MIRANT ENDINS

Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.

Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques, il·lusions i somnis que estant adormits esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.

Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil·les pel riu de les pàgines transparents i clares, tot fent moure la barca de la meva mà.

"Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l'ha llegit i li ha donat una dimensió que l'escriptor sol no és capaç de donar-li ". MIQUEL MARTÍ I POL

M. Roser algué i Vendrells

SIN FRONTERAS...

Como podeis ver mi blog es en catalán, porque es como yo escribo habitualmente.

Sin embargo algunas personas de allende nuestras fronteras lo han visitado y les ha gustado, aún sin entenderlo. Supongo que la composición de fotos, poemas, prosa...

Yo tengo un poema escrito en castellano y otro traducido. Aunque no me gusta traducir porque pienso que pierden su frescura y a veces es difícil poder plasmar la misma idea en otro idioma.

Para todas las personas sensibles que pasen por mi blog deseándoles dulces sueños.

LA NANA DE LOS PAJARITOS

Tu que te despiertas muy de mañana

con un llanto tan chico y desvalido,

no penes más, cual pájaro en el nido;

a tu vera, te cantaré una nana.


Sinfonia de amor, mi niño sueña;

indos pajaritos serán el coro,

cristalina voz con reflejos de oro;

entre las mías, tu mano pequeña.


Tristes gorriones harán los clarines,

la bella alondra, arpegios de plata
,
los ruiseñores suaves violines.


Melodia de acordes infinitos

te arrullará cual celestial murmullo;

será la nana de los pajaritos.


M. Roser Algué Vendrells

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si són propis de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint, no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel, deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

Si tot aquest enrenou el fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

M. Roser Algué Vendrells

LLÀGRIMES D'ESTELS

Aquesta setmana els que hagin tingut la sort de romandre en algun poblet de muntanya allunyat de la contaminació lumínica, hauran pogut admirar la pluja d'estels, coneguda popularment com "les llàgrimes de Sant Llorenç".

Recordo que, un any, aquests dies vaig passar-los al poble de Taradell on, malgrat la proximitat de Vic, es veuen unes nits força estrellades. Vam pujar a les Pinediques i, estirats a terra, contemplàrem, amb gran concentració, les línies lluminoses que apareixien al cel, a una velocitat vertiginosa.

Remenant els meus papers he trobat aquestes imatges poètiques que m'han semblat escaients.

Si totes les paraules boniques escrites pels poetes, volessin en llibertat com petites gavines, hi hauria un núvol de flors, amors, il·lusions i tendreses, en un cel de somni...

Com milers d'estrelles !

M. roser Algué

EL MEU PI

Ja fa uns anys, a l'època en què la meva vena poètica estava més a flor de pell, cada diumange al matí anava a fer una passejada per la serra de Collcerola. Quan els meus peus ja havien dibuixat un munt de petjades sobre el camí, sovint polsós, m'assèia a reposar sempre a l'ombra del mateix pi. Aleshores treia una llibreta i un llàpis de la bossa, i deixava que la meva imaginació fluís lliurement, mentre m'extasiava amb la panoràmica que contemplava des del meu recer ombrívol.

Ben pensat, aquell pi, bé es mereixia el meu homenatge...


EL PI DE COLLCEROLA

En un indret al bell mig de la serra,

ple d'argelagues i matolls florits,

s'alça un sol pi, dominant la carena

i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la cara,

la seva ombra em serveix de recer

i embadalida contemplo el paisatge...

tanta bellesa em fa sentir més bé.


I quan distreta alço la mirada,
veig que allà, al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

I tanta pau sovint em reconforta

i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia...
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins.



M. Roser Algué Vendrells

FESTA MARINERA



Avui 16 de juliol és la Mare de Deu del Carme, la festa de la gent de la mar ...

A mi em plau fer un petit homenatge a les dones que sovint pateixen en silenci, mentre esperen l'arribada de les barques que intueixen a la llunyania.

I també a la mare que es deia Carme, tot i que ella era de terra endins...


EL FAR
( LES DONES DE LA MAR)

Dalt unes roques, lluint a ple dia,
tot dominant del mar la immensitat,
s’aixeca acollidora i fent de guia,
una ermita, i un far al seu costat.

Els pescadors, quan surten amb la barca,
no el perden mai de vista, perquè amb sort,
encara que la mar bufi encrespada,
guiats per ell, retornaran a port.

Mentre, les dones, les mares i filles,
resten totes soles ben a prop del mar
i tot feinejant i adobant les xarxes,
callen i preguen, pensen en el far.

I com cada any la diada del Carme
colles de dones i homes de la mar,
des dels més grans a la gent més menuda,
hi van en romeria, cap al tard.

I sola en un racó, mig amagada,
hi podreu veure una pobreta nena,
una nena petita i dissortada
evitant fer notar la seva pena.

Que tot mirant la Verge marinera
amb els ulls plens de llàgrimes de dol,
diu: - Tu no en tens la culpa, Mare meva,
no en tens la culpa del meu desconsol!

És la necessitat de sobreviure
que porta els nostres homes a la mar,
la que m’ha deixada sense pare
i a grans penúries m’hauré d’enfrontar.

I quan jo sigui una dona casada,
també el meu home serà pescador
i pot ben ser que una altra torbonada,
em torni a renovar aquest vell dolor.

I és que les dones, les mares i filles,
de pescadors i de gent de la mar,
patim sovint angoixes i fatigues...
però sempre confiem en el teu far.

M. Roser Algué Vendrells

POESIA SOLIDÀRIA

La meva escola Folch i Torres d’Esplugues de Llobregat va participar en el projecte POESIA EN ACCIÓ que intenta, per mitjà de la poesia, promoure entre els infants la solidaritat i el respecte per a totes les cultures.
Van escollir un poema del Gerard, un nen de 6è, i un de meu, per formar part del llibre: “Poemes per a un món millor”.
El dissabte 20 de juny, vam anar a llegir-los a l’Ateneu Barcelonès. Va ser una experiència agradable, sobretot pel Gerard que estava molt il·lusionat.
Tan de bo aquest llibre sigui ple de granets de sorra solidària que motivin, a qui el llegeixi, a lluitar per aconseguir un món millor on tothom pugui ser una mica més feliç.

PAU= AMOR

Si tingués la màgia d’un heroi,
dels batzuques faria canals d’aigua
i dels tancs mànegues.

Dels insults, poemes,

de les ferides, tires de colors,
de les guerres, balls populars,
dels soldats, pallassos,
de la sang, suc de maduixa,

de les granades, ous de Pasqua,
dels uniformes de camuflatge, disfresses d’elefant,
de les espases, bats de beisbol per jugar,
de les bombes, globus de festa,
dels escuts, taules de te,
de les llances, estris de camp
i de les punyalades, abraçades d’amor.

Gerard Madurell

A UN INFANT

- Qui ets que plores tan fluixet a prop meu
en la foscor de la nit,
quan tot resta en silenci?

- Sóc un infant perdut entre la boira
caminant sol i trist,
pobre, cansat i tremolant de fred.

Sense ningú que,
a l’hora dels bells somnis,
em miri dolçament
i em bressoli amb amor
fins que la son em guanyi.

Sense ningú que,
en la fredor de l’alba,
m’embolcalli amb tendresa
i em vetlli quan la por
entristeix el meu son de nen pobre.

Vols donar-me la mà
perquè en les negres nits,
no tremoli de fred
ni em desvetlli la por?

- Vine, petit infant,
caminarem plegats.
Jo t’adormiré amb cançons de bressol
i vetllaré el teu son.
I si alguna llàgrima
et desperta quan dorms,
eixugaré el teu plor
i et besaré el front.

Somriu, petit infant,
Ja no estaràs més sol.

M. Roser Algué Vendrells