Subscribe:

divendres, 29 de setembre del 2017

 DES  DEL  BRESSOL !!! 

Aquest post no havia de sortir avui, però he pensat que per les fotos, calia...
A la tornada de les minivacances de tres dies, vam fer un tomb pel lloc on vaig néixer , Valls de Torruella, una colònia tèxtil  a la vora del riu Cardener, que ara pertany al municipi de Navàs.

El riu Cardener a la sortida de la colònia. A la seva riba hi havia molts horts, ara també n'hi ha.
Aquesta va ser la meva primera escola. A la dreta de l'esglèsia hi havia el col·legi de monges on anàvem les nenes i a l'esquerra, al primer pis i vivía el mossèn i la planta baixa  era el col·legi dels nens, que aleshores el meu pare n'era el mestre!

Aquí, a sota les arcades, hi podeu veure la porta d'entrada del col·legi i al costat la finestra de la classe de les més petites.
Al segon balcó de la dreta hi vaig nèixer jo, bé al balcó no, he, he, al pis que li correspon. Al cap d'un temps, quan va quedar lliure, vam baixar a viure al primer pis de la dreta.

I aqui podeu veure el motiu del canvi de pis. El de dalt tenia dues habitacions que donaven al cel obert i el de baix era tot exterior i des d'aquestes habitacions encarades a ponen, veiem unes postes de sol fantàstiques... M'ha agradat molt veure que tant en un pis com a l'altre, la llavor de la independència, al cap de tants anys, ha fet una bona florida!!! Els pisos són ben iguals, només els han pintat això sí, i  per la part del darrera les eixides abans obertes, ara es poden tancar a voluntat, amb una persiana moderna.

Aquí, que abans era un cinema, vaig veure per primera vegada una pel·lícula. Es deia, "Àngeles perdidos" Ara hi ha un teatre i un restaurant, que és on vam dinar. La façana és la mateixa, només l'han pintada.

 Algunes persones ens van reconèixer, sense donar cap pista, i em va fer molta il·lusió, perquè jo sóc pastada al pare i ells havien estat alumnes seus!!!

M. Roser Algué Vendrells.

28 comentaris:

  1. Que bonic és poder tornar als origens i comprobar que, malgrat el temps passa, hi ha coses que no canvien, com tu, que et reconeixen més de 50 anys després!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apa Núria, que és el primer comentari que em poses al blog...És que una és única i inconfusible!!!
      Petonets.

      Elimina
  2. uns records ben bonics sí i que et reconeguin quina emoció oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí Elfre i a mi es que m'agrada molt trobar persones dels temps que ja queden una mica lluny...Has vist? Els meus ex-balcons estan ben abanderats:
      Ja està preparada? Jo no tinc papereta, suposo que allà algú me'n donarà.
      Bona votació i endavant...

      Elimina
  3. No és el teu cas en aquesta ocasió, però la volta d'un mestre, mestra a un lloc en el qual has exercit fa molt de temps i et reconeguin i et mostrin el seu afecte, és de les coses més meravelloses que et poden ocórrer.
    Petonets M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, del pare se'n recorden encara ara i jo tinc la sort que tan els ex-alumnes com els pares, també em tenen molt present i sempre que me'ls trobo em mostren un gran afecte, gairebé comsi fos part de la família i jo estic molt contenta!
      Petonets, Alfonso.

      Elimina
  4. Que bonic, aquest trosset de la teua vida amb imatges i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors i és que a mi recordar coses de la infantesa m'agrada molt i el fet de veure el pis on vaig néixer, i viure fins els 9 anys i on també hi viuen gent independentista, amb va fer molta uil·lusió...
      Petonets.

      Elimina
  5. Segur que et va agradar tornar a veure el lloc on vas néixer. És casa.
    Diria que fa anys, ens hi vam aturar a berenar en aquesta colònia, però no ho sé segur. Per als profans totes s'assemblen, i segur que els nadius com tu les diferencieu bé.
    Feia 2 dies que quan intentava entrar al teu blog em deia un missatge i no hem permetia fer-ho. Finalment he pogut entrar. Aprofito doncs per enviar-te una salutació, M. Roser. M'ha agradat veure't en la fotografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si que em va fer il·lusió passejar-me per la colònia per recordar vells temps , malgrat el record que jo en tinc dels "mandamassos" no és gaire agradable , si que ho és el dels treballadors...
      I el pis on vaig nèixer es conserva més bé que jo, he, he
      i sobretot ocupat per gent també il·lusionada!!!
      He tingut problemes amb el blog, però em penso que ara ja està arreglat.
      Espero que demà tot surti bé, malgrat el setge. Jo no puc anar a votar on em tocava, però segur que en algun lloc em serà possible fer-ho.
      Bona nit Xavier i que tinguem sort!

      30/9/17 21:40

      Elimina
  6. Eu acho simplesmente uma delícia retornar a lugares onde trazem memórias afetivas, tempos que não voltam mas estão guardados no coração.Isso faz com que eu sempre retorne mais atenta aos sorrisos, carinhos e palavras ....essas não serão apagadas da memória dos que estão a nossa volta .
    Desejo-lhe uma semana tranquila e de vitórias e conquistas para sua nação.
    Beijos
    Joelma

    P.S o nome da cidade onde moro atualmente é Vitória da Conquista embora a sua fundação não seja motivo de orgulho o nome é sugestivo .

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'encanta recordar temps passats i trobar persones que amb el pas del temps han canviat, però segueixen ben vives en la memòria...Això que en aquest petit poble, només hi vaig viure fins els nou anys!
      Doncs una setmana tranquil·la em sembla que no li tindrem pas, perquè les coses cada vegada es compliquen més i és tot plegat molt trist.
      Caram, quin nom tan especial que té el teu poble, però segur que els orígens no deurien ser masa agradables, perquè les victòries que s'aconsegueixen amb una conquesta, sempre solen ser problemàtiues.
      Molts petonets, Joelma.

      Elimina
  7. És maco tornar al lloc on has vas neixer i viure, a més veien la casa tant ben conservada pintada i engalanada aquests dies. Saps que jo tant aprop de Navàs què es i no hi he estat mai, sempre penso que algun dia m'agradaria anar-hi, amb les imatges penso que avui le visitat.
    Petonets M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi vaig viure fins els 9 anys i malgrat no tenir un bon record dels que manaven ( per sota de l'amo) em fa gràcia tornar-hi i parlar amb la gent...
      Els tips de jugar que m'havia fet davant d'aquesta ecola!!!
      i Anna, quantes espelmes a Santa Rita haurem de psar per arribar a bon port! Jo estic molt trista pels fets de diumenge...Mai m'hauria imaginat que podessim reviure aquells temps tan grisos!!!
      Petonets, Anna.

      Elimina
  8. Quin canvi més gran deu ser comparar on vas néixer i allà o vius ara. Són molt diferents en tots els aspectes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si noi, a més vaig venir d'un poblet petit vora Berga , que es diu Avià i vaig aterrar a Cornellà a l'època que venien gent d'arreu d'Espanya, jo tenia aleshores divuit anys i va ser com passar del dia a la nit...On sóc ara a Esplugues, mi trobo força bé perquè visc al peu de Collserola...
      Petonets.

      Elimina
  9. Quin goig, M.Roser retornar al lloc d'infantesa i poder-lo reconèixer, perquè amb els anys a vegades tot canvia tant...
    I molta més satisfacció de trobar gent que et conegui i saludi, gent amb qui recordar els vells/bells moments viscuts en aquell indret.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I gent que viu el pis on vaig neixer i fa gala de ser independentista...Deu ser perquè hi vaig deixar aires de llibertat!!!
      Petonets, Glòria.

      Elimina
  10. Hola mi querida M.Roser, asido muy bonito conocer el lugar donde naciste,creciste y estudiaste de niña, es un lugar muy bonito y tu eres una viajera incanzable.

    Saludos bonita, un fuerte abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me hizo ilusión volver a mis orígenes al cabo de los años y ver mi balcón luciendo la bandera de la democràcia...Seguramente es mi herencia! No te creas antes viajava más , ahora poquito, pero nunca muy lejos!
      Un beso grande, linda amiga.

      Elimina
  11. Quins records més polits, bonics i endreçats que tens, Roser... ¿recordes la infantesa com un petit paradís? Aquest ho sembla, i ara és teu, el portes dins i ens l'ensenyes: gràcies.
    Bona nit i pau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada com veus els meus records...Tot i ser el lloc on vaig neixer, no és però del que en tinc més bons records aquest es Els Prats de Rei, a la Sagarra i això que només mi vaig estar un any, després de nou a la colònia, però era un altre món, un poble de pagès on vaig ser-hi molt feliç...Ja saps que m'agrada compartir records...
      Petonets de bon dia, Olga.

      Elimina
  12. Gràcies per compartir aquestes fotografies tan intesament viscudes i extraordinàries en el record.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi els records són importants ( senyal que una ja té uns quants anys) i m'agrada tornar-los a reviure i compartir-los...
      Petonets, Olga i Carles.

      Elimina
  13. Hem fet tots plegats un viatge al passat, amb la protagonista. Això té mèrit!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. És que jo sóc molt de tornar als orígens i sempre que puc...Però quan hi ha molts records vol dir que també hi ha una pila d'anys!
    Petonets.

    ResponElimina
  15. ¡Hola Mª Roser!

    Un bellísimo repaso al pasado nos plasmas con detalle. Las fotos son preciosas y junto a tus letras, una se imagina como fue mas o menos tu niñez; y, es tan bonito volver un poco a las raíces, que yo me siento identificada en esté post que nos dejas. Y con esa música nostálgica de fondo, una se emociona... Precioso reina, precioso.

    Te dejo mi gratitud y mi gran estima.
    Un abrazo y se muy -muy feliz

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina!
      Fíjate, ahí di mis primeros pasos, y parece mentira lo bien que se conserva mi primer piso, mejor que yo, je, je...Pero a él lo pintaron y yo nunca llevo maquillage, no dicen que la arruga es bella???
      Yo he vivido en siete pueblos distintos y me gusta ir de vez en cuando a darme un garbeo, sobretodo a los viví de niña.
      Amiga dicen que cuando tienes muchos recuerdos para contar, han pasado delante de ti, muchas hojas de calendario! Me alegro que te haya gustado. Gracias.

      Muchos besitos y que el otoño te inspire muchas bellas palabras.

      Elimina