Aquest text el vaig escriure després de llegir un conte de Sergi Pàmies, del llibre "La bicicleta estàtica". Tracta d'una parella que decideixen anar per camins diferents i es retroben després d'uns quants anys. Parlant de les raons que els havien dut a no voler continuar junts, la noia li diu: "Hauries hagut d'insistir" ( títol del conte), però continuen cadascú fent el seu camí. Com que no em va agradar el final, me'n vaig fer un a la meva mida...
INSISTIRÀ
Mentre camina pels carrers il·luminats pels colors, amb matisos suaus, del capvespre, l’acompanya el record de la frase del retrobament. “Hauries hagut d’insistir”,...
Quan arriba a casa s’asseu a la primera butaca que troba, amb el cap
entre les mans, sense ni tan sols encendre el llum. La penombra li anirà bé per
pensar.
No acaba d’entendre perquè ho van deixar córrer, pensa que ell li va
donar tot el que creia important, sense escatimar res, i ara, amb la
perspectiva del temps, li costa entendre la causa de la ruptura...
Però, de sobte, inspirat per un
raig de llum que entra per la finestra( avui és lluna plena), pensa que potser no va fer el què necessitava una persona sensible com ella : portar-li
l’esmorzar al llit com a regal d’aniversari, regalar-li una rosa quan no
tocava...Mai l’havia acompanyada en les seves passejades nocturnes a la vora del
mar, imprescindibles per a ella, ni li havia dit t’estimo, contemplant els
estels...Ara ho veu clar; se li van oblidar totes les petites coses que
segurament l’haurien fet feliç!
Mira el rellotge i veu que són
les nou. Un somriure plàcid, li il·lumina la cara... Es posa les esportives i
se’n va corrents cap a la platja. Insistirà!
.jpg)
M. Roser Algué Vendrells
Roser,
ResponEliminaUn final obert. La foto és persuasiva, ella es deixa besar la mà... potser se'n sortirà.
Fita
Suposo que com que ara té les coses més clares, segurament la història tindrà un final feliç...
EliminaBona nit, Xavier.
M'agrada la reflexió que fa ell, la majoria de persones no se n'adonen que aquests petits detalls són importantíssims. M'ha agradat molt el teu relat a mida, esperem que li digui que sí. De fet, no ho veig tant com insistir sinó com tornar-ho a provar d'una manera més íntima, renovada. Perquè si insistís cometent els mateixos errors que abans, el resultat seria el mateix. Bon cap de setmana, M. Roser!!
ResponEliminaL'important, és que ara ell s'adona dels errors que va cometre en el passat i segur que tindrà clar com fer-ho per esmenar-los...En aquest cas és insistir, canviant de tàctica. De moment, ella, avui tindrà companyia en la seva passejada per la platja...
EliminaPetonets bon diumenge.
ResponEliminaPetites grans coses, M. Roser.
Petons dominicals, des de El Far!
Ai Jordi, és que n'hi ha que no hi veuen més enllà del nas...Però ara sembla que ha vist la llum!
EliminaPetonets voladors, cap El Far:)
Jo com en Jordi, no penso pas que aquestes coses siguin petites... Se li van oblidar coses ben importants. Però si insisteix... Potser...
ResponEliminaJo tampoc ho penso, però ell no els hi donava cap importància...Ara té una altra oportunitat i podrà rectificar...De moment ja ha fet el primer pas!
EliminaPetonets de bona nit.
Bon final! Segur que es donaran una segona oportunitat que sabran aprofitar. Aquestes "petites" coses són les que demostren l'estimació i les que donen sal a la vida.
ResponEliminaDaixò es tracta Glòria d'aprofitar les segones oportunitats que la vida ens dóna...
EliminaSembla que ell ara ja ho té clar...
Petonets, Glòria.
mai és tard per adonar-se'n i molt menys per posar-hi solució, que insisteixi que trobarà el premi
ResponEliminaTens raó Joan mai és tard per rectificar...Ella es sorprendrà, quan el vegi arribar a la platja, disposat a fer-li companyia...
EliminaBon vespre.
M´agrada M.Roser.
ResponEliminaSegur que en surtira, bueno depden de l´escritora.Jo crec que "quien la sigue la consigue".
Penso que si que li sortirá bé.Ens hes deixat un final perque pensem el que volguem ¿oi?
Petonets amb olor a pólvora fallera.
És clar, noieta d' això es tracta, que cadascú s'imagini el final que més li agradi...
EliminaUi, ja començo a sentir l'olor de la pólvora, sembla que aquest any tindreu bon temps i això per les festes, sempre va bé!
Petonets, Montserrat.
La Sílvia ho diu molt bé. Canviar les paraules conservant el missatge...hi ha somriures que diuen SÏ.
ResponEliminaBon diumenge, maca.
Totalment d'acord, segur que ara ell farà l'impossible per esbrinar quines coses són les que la faran feliç...Si juga molt!
EliminaBona setmana, Montse.
Molt bon final, no se com era l'altre, però almenys aquí hi ha el camí obert a l'esperança de que tot acabi bé.
ResponEliminaPetonets de diumenge
Al final original, cadascú continuava el seu camí, i ell es quedava amb el dubte de en què havia d'haver insistit...És que a mi m'agraden els finals feliços, com als contes!
EliminaPetonets també per tu, Anna.
Per a mi aquests petits detalls ho són tot. Els homes són cecs.
ResponEliminaI tant noia, de vegades sembla que "tinguin pa a l'ull"...I costen tan poc els petits detalls...
EliminaBon vespre, Helena.
Es podria trobar que ella ha refet la seva vida -uns quants anys són molts- però bé, almenys ho haurà provat.
ResponEliminaNo recordo si algun dels dos havia refet la vida, però quan es tornen a trobar tots dos són lliures...Encara que passi el temps, sempre queda una mica de caliu, la gràcia està en saber revifar-lo...
EliminaBon vespre Loreto.
Donem, doncs, una segona oportunitat a aquesta parella amb el final obert que els proposes. Ja veurem si els anys transcorreguts entremig hi estaran d'acord o també tindran alguna cosa a dir-hi...
ResponEliminaUna forta abraçada!
Els anys són savis, Montse, i segur que sempre tenen alguna cosa per dir-hi, la gràcia està en saber entendre el missatge...Tot depèn d'aquesta passejada vora mar...
EliminaPetonets Montse.
L'amor està fet de petits detalls, de petits instants ...
ResponEliminaallò que realment el manté viu dia rere dia.
M'agrada aquest final, potser sigui un bon principi.
Aferradetes :)
Penso que l'amor sempre ha de tenir present el què pot fer feliç l'altre, i cada dia se n'ha de tenir cura, com si fos el primer...
EliminaM'agrada això d'un final, que pot ser un bon principi!
Petonets Lluneta.
Un final esperançador.
ResponEliminaI tant Novesflors, i vora mar i mirant els estels , és un bon lloc per tornar a començar...Potser avui li dirà, t'estimo!
EliminaPetonets de diumenge.
El gran abisme que de vegades separa les dues parts d'una parella. La manca de detalls de mostrar els sentiments, acaba generant una mancança que a la llarga esgota. I generalment la part mancada sol ser la dona (en les parelles heterosexuals). Si el teu protagonista se n'ha adonat i és capaç de revertir aquesta situació potser encara tindrà una oportunitat. Però va una mica a persones, em temo. Quan no surt, no surt...
ResponEliminaPer cert, que aquest llibre d'en Pàmies em falta, m'acabes de recordar que l'he de llegir! Però no, que no estic enganxat a comprar llibres, eh? Que ho deixo quan vulgui...
No et preocupis , és una addicció que no fa mal aquesta...Veus, a mi el Pàmies no m'agrada gaire, ves per on!
ResponEliminaÉs que la falta de comunicació entre les parelles, sempre té conseqüències adverses, perquè costa saber el què pot fer feliç a l'altre...Sobretot com dius tu, si es tracta de mostrar sentiments. I és que molts es pensen que ser sensibles els fa més febles, i és clar, ells volen ser molt "machitos"...
Però de vegades, la vida, dona una segona oportunitat i se n'ha de saber treure partit. Estic d'acord que això depèn de les persones, però també es pot canviar, si un s'ho proposa.
Bona nit, XeXu.
Com que no he llegit l'original, ja m'està bé el final que tu hi dediques. Segurament és més acollidor i benigne, com tu mateixa.
ResponEliminaBon dilluns, Roser
Vaig pensar que si entenia el què ella volia, potser tindria una segona oportunitat...Només depèn d'ell que la sàpiga aprofitar...Moltes gràcies per les teves amables paraules! Estic escoltant el teu pregó de sant Jordi de l'Ateneu Barcelonès a estonetes i el trobo molt interessant. Tot un honor, ser la primera dona que el fes...
EliminaPetonets, Olga
M'agrada l'optimisme que desprens amb tot el que penges al blog. A mi els contes del Pàmies també em provoquen per escriure un final diferent. Potser en la literatura són "sospitosos" els finals feliços i la majoria dels escriptors els defuig. Diuen que així reflecteixen millor la vida, però en la vida hi ha de tot.
ResponEliminaHola Mònica, moltes gràcies...La vida ja és prou grisa de vegades, dons uns tocs d'optimisme sempre van bé!
ResponEliminaSi t'he de dir la veritat, a mi el Pàmies no m'agrada gaire, aquest el vaig llegir de casualitat. A mi m'agraden els finals feliços, ens permeten somniar i tens raó a la vida hi ha de tot, sinó seria molt trist, tot plegat.
Petonets de primavera.