Subscribe:

dimarts, 26 de novembre del 2019


PROU!!!

El dia 25 de novembre del 2010, vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Estava segura que tots i totes finalment tindríem consciència que l'amor no és possessió, ( ningú pertany a ningú) sinó respecte envers l'altre.
La  meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no, però segur que, per desgràcia, n'hi ha moltes que coincideixen amb ella.
Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança. La meva sorpresa ha estat comprovar, que malgrat els esforços fets per combatre aquesta violència, estem pràcticament on estàvem, la història per desgràcia, és totalment  vigent!

De lluna de mel, a lluna de fel


 


Jo era na noieta quan, plena d'il·lusions, vaig trobar un jove ben plantat i dolç, amb el qual pensava que compartiria una feliç i llarg vida. A mi m'havien educat amb allò de "fins que la mort ens separi". El dia del meu casament estava tant contenta i emocionada, que totes les meves amigues m'envejaven...   
encara que per a mi el matrimoni era molt més que un paper; era amor, tendresa, amistat, respecte...La lluna de mel va ser com fer realitat un somni!

El temps passava i tot anava com una bassa d'oli. Solia dir-me: - " ets com un regal que m'han fet, embolicat amb paper d'estrelles" i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.
La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabia com reaccionar, però ja se sap...Perdona, he tingut un mal dia i ,és clar jo no li donava importància; però els malts dies sovintejaven més del compte...I després venia allò de, "no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul"...Fins que un dia desil·lusionada per la seva actitud tan injusta em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser la veu el què em va alçar, va ser la mà! Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de i , encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l'havia merescuda i com que es va disculpar...I es mostrava tan tendre quan ho feia...Però les coses empitjoraven cada vegada més; les paraules boniques s'havien tornat lletges: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions...Allò era una lluna de Fel.Fins i tot va arribar a imposar-me d'una manera ben matussera el què ell en deia els seus drets i d'aquesta manera es va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedaven, ja que fins aleshores en els moments més íntims sempre havia estat delicat i respectuós.

Com a conseqüència d'un d'aquests episodis humiliants, em vaig quedar embarassada. Va néixer el nen i  vaig viure un temps relativament tranquil·la, suposo que el nen el va entendrir, però no va durar gaire. La família em deia que el denunciés, però jo no volia fer-ho pel meu fill...Fins que un dia, en una de les habituals escenes agressives, el nen , que només tenia 6 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi.
I vaig dir: -"PROU"!!!



Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negatives que li han tocat viure, no li deixin cap seqüela. M'agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, ja que allò de fins que la mort us separi em podia haver passat en qualsevol moment per culpa de la covardia d'algú que segurament no s'estimava, ni respectava a  ell mateix... I es ben estrany malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa, sobretot quan miro el nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.

M. Roser Algué Vendrells

24 comentaris:

  1. S'ha de insistir un cop i una altre i sempre dir PROU !

    ResponElimina
  2. Tens raó,però malgrat tot veig que no avancem...
    Bona nit, Artur.

    ResponElimina
  3. Encara que sembli que sigui picar sobre ferro fred, cal insistir en tots els àmbits. Prou violència contra les dones! Prou dones assassinades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però fixa't Xavier, d'aquest article fa nou anys, què ha canviat???
      Bon vespre.

      Elimina
  4. Desgraciadament, la teva història és massa vigent. Cal no deixar de lluitar per eliminar tota violència, física i psicològica sobre tantes dones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Carme, qui m'havia de dir el 2010 que després de nou anys, encara estaríem així...
      Bona nit.

      Elimina
  5. És una història trista, però que té un final d'alliberament i d'esperança. Per desgràcia no totes les dones són tan valentes i es separen del seu agressor, també hi ha casos en els després de la separació encara l'agressor continua vulnerant els drets de la víctima. Fa falta molta educació a les escoles, a les cases..., són temes dels que se n'ha de parlar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Marta, no només se n'ha de parlar, sinó que s'ha d'actuar...Moltes dones no denuncien perquè de vegades han de continuar vint al mateix domicili, quina ironia!!!
      Gràcies per les teves sàvies paraules, Marta.

      Elimina
  6. Una història molt trista, però amb un final "feliç" i esperançat per la mare i el nen, cosa que avui encara moltes dones acaben dramaticament tot i aconssegir separar-se del agressor.
    Una abraçada M. Roser

    ResponElimina
  7. Trobo que és una situació tan terrible, que l'he volguda suavitzar una mica... I que hi ha coses que no canvien amb el temps.
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
  8. Hola, Roser! Aquesta és una història que crec que han passat moltes dones. L'expliques molt bé i em fixo especialment en "no s'estimava ni es respectava a si mateix". Crec que aquesta és sovint la base del problema: l'home converteix la dona en boc expiatori de les seves insatisfaccions, algú en qui descarregar-les. Fins que els homes no siguin conscients dels seus problemes i de que els han de solucionar ells, això no té solució.
    Petonets, guapa!

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies Teresa...Veig que ho has interpretat molt bé. L'home fa pagar a la dona les seves frustracions...El què em preocupa és que el temps passa i les coses no canvien!
    Petonets a tu també, Teresa.

    ResponElimina
  10. Estamos vivendo um tempo de muita violência e covardia quanto mais debatermos sobre esse tema estaremos preparando outras pessoas para ter um olhar diferente, assim mudaremos a sociedade, mas isso é algo a longo prazo ,porém não deve ser negligenciado .

    Beijos
    Joelma

    ResponElimina
  11. Tens tota la raó i no sé pas com acabarà tot plegat, potser si tots ens esforcem una mica perquè les coses vagin millor...Però fixa't, aquest escrit fa gairebé deu anys que el vaig escriure i les coses no han pas canviat massa...De totes maneres seguim lluitant, fem fora la por i no perdem l'esperança!
    Petonets, Joelma.

    ResponElimina
  12. Malauradament, moltes històries d'aquest tipus no acaben amb un final tan esperançador. Però el que sí que està ben recreada és l'evolució de la història. Tant de bo totes les que no va bé es poguessin acabar així de fàcil i no tinguessin cap més conseqüència...

    Per cert, podria ser que el seu fill busqués un company i no una companya, però igualment se l'hauria d'educar en el respecte!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que el tema és d'una gran duresa, l'he volgut suavitzar una miqueta...I tens raó tan és que sigui un company o una companya. el respecte sempre ha de ser el mateix!
      Bon vespre, XeXu.

      Elimina
  13. Sigamos en la lucha para desterrar los actos violentos, felicitaciones por difundir.
    Querida M. Roser te dejo un fuerte abrazo y mis mejores deseos para las próximas fiestas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tienes razón Adriana, todos los esfuerzos són pocos para luchar contra tanta violencia, pues parece que no estamos adelantando nada, entre todos quizas podamos erradicarla...
      Muchos besitos para ti y que tengas también unas felices fiestas, con tantas alegrias, como estrellitas hay en el cielo!!!

      Elimina
  14. ¡Hola, Mª Roser!

    Primero perdona mi retraso, no he estado bien de salud y ahora voy poco a poco.
    Tu relato me conmueve y me entra una gran tristeza, pues pienso que lo viven muchas mujeres, la violencia de género y de cualquier otra clase, está lejos muy lejos por desgracia de ser erradicada.

    La violencia es un cáncer malino que sufre la humanidad universal y muy difícil de curar. Pero no imposible. Debe empezar por ser una asignatura obligatoria en los colegios.
    ¡Y en los hogares donde haya armonía y respeto en las parejas! Hoy muchos padres por trabajaren los dos, no se paran a hablar cos sus hijos sobre los valores de la vida y este tema tan importante, casi crecen solos viendo lo que no deben y con el móvil ya a edades cortas todavía. Menos mal que también hay muchos padres bien cuerdos, que si saben educar a sus retoños.
    Gracias Roser, por este precioso e importante texto.
    Te dejo mi inmensa gratitud y estima, un abrazo lleno de bendiciones para este año que termina y para el otro que entra. 2020.
    Que la vida te sonría y se cumplan todos tus sueños.
    Besitos que llegan volando.

    ResponElimina
  15. Hola Marina!

    Siento que hayas estado malita, estos dias te hago la competencia, pues estoy casi sin voz y no es agradable, hablo en susurros...

    En cuanto a la violencia tienes mucha razón, da la sensación que no avanzamos nada, damos un paso hacia delante y dos hacia atràs; piensa que este escrito tiene casi diez años y estamos en las mismas, quizás si entre todos nos esforzáramos un poco, llegaríamos por fin a buen puerto.

    Que tengas unas Felices Fiestas con muchas, alegrías, paz amor y salud!!!

    ResponElimina
  16. Aquestes històries sempre estan d'actualitat. Et volia desitjar molta sort en la presentació del darrer post. No he pogut entrar als comentaris. Bones festes, Roser, i molts d'encerts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó noia i sembla que enlloc d'anar endavant anem enrere...
      La presentació del llibre del Jesús em va sortir força bé, ja que me l'havia treballat molt, el problema és que no hi havia calefacció i feia un fred que pelava, pensa que he estat tota la setmana sense veu i a sobre se m'ha espatllat la caldera de la calefacció i em volien fer esperar per canviar-me-la, fins la setmana que ve...Em va tocar suplicar i posar veu de pena i avui ja me l'han instal·lada.
      Com que era una informació no vaig activar els comentaris, ja en faré un post amb les fotos!
      Molt Bones Festes també per a tu i els teus personatges.
      Petonets.

      Elimina
  17. Una forta abraçada maca.
    Sempre endavant en la lluita d'uns bons valors!

    FELICES FESTES!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt Bones Festes també a vosaltres i que sempre conservem la il·lusió de quan erem infants...

      Petonets d'estrelles.

      Elimina