coincidia que el lloc des d'on el veiem millor, la via feia pujada i el tren hanava esbufagant a poc a poc  i nosaltres l'empenyíem amb la imaginació i ens vam inventar una cantarella que deia:- ai que no puc, ai que no puc... en sintonia perfecte amb l'esforç de la màquina de ferro(suposo que per la mainada que ara veuen passar l'AVE a tota pastilla,  seria com fer un viatge amb la màquina del temps a una època prehistòrica).
D'aquestes excursions a veure el tren, les que més recordo són les del mig de l'hivern, amb unes gebrades com si hagués nevat i un fred que pelava i que et glaçava les paraules i l'alè, a més dels genolls que acabaven ben morats, ja que aleshores les nenes anàvem amb mitjons llargs i faldilles...I un abric, perquè d'anoracs encara no n'hi havia. Als peus dúiem unes espardenyes de cama alta apelfades. La mare, perquè no passéssim tan de fred, agafava una bufanda ampla i llarga la doblegava pel mig i en cosia un tros per fer una mena de caputxa i un cop ven encasquetada el cap, ens embolicàvem el coll amb la part que no havia cosit i Déu ni do del que abrigava...I les mans ben entaforades dins dels guants, ja que si no en duies et quedaven tan balbes, que no podies ni doblegar els dits. De vegades, pel camí, jugàvem a veure qui aguantava més estona sense...
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------




AMETLLERS I AMETLLONS - A la Segarra pel fet de ser terra de secà i podem veure arreu camps d'ametllers, un arbre que amb poca aigua en té prou per sobreviure. El poble n'estava envoltat i això era una font de trapelleries per a la mainada. Quan els ametllers perden les seves flors de neu, comencen a treure el cap les petites ametlles que, quan són tendres, són d'allò més bones. Són els ametllons. I com que no anàvem sobrats de llepolies, ja us podeu imaginar que passava. 
A les darreries de maig i principis de juny, quan sortíem d'estudi, anàvem a casa i com sempre, agafàvem el berenar i sortíem esperitats cap a jugar...però en aquest cas no ens quedàvem al carrer com  dèiem, sinó que fèiem cap als camps d'ametllers. Un cop allar, la diversió era a veure qui agafava més ametllons, però no ens entreteníem pas menjant-nos el preuat fruit allà , sinó que ens n'omplíem les butxaques, fins que apareixia el pagès que ja estava a l'aguait i començava a escridassar-nos i es clar, tots corríem, cames ajudeu-me. Ell també corria , però no tant com nosaltres. I aleshores, com un colla d'angelets cap a resar el Rosari. Mastegàvem Avemaries i ametllons tot a la vegada...
Ara entenc les enrabiades del pobre pagès, doncs fèiem un bon forat a la seva collita, però aleshores, poder gaudir de l'aventura, era tota una experiència...És clar que, de tant en tant, haviem d'aguantar els sermons, conseqüència del disgust del pobre pare, que havia de renyar els nens de l'escola, per una malifeta que també fèiem les seves filles, però la diversió bé s'ho valia...



A la foto dels Records-1, alguns us hi vau apropar força. Jo sóc al mig de la segona fila, amb el cap baix...al davant d' un nen que té una taca de llum a la cara. La nena del seu darrera és la meva germana ( que de tímida res de res) ...


M. Roser AlguérVendrells

35 comentaris:

  1. Els trens són ben diferents, les condicions de vida també, però la mainada no en són tant. Als meus néts encara els agrada veure passar els trens i això que els tenim ben a prop de casa... també els agraden els autobusos i els camions i les grues... :)

    Uns records que fan de bon llegir, M Roser, són bonics i plens de vida i de tendresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Carme, perquè la mainada de poble que fa una vida diferent de la que viu a la ciutat, s'assembla força a la d'abans...
      A mi m'agrada compartir els bons records
      , perquè segurament algú si sentirà identificat i els més joves, coneixeran una altra manera de viure...
      Bon diumenge Carme.

      Elimina
  2. M. Roser, tinc especials records de trens i fumeres. M’agraden molt aquests records especials de trens que ens has regalat. Les meves ales eren molt petites, però els recordo com si fossin ahir. Treure l’embolcall d’aquests records, de tant en tant, dóna alegria i arrenca un somriure a l’ànima.
    Una abraçada i petons d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Papallona, no et pots imaginar què era per nosaltres la visió del tren fumejant,( i més a l'hivern que estava tot gebrat) ja que aleshores els divertiments, normalment, els havíem d'inventar i aquest espectacle ens el regalaven...
      Jo penso que els trens d'ara, corren més , però no tenen aquell encant...
      M'agrada que t'hagi fet somriure l'ànima, Papallona!
      Una abraçada també per a tu i petons de tornada.

      Elimina
  3. Jo visc davant l'estació, i cada tren que passava tremolava la casa,sobretot la cristelleria del bufet. Va ser un alliberament quant van possar les màquines electriques jajaja
    El que més ens agradava era anar a veure com descarregaven dels vagons de càrrega i jugar entre ells a les vies mortes.
    Els ametllons no els he menjat mai,no en teniem a l'abast.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Imma tu el romanticisme dels trens de fum, el canvies per la tranqil·litat dels elèctrics...Ets una persona pràctica!!!
      Suposo que no era el mateix veure'ls passar de tant en tant,que "patir-los" cada dia.
      No saps el que t'has perdut amb els ametllons, jo de vegades encara en cullo algun, només per recordar vells temps,he, he...
      Bon diumenge.

      Elimina
    2. Els records s'assemblen. I el del tren és també un dels meus records més presents. Però en un ambient poc destacat: el de ciutat. Quan també corríem, essent molt menuts, per veure'l passar davant de casa, a la Diagonal de Barcelona. Suposo, però, que l'encís de veure'l passar en una altra mena d'entorn devia ser molt diferent en el vostre cas. Llegint-te m'he adonat que no. Que aquesta mena de records, amb aquests matisos tan especials, jo no els he tingut. I això em produeix una mena d'enyorança estranya, també especial. La dels jocs i la de les caminades que ja no podran ser. Mai. Records que només seran meus a gràcies als vostres records, tan benvinguts.
      Torno de seguida, Roser, però no m'emporto cap ametlló!

      Elimina
    3. És curiós Jordi, que molta gent té records de trens...Suposo que les vivències dels infants de ciutat, eren força diferent dels que vivíem al camp. Els primers tenien més coses materials, i nosaltres no teniem gairebé res...però no, ben pensat ho teniem tot, ja que tota la natura era nostra. Això feia que quan veiéssim alguna cosa nova, fos tota una experiència...Estic encantada de compartir tots aquests meus records tan entranyables!
      Encara no n'hi ha ara d'ametllons, però quan sigui l'època, tasten algun i veuràs que bons...

      Elimina
  4. M’han encantat els teus records de joventut en anar a veure el tren, malgrat el fred de l’hivern. Genial el que has escrit : « Un fred que pelava i que et glaçava les paraules i l'alè, a més dels genolls que acabaven ben morats, ja que aleshores les nenes anàvem amb mitjons llargs i faldilles. ».
    Bona setmana, M. Roser:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que no hi ha res que et faci més feliç que allò que t'ha costat un esforç aconseguir-ho...I nosaltres el fèiem i ben gros. T'asseguro que aquestes paraules són realment una fotografia de l'època.
      Al teu blog no hi he trobat cap lloc per fer-me seguidora...
      Bona setmana també per a tu ???( no sé com t'he de dir...)

      Elimina
    2. Doncs sí, tot el que es realitza amb esforç té recompensa tard o d’hora.
      Gràcies per dir-m'ho. Ja he introduït un apartat per poder fer-te seguidora:)
      Petons, Sara.

      Elimina
    3. Moltes gràcies Sara, petons també per a tu...

      Elimina
  5. Ostres Roser! Ja ho pots ben dir! Com ha canviat tot... Jo el tren no el veia, perquè al meu poble no n'hi havia, però sí que recordo les faldilletes i els mitjons fins al genoll (si eren nous) perquè si la goma estava donada, anaves tot el dia apujant per no passar fred. I les caputxes! La meva mare també ens les cosia!!!
    I tantes hores com vam passar "corrent l'ametlló" és una petita delícia que espero cada any, i quan veig que les meves filles només es volen menjar l'ametlla tendra de dins, el cau el món damunt, amb tan bona que és la pell i sentir-la com cruix a la boca... mmmmmmm Quants records!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Judit, que me'n recordo de les gomes dels mitjons! Quan se'ns baixaven ens deien:portes els mitjons al garró, fes-te'ls pujar...
      M'ha fet gràcia això de "corrent l'ametlló" i tant que corríem, però són tan bons! De vegades encara en cullo algun, ja que aquí a Collcerola hi ha molts ametllers abandonats i també ho aprofito per treballar amb la mainada , el cicle de la natura.
      Me n'alegro que els meus records t'hagin fet pensar en els teus, veig que algunes persones en tenim de semblants...
      Petons.

      Elimina
  6. Quins records més bonics, quan he vist la foto dels ametllons m'has fet pensar en la Setmana Santa, quan puja-vam al calvari i podia tastar-me algun, encara que eren petits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que són bonics els records, a més és que jo tot això ho vivia amb molta intensitat, però quan en tenim molts, també vol dir que ja hem arrencat molts fulls del calendari...penso que per Setmana Santa els ametllons encara no tenen ni suc ni bruc, s'ha d'esperar una mica més!!!

      Elimina
  7. Mil gracias querida y admirada amiga por concedernos el privilegio de ser testigos de los bellos recuerdos de tu juventud.Miles de besinos con todo mi cariño y feliz inicio de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti querida Ozna por tu fidelidad. Seguro que tu también tienes recuerdos preciosos de tu verde Asturias...Y ya sabes que tus historias me gustan mucho y por su belleza y sensibilidad.
      Muchos besinos también para ti.

      Elimina
  8. M'ha agradat llegir els teus records i a la vegada m'has portat els meus...El tren, amb el seu so característic i el vent i la olor que feia al passar!!... I els ametllons que em collia el meu pare i que m'agradaven tant!!... Què bons!!
    Gràcies.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Hola Montse, em sembla que som d'una quinta que en tenim un feix, de records entranyables...És bonic recordar-los i compartir-los.
    I tu tenies molta sort,noia, perquè no havies de corre davant d'un pagès enfadat, amb tota la raó del món , però que no es feia càrrec que érem criatures...
    Molts petons.

    ResponElimina
  10. Que bonic viatjar a través dels records dels altres i, més, si la mà que et guia és la d'una mirada tan sensible com la teva. Preciós!

    ResponElimina
  11. Gràcies Carina, ets molt amable, t'he de dir que jo m'ho passo molt bé recordant aquestes coses, i escrivint-les per poder-les compartir...Per això em fa feliç veure que us agraden.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Quants records!!! el vell tren de fum que passava prop de casa i a vegades hi pujaven. Els ametllons, que bons!!! menjar-los quan eren tendres. Es bonic tornar a recordar-ho.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna els anys i el records es donen les mans, l'important és que siguin bons i aquests ho són molt. Amb els ametllons havíem agafat algun mal de panxa...era part de l'aventura.
      T'envio un correu. a veure si t'ajudo un pelín!!! Bona nit.

      Elimina
  13. Recordar es vivir... a mi me encanta ver como revives cada momento, desde el intenso frió que te helaba las rodillas hasta el rumor del tren,y que decir de esa ricas travesuras cogiendo almendros que por cierto me hiciste recordar cuando yo subía al árbol de almendro con mi hermano mayor y el comer almendras con el sentados al pie del árbol... a mi me encantaban las amarillas con tono rojizo.
    y bueno te invito a mi barco te guarde un lugar para hacer ese viaje :)
    un besito para ti querida amiga y mi deseo que tengas un descansado y lindo fin de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has visto amiga, de pequeña era un poco traviesilla y también me subia a los árboles...Una vez, tendría 5 o 6 años, al bajar de un àrbol me rasgué el vestido y me dijeron: verás tu mamá cuando lo vea! Yo contesté: No me iba a quedar todo el día subida al árbol!
      Me gusta compartir los recuerdos agradables.
      Espero que sepamos remar bien y lleguemos a buen puerto!
      Un beso y un abrazo de fin de semana.

      Elimina
  14. Diuen que estirar dels records és com viure dues vegades. Jo afegiria que les vivències es ramifiquen quan es comparteixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qe bé, així viuré moltes vegades jo, perquè els estiro molt!!!
      Penso que és bonic compartir les coses agradables que has viscut a la vida i veure que hi ha coincidències...
      Bon diumenge.

      Elimina
  15. M. Roser, ets una gran narradora, ho sabies? Saps fer reviure els teus records amb tanta veracitat que no m'és difícil fer-me petita com tu, retrocedir una colla d'anys i acompanyar-te en el tren, compartint tot el que dius.
    Que tinguis un bon diumenge, amiga!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar, ets una bona miga que em llegeixes amb bons ulls...
      La veritat és que m'ho passo bé escribint-los per poder compartir...
      Si vens al meu tren, quan passem per un túnel, haurem de baixar la finestra pel fum he, he!!!
      Petons i bona tarde de diumenge.

      Elimina
  16. Bona nit, M. Roser,
    No puc comentar la teva darrera publicació.
    Espero que passis una feliç primavera:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que ho he fet expressament Sara, només és un bon desig...
      Petons

      Elimina
  17. ostres! no vegis com t'expresses ..... de llibre, meravelloses entrades com sempre.
    petons
    per cert les flors ara les penjo a:
    http://estevegallardoflores.blogspot.com.es/

    ResponElimina
  18. Gràcies gràcies, ets molt amable...Algun de petit n'he escrit! ( mirar el pròxim post)
    Ja he vist que ara també t'has passat a la,
    fauna amb unes fotos espectaculars, ja tindré en comte això de les flors...
    Petons primaverals.

    ResponElimina
  19. Hi! happy days!;) Loves from Turkey!:)

    www.LensMarket.Com

    ResponElimina