PROU !!!

El dia 25 , vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Crec que ja és hora que tots/es ens concienciem que l'amor no és possessió ( ningú pertany a ningú), sinó respecte envers l'altre. La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no... però segur que n'hi ha moltes d'iguals. Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança...

DE LLUNA DE MEL, A LLUNA DE FEL...
Jo era gairebé una nena, quan plena d’il•lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida . A mi m’havien educat amb allò de “fins que la mort us separi…” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada, que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni . Però per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor tendresa, amistat, respecte, companyía…

El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me:-ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles, i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabía com reaccionar,.però ja se sap… perdona ,he tingut un mal dia…I, és clar, no tenía importància. Però els malts dies sovintejaven més del conte. I després venía allò de : no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul… Fins que un día desilusionada per a la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar…i es mostrava tan tendre quan ho feia…Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletjes: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions…allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i daquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàven, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a consequència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embaraçada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil•la, però no va durar gaire. La familia em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenas agresives, el nen, que nomès tenia 8 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir :-PROU!!!

Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negativas que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari . M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que allò de : fins que la mort us separi, podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, enlloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa ,sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.



M. Roser Algué Vendrells