Subscribe:

dilluns, 9 de febrer del 2015

ABELLES GUERRERES...


Normalment ni vespes ni abelles, no acostumen a fer res, si no se senten amenaçades.
Una vegada , de joveneta, estava de vacances a un poblet de la Val d'Aran ( Salardú) i en tinc una  bona anècdota de les abelles...

Cada diumenge abans de la Missa Major , el mossèn beneïa el terme i tota la gent s'esperava  a la placeta de davant de l'església. Doncs resulta que en una de les parets hi havia un eixam d'abelles que feien estada en un forat. Ningú no ho sabia, però ves per on uns vailets se'n van adonar i van tenir la brillant idea d'agafar unes canyes i furgar on hi havien els animalons...No us podeu imaginar el què va passar a continuació: les abelles van sortir com un coet, atacant tothom qui trobaven! L'esverament de la gent va ser tant, que no sabien on amagar-se. Recordo a una senyora  que li va agafar un atac d'histèria ( no era per menys) i es va refugiar dins l'església. Es va treure el vestit ( per sort en aquell temps les fèmines grans, portàven viso), i tenia més d'una dotzena de picades...Alguns van caure per les escales de la placeta i a més de les picades que en sembla que no se'n va lliurar ningú, lluïen uns bons nyanyos...Fins i tot l'alcalde també va rebre i a sobre, algunes persones deien que ja li estava bé( que dolents som de vegades), perquè el culpaven de  l'accident. Qui més qui menys, tot el poble lluïa algun record de l'esdeveniment.

Jo que anava cap a l'església, a mig camí, vaig trobar uns galifardeus d'aquells que en aquelles edats els agrada gastar bromes i em van dir: No vagis a missa, maca, que et picaran les abelles...Jo ni cas, tota tibada! Però encara no havia fet vint metres, vaig sentir el brunzir dels animalons. En aquella època portava una bona "melena" i se me'n van ficar tres o quatre per dintre dels cabells, i jo vinga cridar i espolsar... Sort dels mateixos nois que em van ajudar i me les van treure, però l'esglai va ser gros...Tan gros, que durant molt de temps, només sentia el soroll d'una mosca i ja m'agafaven tots els mals...

Tothom es va tancar a casa i pels carrers no es veia ni una ànima, fins que cap el tard van venir uns homes força entesos en abelles, per solucionar el problema. Però no les van matar, no!
Els van omplir la casa de fum, que les "atonta", i a mida que anaven sortint les ficaven dins un sac i se les van endur a un lloc més adient per les bestioles. De fet, elles tampoc tenien cap culpa, si ningú les hagués molestat...Només lluitaven per la seva supervivència!


Tot un espècimen, d'abella!
Tota la família!!!
Abelles obreres atrafegades fabricant la bresca.
A cada cel·la la reina posarà els ous i  elles en tindran cura.

M. Roser, Algué Vendrells.

47 comentaris:

  1. Caram... bon escarment per tothom! Amb les abelles no s'hi val a jugar-hi, a casa en tenim un que hi és al·lèrgic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això ja és més greu, perquè amb una picada t'hi pots quedar...La natura també té les seves defenses!
      Petonets.

      Elimina
  2. Una anècdota ben divertida -picades a part, esclar. Sembla extreta d'un relat curt costumista… Havia de ser impactant veure tot aquell reguitzell de gent i insectes amunt i avall. A mi em fan molt de respecte. Aquest estiu, em va mossegar una avispa. Resulta que. sense adonar-me l'havia tret d'un foradet d'una tanca on havia fet el niu. Em va picar prop de l'ull. Sort que una amiga meva que és farmacèutica portava una pomada amb cortisona que m'ho va calmar de seguida. En fi, anècdotes per explicar, com la teva!
    Bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'asseguro que en aquell moment no ho va ser gaire de divertit, perquè la gent estava ben esfereïda...Però mirat en la distància, si algú ho hagués gravat, segur que ens hi faríem un bon tip de riure...
      I això que els bitxos mai m'han fet por, pensa que una vegada , a l'estiu, com que teníem el balcó obert tot el dia, unes vespes van fer el niu a l'estanteria, darrere uns llibres...Quan ens en vam adonar el vam treure, però em van fer pena, perquè els primers dies anaven ben desesperades!
      Petonets.

      Elimina
  3. Quina història, M. Roser! En vaig viure una de semblant a fira Alpens i pel Maig farà trenta-tres anys. Estava prenyada del meu fill i no vegis quins bots que feia.
    La culpa de l'escampada d'abelles fou del meu home i un amic que volen fer un favor a una amiga van decidir partir el rusc i hi va haver un esverament d'abelles per tot el poble.
    Les parades de la fira es van quedar sense clientela i se'ls van omplir d'abelles. La gent refugiada a la Fonda. La meva cunyada , el nebot de dos anys i jo trucant als autors del desori que paressin d'empipar les abelles des de la mateixa Fonda on hi havia la Centraleta del poble.Memorable. Quines batalletes!
    Ah, moltes gràcies per la música! Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, no m'estranya gens ni mica el teu esverament, mira que si arribes a parir de l'ensurt, he, he...
      Ja veig que tenim una batalleta en comú( jo sense panxeta)... La natura ens dóna moltes coses agradables, però de vegades també algun ensurt, els animalets s'han de saber tractar, que també són éssers vius!
      La música me la van posar, però la vaig triar jo, alguna vegada fa mutis...
      Petonets.

      Elimina
  4. Amb les abelles i les vespes, s'ha de vigilar molt. I crec que l única solució és confiar en els entesos... Quines històries!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Carme, però en el meu cas, com que va ser una trapelleria, no sempre és fàcil de preveure...Si. són gairebé com aquelles famoses històries per a no dormir!
      Petonets.

      Elimina
  5. Caram amb l'anècdota! A mi no m'hauria fet gens de gràcia, em fan força pànic aquestes bèsties. De fet, fa no massa temps vaig fer un post explicant que vaig descobrir un rusc just a la part de fora de la galeria, i ja me les vaig veure negres per treure'l d'allà, no sé si ho recordes. Realment, no sé què hagués fet si m'hagués trobat en aquella situació, hauria fugit com un esperitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que me'n recordo, precisament el dia que tu ho vas explicar , vaig pensar que jo també en faria un post, o sigui que em vas donar la idea...Home, t'asseguro que sentir aquell zum zum per dins els cabells, no era gens agradable, en canvi , a mi, no me'n va picar cap! Fora d'aquestes anècdotes, si prens les precaucions normals , no passa res!
      Petonets.

      Elimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Són molt venjatives les abelles.

    M'imagine la cara del capellà en veure aquella dona despullant-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla que en aquells moments, el capellà, el què menys es devia mirar era la dona, perquè també li va tocar còrrer i era un senyor força gran...
      Tu creus que són venjatives? Jo penso que és pur instint de conservació, que si nosaltres canviem les tornes i ens posem al seu lloc...
      Petonets.

      Elimina
  8. una anècdota força divertida, de la que vas sortir prou ben parada !!
    i segur que les pobres abelles estaven tant o més esglaiades què la gent...
    la imatge de l'abella és una preciositat !!
    ptns

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquells moments, perquè em van ajudar perquè sinó, potser m'hagués agafat un cobriment de cor...I tens raó, estic segura que les pobres abelles tenien tanta por com les persones. Si que n'és de bonica aquesta abella, i molts altres animalons, però cal observar-los amb una distància prudent...
      Petonets.

      Elimina
  9. De petit m'havia picat alguna abella i és molt dolorós.
    I ja de gran a La Pera em va picar una vespa (o com diuen al Baix Empordà: em va pessigar un avigot). Crec que encara fa més mal que l'abella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també me n'han picat( aquell dia no)...Els que hem viscut al món rural és el més normal que haguem provat la picadura de més d'un petit animaló! Recordo que ens hi posaven fang... I sí, fan més mal les vespes que les abelles, i això que aquestes pobres hi deixen la pell...
      Petonets.

      Elimina
  10. Deu ni do amb l'anècdota! Els hi tinc pànic aquests animalons

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi ara, ja m'ha passat la por, però durant un temps només sentir el brunzir d'una mosca , ja corria. L'únic bitxet d'aquests petits que no em fa gents de gràcia, són les aranyes...
      Petonets.

      Elimina
  11. Jo sóc de les que tota bestiola vivent em pica, els hi tinc autèntic pànic!!.
    Les picades, a part de doloroses, em deixen plena de ferides que triguen molt a curar-se. I et puc assegurar que n'hi ha molt poquetes que no s'hagin acarnissat amb mi.
    Només amb llegir-te ja em pica tot!! :(

    Aferradetes i molt bon dia!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si que estàs de pega , perquè a mi no em piquen ni els mosquits...Això és que deus ser molt dolceta! Moltes vegades a l'estiu veig gent que llueixen la vermelló d'els regals que els han deixat aquests insectes i jo ni una picadeta, per sort!!!
      No et rasquis pas , que és pitjor...

      Petonets i bon vespre.

      Elimina
  12. Una història molt ben explicada, l'enrenou que poden fer un grapat d'abelles enfurismades! Sort que és una espècie protegida i hi ha entesos que saben com tractar-les. No hem de fer enfadar a les abelles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que m'agrada explicar records infantils i batalletes de més gran...
      Si ens imaginem éssers gegants que venen a burxar a casa nostra, suposo que reaccionaríem igual que els pobres animalons...
      Jo no les faig enfadar pas, però és difícil evitar que la mainada faci trapelleries...
      Petonets :)

      Elimina
  13. Caram! Això és un atac de l'exèrcit abeller en tota regla, Roser. Vaja record tindràs de Salardú! Bueno, segur que ja hi devies tornar i alguns de bons et devien tapar aquest. De les meves experiències amb abelles, és veritat que només m'han atacat quan s'han sentit atacades. Una ben voluntària, de nena, per veure què passava, i ja ho vaig saber, ja. L'altra era dins d'una mota d'enciam i va ser sense voler perquè no la vaig veure. La fiblada t'arriba al cor en qüestió de segons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has vist quines aventures Teresa...Doncs tens raó, algun record hi ha més agradable...Pensa que hi vaig anar nou anys seguits! És clar tu curiosa de mena, volies investigar i l'abella t'ho va explicar amb fets...Jo diria que és més o menys com una injecció...
      Petonets :)

      Elimina
  14. A mi m'ha picat més d'una vegada alguna vespa però d'abelles no. Quina anècdota tan curiosa la que ens contes. Cuidem-les, que la mel que fan no té parangó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A canvi de la mel que ens endolceix la vida bé podem suportar alguna picada...Era ben bé per filmar-ho, però de darrere d'una finestra ben a cobert de les , amb raó, enfadades abelles...
      Petonets.

      Elimina
  15. De les abelles i formigues hauríem d'aprendre, en organització, proveïment i defensa.
    Bona contalla, per un vespre fred, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Olga, estan molt més organitzades que moltes societats humanes, i segur que si les observéssim bé com dius tu, en podríem aprendre moltes coses...(Sobretot defensa personal )....Moltes gràcies i petonets, avui amb fred, però sense vent...

      Elimina
  16. el meu sogre s'hi dedica, es dels que va a recollir els aixams per guardar-los i recollir després la mel. Ell sempre explica de la seva importància i que mai s'han de matar. Ens mataríem una mica de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord Joan, penso que les abelles s'han de protegir...Elles ens regalen la mel que és una petita "delicatessen" i encara que sigui per egoisme n'hem de tenir cura, ja que la mel és un aliment molt complert, que forma part de molts plats de la cuina mediterrània...Sou uns privilegiats, perquè us la podeu menjar acabada de sortir del rusc...Aquella bresca que regalima tanta dolçor...mm!!!
      Petonets.

      Elimina
  17. ¡Ay Roser!!! Como me he reído!.....Perdona! JaJa, es que me ha hecho un montón de gracia aunque no la tenga. Esto de las abejas y la señora que fue a refugiarse en la iglesia con sus picaduras. Bueno, esto no es para reírse eh!, pues hay personas alérgicas que una picadura de abeja puede ser mortal. Pero lo que pasa es que lo has escrito con mucha gracia.
    Me ha encantado el relato y he pasado un rato agradable.-
    Te dejo mi gratitud y mi estima siempre.
    Un abrazo y se muy muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina!!!
      No hay nada que perdonar, yo, ahora, cuando pienso en ello, también me río...Visto desdes la distancia, yo me imagino la escenita y si que es para reirse.
      Ahora bien, en aquel momento se nos quito a todos de golpe el sentido del humor, sustituido por el sentido del terror...Por suerte no havia nadie alérgico!
      Si esto hubiese sucedido ahora, habria un monton de grabaciones, para poder ver la situación desde fuera, pero en aquellos tiempos...
      Celebro que te hayss reido un ratito aunque haya sido a mi costa, je, je...
      Muchos bessitos y sonrisas para ti.

      Elimina
  18. doncs vas tenir molta sort que no et piquessin a mi una vegada em va picar una abella a l'orella i et puc assegurar que el mal va ser terrible i l'orella semblava la d'un elefant i em va durar uns quants dies la inflor, seran bufones però en el meu cas jo només vaig cometre l'error de topar accidentalment contra una branca baixa d'un arbre i ves per on hi havia una abella

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si que vas estar de pega, però de vegades el senyor "Murphi" ens juqa males passades...Si que vaig estar de sort, però la meva obsessió era que no se'm fiquessin a les orelles, t'imagines? Ara el zum-zum, era per apretar a correr i no parar...
      Petonets.

      Elimina
  19. Les picades d'abella a part del mal que fan poden tenir molt males conseqüències. Entenc el teu ensurt i el teu esverament i la por que et va quedar després de l'experiència.
    I encara bo que la cosa quedes en picades i nyanyos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si noia, hi ha persones que només una picada d'abella, els pot portar greus conseqüències...Però jo vaig tenir sort, gràcies als nois que em van ajudar, el més curiós és que no em piquessin, és clar que si ho fan, elles s'hi deixen la pell...
      Petonets.

      Elimina
  20. Molt divertida l'anècdota, es clar que quan t'hi trobes no ho és tant. Entenc el pànic que et fan. Jo en veure'n una ja corro, també m'han picat algunes vegades, encara que mai tinc clar si són vespes o abelles.
    Una abraçada M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'asseguro Anna que, en aquell moment, ningú ho va trobar divertit...Però a mi ara no em fan pas por, el temps fa que oblidem les situacions desagradables...
      Dona, si se'n va a buscar una altra víctima, és una vespa, però si es queda garratibada, és una abella...Tot i que quan et piquen suposo queno et dediques a investigar, he, he...
      Petonets.

      Elimina

  21. El meu oncle era apicultor i, en aquest sentit, pots imaginar-te el records que tinc de la infantesa. Després, de gran, tinc unes quantes experiències amb abelles. És un món el seu, ben fascinant, i sovint en els meus viatges han format part d'alguns moments inoblidables i, àdhuc, d'alguna corredissa!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo que és una feina molt bonica i n'obtens un regal molt dolç...Normalment a les persones que si dediquen no els piquen. Sí ja sé que van protegits però no sempre, com tot s'ha de tenir experiència...
      És ben curiosa la manera que tenen d'organitzar-se, la natura sovint és tant sorprenent !!!
      Petonets, camí del teu Far.

      Elimina
  22. Sembla una escena de pel·lícula còmica. Que bona!. Qui més qui menys crec que molt poca gent s' escapa d' algun ensurt amb les abelles. En la meva primera experiència, deuria tenir 12 anys, me'n van picar 4 de cop. Des de llavors les vigilo sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tens raó ja, vist des de la distància sí, però en aquells moments t'asseguro que ningú tenia ganes de riure...Penso que els animals s'han de respectar, però des d'un distància prudent...
      Petonets, Montse.

      Elimina
  23. Ostres, quin post més visual, quina angunia!! Encara que m'alegro que no les matessin

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si noia, els bitxos es veuen molt bé... Angunia no, pobretes elles, que si no les molesten no fan res...Mai s'han de matar, ja que donen molta vida!
      Petonets.

      Elimina
  24. Jajajaaaa, M. Roser, això és molt millor (com a anècdota) i molt pitjor (quant a danys) que la meva aventura del passat d'estiu amb els ramats d'ovelles... Vist des de la distància, és una aventura molt divertida. Jajajaaa, ja m'imagino la pobra dona sque portava viso!
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tu ves rient, però ja m'hauria agradat veure't fer una cursa amb les abelles, he, he...Tens raó , vist des de la distància, és divertit, llàstima que aleshores encara no hi havia vídeos ni estris d'aquests que graven al moment, perquè ara tindria una mini pel·lícula de terror, per posar al blog...Sort que en aquella època les dones grans encara duien viso, perquè sinó me la imagino amb calces i sostenidors, doncs la por, no té vergonya...
      Molts petonets, Montse.

      Elimina