SIN FRONTERAS...

Como podeis ver mi blog es en catalán, porque es como yo escribo habitualmente.

Sin embargo algunas personas de allende nuestras fronteras lo han visitado y les ha gustado, aún sin entenderlo. Supongo que la composición de fotos, poemas, prosa...

Yo tengo un poema escrito en castellano y otro traducido. Aunque no me gusta traducir porque pienso que pierden su frescura y a veces es difícil poder plasmar la misma idea en otro idioma.

Para todas las personas sensibles que pasen por mi blog deseándoles dulces sueños.

LA NANA DE LOS PAJARITOS

Tu que te despiertas muy de mañana

con un llanto tan chico y desvalido,

no penes más, cual pájaro en el nido;

a tu vera, te cantaré una nana.


Sinfonia de amor, mi niño sueña;

indos pajaritos serán el coro,

cristalina voz con reflejos de oro;

entre las mías, tu mano pequeña.


Tristes gorriones harán los clarines,

la bella alondra, arpegios de plata
,
los ruiseñores suaves violines.


Melodia de acordes infinitos

te arrullará cual celestial murmullo;

será la nana de los pajaritos.


M. Roser Algué Vendrells

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si són propis de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint, no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel, deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

Si tot aquest enrenou el fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

M. Roser Algué Vendrells

LLÀGRIMES D'ESTELS

Aquesta setmana els que hagin tingut la sort de romandre en algun poblet de muntanya allunyat de la contaminació lumínica, hauran pogut admirar la pluja d'estels, coneguda popularment com "les llàgrimes de Sant Llorenç".

Recordo que, un any, aquests dies vaig passar-los al poble de Taradell on, malgrat la proximitat de Vic, es veuen unes nits força estrellades. Vam pujar a les Pinediques i, estirats a terra, contemplàrem, amb gran concentració, les línies lluminoses que apareixien al cel, a una velocitat vertiginosa.

Remenant els meus papers he trobat aquestes imatges poètiques que m'han semblat escaients.

Si totes les paraules boniques escrites pels poetes, volessin en llibertat com petites gavines, hi hauria un núvol de flors, amors, il·lusions i tendreses, en un cel de somni...

Com milers d'estrelles !

M. roser Algué

EL MEU PI

Ja fa uns anys, a l'època en què la meva vena poètica estava més a flor de pell, cada diumange al matí anava a fer una passejada per la serra de Collcerola. Quan els meus peus ja havien dibuixat un munt de petjades sobre el camí, sovint polsós, m'assèia a reposar sempre a l'ombra del mateix pi. Aleshores treia una llibreta i un llàpis de la bossa, i deixava que la meva imaginació fluís lliurement, mentre m'extasiava amb la panoràmica que contemplava des del meu recer ombrívol.

Ben pensat, aquell pi, bé es mereixia el meu homenatge...


EL PI DE COLLCEROLA

En un indret al bell mig de la serra,

ple d'argelagues i matolls florits,

s'alça un sol pi, dominant la carena

i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la cara,

la seva ombra em serveix de recer

i embadalida contemplo el paisatge...

tanta bellesa em fa sentir més bé.


I quan distreta alço la mirada,
veig que allà, al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

I tanta pau sovint em reconforta

i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia...
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins.



M. Roser Algué Vendrells