Petiteses

2012-01-29T09:00:00.005+01:00

Com que sembla que l'hivern ara ja s'ha decidit a venir-nos a veure i quedar-se, he volgut posar aquí aquesta "nit a la masia", un poema d' hiverns, d'un passat que ens porta bons records , si som de la quinta dels que en tenim un bon feix per explicar.

La escrit l'amiga Imma Cauhé del blog Viatges i altres. És filla de la coneguda i excel·lent poetessa de Sant Feiu de Llobregat, la Joana Raspall. Ella no si dedica , però de tant en tant, podem veure que la genètica, sovint es fa palesa ...

Aquesta era la masia de la seva família, a Gelida.

UNA NIT A LA MASIA

Allà esperant l'escalfor

d'aquell vell escalfapanxes,

recordant les nits alegres

que vivíem amb els pares,

cremant vells ceps de la vinya

i a les brases fent torrades,

botifarra i cansalada.

Els germans allà jugàvem:

penyores i jocs de taula,

en el foc que il·luminava

hi miràvem flamarades.

No toquis els troncs encesos

i ves en compte amb les brases,

pensa que surten guspires

i et poden saltar a la cara!

Quines nits més amoroses...

Per distreure la mainada,

eren contes i joguines

i cançons desafinades.

Les flames de les espelmes

movent-se desesperades,

amb moviment de va i ve

seguint la música ballen.

Arriba la negra nit,

tots cansats per la vetllada,

sense ni tele ni ràdio

ja s'ha adormit la canalla.

Imma Cauhé

2012-01-22T09:00:00.008+01:00

CERTAMEN DE POESIA
(infantil i juvenil)

Ja fa un temps que col·laboro amb la revista digital Lo Càntich. Aquest any passat van organitzar un concurs de poesia infantil i juvenil i jo vaig formar part del jurat. Ara han editat un poemari amb tots els poemes premiats i finalistes, per tal que cadascun dels participants en tingui un record. Van ser molt amables i em van oferir fer el pròleg . A mi, em va fer molta il·lusió.

http://www.bubok.es/libros/208824/Silenci-Sensacional----poemari

Pròleg

Fer el pròleg d’aquest recull de poemes infantils i juvenils...Tot un repte!
Però he pensat que la poesia em volia fer un regal, perquè jo sempre me l’he estimada molt i he procurat que els infants i adolescents, tinguessin una actitud poètica davant la vida.

A les meves classes les parets estaven plenes de poemes, com si fossin quadres, tant se val l’edat de l’alumnat. Puc presumir que, fins i tot els més petits, aprenien a llegir bo i contemplant-los. Solíem jugar a veure qui trobava el poema que jo llegia i estic molt satisfeta dels resultats obtinguts. Qualsevol tema que tractàvem a la classe tenia el seu poema i si no en trobàvem cap, ens l’inventàvem. Quan els llegia a la classe, em deien:- “ Roser, es nota que sents el que estàs llegint”... Penso que d’això es tracta, de saber-ho transmetre.

Però, és clar, també havien d’aprendre a fer- ne... Hi ha molts exercicis que ho permeten, però jo preferia que s’expressessin lliurement, sense dirigir-los. Després els ajudava a acabar-los d’arrodonir i, a més a més, cada any fèiem l’àlbum de poemes de la classe.

Si que recordo una activitat, una mica guiada. Quan en Miquel Martí i Pol va fer setanta anys, amb el títol del seu poema “Plou i fa sol”, cadascú se’n va inventar un de diferent i en vam fer un recull per felicitar-lo.Va ser una activitat molt maca.

M’oblidava que aquest és un concurs de poesia digital...i sembla que l’ordinador no és massa poètic...però si aconseguim que els infants i adolescents siguin sensibles, el llapis, el bolígraf o l’ordinador, només seran els estris que us facilitaran compartir amb els altres els vostres sentiments.

Moltes felicitats a tots i a totes, ja que pel sol fet de participar, demostreu que teniu un gran cor amb molts calaixets per guardar-hi tot el que us ha impressionat en alguna ocasió ...

I, sisplau, no us quedeu aquí...Us llenço un petit repte, com si fos una pilota:

Poesia , busca poetes i poetesses per transmetre a tothom un xic de sensibilitat...qui l’entoma?

M. Roser Algué VEndrells

Avui el poso aquí, perquè si l'adquiriu, podreu veure la qualitat dels poemes i és que els infants i joves també tenen moltes coses per dir i saben compartir sentiments. Si voleu saber com aconseguir-lo, cliqueu el link que hi ha sota el llibre. Espero que tot plegat us agradi...

2012-01-14T22:04:00.001+01:00

ANY NOU, PRIMERES FLORS.

Som al gener i quan ens pensàvem que passaríem de la tardor a la primavera, sembla que en alguns llocs comença a treure el nas l'hivern. Les primeres flors de l'any (d'un àrbre fruiter), van obrint-se camí, contemplant embadalides un paisatge mai vist, però ja intuït en la història genealògica de l'arbre, que la natura ha anat forjant any rera any...i no voldríem pas que de cop i volta unes glaçades engelosides, malmetessin aquests petits tresors, font de vida. Després vindran les abelles a libar el seu deliciós nèctar i fabricaran una mel, que els àngels i cantaran...

Doncs sí, els ametllers ja comencen a ser una delícia per a la vista i l'olfacte.

La nostra llengua és molt rica en refranys i dites que de vegades es contradiuen, però aquest cop ens en regala una, que només cal alçar la vista per comprovar la seva veracitat :

PEL GENER,
FLOREIX L'AMETLLER.

Dolçor de mel

taques de neu rosada;

Flors d'ametller.

M. Roser Algué Vendrells
***Per a la Carme, que avui fa un canvi important de dècada...

Col·lecionista de sentiments

d'il·lusions i de tendreses,

de somnis i d'aquarel·les,

de colors, de llums, de sols,

de nits, de llunes i estrelles

i de flors fetes ramells...

Carme, tu sempre ens sorprens,

col·leccionant bons moments!

2012-01-05T20:44:00.006+01:00

3 - RECORDS DE REIS...

1r - Quan jo era petita , a casa, érem pobrets i alegrets i , es clar, els reis una mica minsos. Recordo que l'endemà de la Festa, totes les nenes portàvem les joguines a l'escola. Com que vivia en una colònia tèxtil, hi havia molta diferència entre el que duiem unes i altres. Algunes companyes eren filles de families amb possibles ( els que manaven) i estaven especialment afavorides per ses Majestats...Recordo, sobretot, unes nines de somni, equipades amb tots els complements possibles i la cosa anava degenerant a mida que l'estatus social era més baix... Jo que des de ben petita tenia un de sentit de la justícia força arrelat (tot i no ser-ne conscient), no entenia aquestes diferències que no tenien res a veure amb portar-se bé (com era el meu cas) o no... Fins que un any , que les minses joguines anaven acompanyades d'una carta dels Reis, vam reconèixer la lletra del pare...

Recordo que per a mi va ser com un alliberament i vaig tenir la resposta a un munt de preguntes...Jo tenia cinc anys!!! Els germans ho vam acceptar molt bé. Els anys següents, jugàvem a veure qui trobava algun paquet sorpresa i la il·lusió era la mateixa...

2n - La primera vegada que vaig veure els Reis tenia nou anys, anaven amb cavalls i només els acompanyaven els tres patges. Aleshores vivíem a un poblet de la Segarra i recordo que plovia a bots i barrals i tot era bastant fosc. Mai més vaig sentir l'emoció d'aquella nit rúfola, que malgrat està de tornada de tot, era una escena tan autèntica , que va ser una nit de Reis de les que guardo més bon record...

3r - Aquesta és una anècdota de gran, quan ja era tota una mestra d' escola. Sempre que puc vaig a veure la cavalcada del poble i un any estava molt a prop del lloc per on havien de passar els Reis per pujar a l'ajuntament. De cop i volta , veig que el blanc ve tot decidit , em dóna la mà i em diu:- Ja s'ha portat bé aquesta senyoreta? No us enganyo si us dic que vaig sentir una esgarrifansa ... Tots els infants que hi havia a la vora es van quedar bocabadats de la meva familiaritat amb personatges tan importants (era un pare de l'escola , és clar)... Perquè veieu que les il·lusions no tenen edat !!!

Que els Reis us portin molts regalets ( o potser carbó)... i que , a més d'aquesta nit, mantingueu sempre la il·lusió per les coses.

M. Roser Algué Vendrells

Quan ja estava a punt d'acabar el post he trobat aquest poema de la Dolors Montserdà ( 1945-1919),
que jo gairebé me'l sé de memòria i no recordo on el vaig aprendre. M'ha semblat que estaria bé posar-lo un dia de Reis... això si, tingueu els "klinex" a l'abast de la mà...

LA NIT DE REIS

Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”

Dolors Montserdà

2011-12-22T17:48:00.000+01:00

Aquest primer dibuix fet amb el Paint, és per desitjar-vos a tots i totes un BON NADAL i un BON ANY i que es facin realitat tots

els vostres somnis.

La mar en calma,

silenci blau,

l'estrella brilla...

És Nadal !

M. Roser Algué Vendrells

2011-12-13T22:31:00.000+01:00

A UN INFANT

-Qui ets que plores.

tan fluixet a prop meu,

en la foscor de la nit,

quan tot resta en silenci?

-Sóc un infant

perdut entre la boira,

caminant sol i trist,

pobre cansat

i tremolant de fred...

Sense ningú que,

a l'hora dels bells somnis,

em miri dolçament

i em bressoli amb amor

fins que la són em guanyi.

Sense ningú que,

en la fredor de l'alba,

m'embolcalli em tendresa

i em vetlli quan la por,

entristeix el meu son de nen pobre.

Vols donar-me la mà

perquè en les negres nits,

no tremoli de fred

ni em desvetlli la por?

-Vine petit infant,

caminarem plegats.

Jo t'adormiré amb cançons de bressol

i vetllaré el teu son.

I si alguna llàgrima

et desperta quan dorms,

eixugaré el teu plor

i et besaré el front.

Ni tu ni jo, petit infant,

estarem mai més sols...

M. Roser Algué Vendrells

2011-12-04T10:00:00.001+01:00

COMIAT

Aquest post vol ser com un adéu a l'any Maragall.

Joan Maragall va néixer al carrer Jaume Giral n 4 de Barcelona, al Barri de Ribera. El fet de viure en plena Ciutat Vella,amb una gran densitat de població i amb unes condicions de vida molt dures , el va marcar profundament . Suposo que això el va impulsar a buscar en la natura, allò que li mancava, i plasmar-ho en els seus escrits.

En un dels seus poemes ens parla de quant era petit i vivia en aquest carrer. De fet de records d'infantesa en podem trobar en tota la seva obra, tan en poemes, com en prosa.

SOL SOLET
Quan jo era petit
vivia arraulit

en un carrer negre.

El mar hi era humit

però el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep

el bon sol solet,

lliscava i lluïa

pel carreró estret.

En món cos neulit

llavors jo sentia

una esgarrifança

de goig i alegria.

És curiós que tot i ser genuïnament urbà, esdevé el poeta del paisatge. De la muntanya i del mar

En els seus poemes parla dels llocs que el van emocionar especialment.

VISTES AL MAR

(fragment)

Dues coses hi ha

que al mirar-les juntes

me fan el cor més gran:

la verdor dels pins

la blavor del mar

M. Roser Algué Vendrells

2011-11-27T10:00:00.001+01:00

LA TARDOR

Tardor...l'estació de l'any nostàlgica per excel·lència. Jo li solc dedicar quatre versos, que fan palès el meu tarannà melangiós, segurament perquè vaig néixer un mes d'octubre, al bell mig d'un paisatge de colors una mica emboirats...

Tardor...simfonia de colors

que et captiven la mirada,

amb matisos d'or i vermells de foc.

Nits clares de lluna

i capvespres fantàstics,

sota un cel de somni.

Pescadors a l'aguait

d'una mar encrespada,

esperant, sempre, que arribi la calma.

Enyorances d'amors somniats

i d'il·lusions perdudes,

que mai seran realitat.

Tardor...sensacions indefinides

i per als cors sensibles...

un bell cant de melangia.

M. Roser Algué Vendrells

2011-11-20T10:00:00.002+01:00

UN NADÓ UN POEMA

Aquests dies de pluja tan tardorals, em van bé per a revisar papers esborrallats de paraules , guardats al fons d'algun calaix i de vegades faig troballes que ni recordava que les tenia. N'he triades unes quants per a fer algun post.

Entre les moltes coses que he recuperat, hi ha uns poemes que vaig fer per uns nadons de la família d'una casa rural, on vaig anar durant força temps. Com que el primer poema els va agradar...jo vaig continuar. Primer van tenir un nen (l'hereu), ara tocava una nena (la parelleta) i després una altra nena (família nombrosa). A partir d'aquí els vaig dir que potser, ja en tenien prou de quitxalla, perquè a mi ja se m'havia acabat la inspiració...És veu que s'ho van repensar, ja no en van tenir més i jo vaig respirar, perquè si en venia un altre , quin compromís!!! (Això és humor en un dia de pluja).

El PETIT NARCÍS

Les campanes del poble

repicant dia i nit,

recorden que a Can Massa

ara hi ha un nen petit.

No volen fer silenci

perquè al petit nadó

també volen cantar-li

dringadora cançó.

És xic però es fa sentir

amb una veu petitona;

si a la nit no pot dormir,

al llitet la mare el gronxa,

Si el pare li diu cosetes

posa cara d'angelet,

es deixa fer ball manetes

i s'adorm ell tot solet.

I quan arriba un nou dia,

a l'entorn del seu bressol

se sent una melodia...

com el cant d'un rossinyol:

Nascut a prop de Girona

t'havies de dir Narcís;

mirar la teva carona

és com veure el paradís.

M. Roser Algué Vendrells - 1996

2011-11-13T11:00:00.002+01:00

EL GALL PERICO

El gall Perico, era el més eixerit i el més cantaire i ufanós del galliner. Però un dia , de tant cantar perquè sortís el sol, es va quedar sense veu.

A la matinada, com que no el va sentir cantar, el sol continuava dormint tan tranquil i el món seguia fosc i negre.

Les gallines van decidir ajudar-lo per solucionar el problema i li van dir que fes gàrgares de mel i llimona.

I...oli en un llum, el gall va cantar i el sol va sortir. El gall estava tan content que va decidir que aquell havia de ser un dia meravellós.

Amb les ulleres ben col·locades sobre el bec, ja tenim al nostre amic pinzellada amunt , pinzellada avall, amb tots els colors de la natura fins que tot el paisatge, fins i tot el cel , va quedar d’allò més acolorit.

I va ser un dia tan preciós que les mares gallines, encara ara, expliquen la història als seus pollets, a l’hora d’anar a dormir.

M. Roser Algué Vendrells

Editat al blog dels contes "divers"

2011-11-06T14:09:00.003+01:00

EL MAR

El sol il·lumina amb força
i fa brillar el mar
que li serveix de mirall.

Les gavines em fan companyia
quan, asseguda a la barca,
somnio fantasies amb gust de sal.
M. Roser Algué Vendrells
( Ja veieu que de gavines no n'hi ha, és que no he trobat la foto adient...)

2011-10-29T19:38:00.004+02:00

Aquests dies, a alguns posts, he trobat comentaris de persones que parlen de sentir-se soles, potser perquè aquestes dates ho fan més evident. Aquí us deixo una petita reflexió sobre aquest estat d'ànim.

REFLEXIÓ SOBRE LA SOLITUD

Solitud, una paraula que sovint espanta i que a molta gent li provoca una sensació de buidor...Segurament perquè no n'han copsat mai els seus avantatges.

Bé, jo opino que aquesta paraula amaga tota una filosofia, ja que pots sentir-te molt sol rodejat de persones, o ben al contrari, molt acompanyat sense ningú a prop teu. Per a mi, en moltes ocasions, és una autèntica necessitat. Penso que l'important és tenir una vida interior plena i sentir-se bé amb un mateix. Aleshores pots evadir-te fàcilment de la realitat i viure en el teu propi mont, sense que l'aïllament et faci mal. És clar que no és igual la solitud escollida lliurement, que quan t'hi veus abocat sense saber com afrontar-la.

Doncs bé, jo crec que, de vegades, uns moments de solitud poden ser extraordinàriament alliberadors, sobretot perquè vivim en un món que sovint ens aclapara i on no hi tenen cabuda ni la reflexió, que ens permet conèixer els altres, ni la introspecció amb la qual ens enfrontem al nostre jo interior.
M. Roser Algué Vendrells
Esguard sense esguards
llibertad dels ulls,
solitud dels mots
com un gris capvespre
amb núvols de llibertat.
Jordi Dorca

2011-10-22T22:33:00.035+02:00

COPS AMAGATS...

Com que aquest any no he pogut anar de vacances, m'he mirat els àlbums de fotos de records o moments especials i m'ha vingut a la memòria, que un dia que vaig posar al blog alguna cosa que havia fet, potser fora del que s'esperava de mi, una companya em va dir que tenia cops amagats. No sé perquè, sembla que faig cara de no ser ni cuca ni moixó i quan explicava a la feina algunes activitats que havia fet, els companys se'm miraven com volent dir : no m'ho hagués imagina't mai !!! I com que he trobat algunes fotos d'aquestes "gestes inesperades" , us les poso aquí a veure si penseu igual...

Anar a cavall dóna una sensació diferent que caminar,veus el paisatge des d'una altra alçària, però des que has de portar casc ja no m'agrada, perquè pesa i no t'hi trobes a gust ( i això que un dia vaig caure i com que no m'he l'havia posat, em va quedar la cara com un mapa). Només feia passejades d'una horeta no us penseu...

L'ultralleuger ja és una altra història, he anat en diferents tipus i és una passada, perquè ho veus tot a vista d'ocell i fins i tot te'l deixen pilotar una mica i pots anar a diferents alçàries. Però vas poc protegit i si cau l'aparell...En aquest ultralleuger anàvem el pilot davant i jo al darrera com aquells avions antics i en el que em deixaven pilotar, anàvem un al costat de l'altre.

El salt amb paracaigudes és una descàrrega d'adrenalina bestial.

us he de dir per això que quan et fan firmar un paper abans de pujar a l'avioneta, on et fas responsable del que pugui passar, et venen ganes de donar mitja volta. De fet hi ha gent que quan és a punt de saltar , es far enrere. Vam pujar fins a 3000 metres i primer baixes en caiguda lliure i el vent és tan fort, que sembla que t'hagis d'ofegar, fins que el monitor obre el paracaigudes gran als 1000 metres i surts disparat amunt. Aleshores mareja una mica. però el primer tros no. El mini-paracaigudes que veieu , és per no baixar tant de pressa amb el pes de les dues persones...de fet és tan rapit que voldries que durés més...Mentre baixes hi ha un paracaigudista que et va filmant. Va bé perquè així en pots donar fe, si algú no s'ho creu. El problema és que a més dels calerons que costa , depens de la meteorologia. Pot ser que facis el viatge en cotxe fins al lloc i a l'hora de pujar a l'avioneta et diguin que degut al temps no pots saltar... Un altre dia descobriré més aventures...I penseu que no fa gaire temps de tot això, ja tenia una edat i de petita em marejava a totes les atraccions de fira( i de gran també)...A veure si us animeu!!!

M. Roser Algué Vendrells

2011-10-15T12:18:00.073+02:00

EL PI DE COLLSEROLA

En un indret al bell mig de la serra,

ple d'argelagues i matolls florits,

s'alça un sol pi, dominant la carena

i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la galta

la seva ombra em serveix de recer;

embadalida contemplo el paisatge...

Tanta bellesa em fa sentir més bé.

I quan, distreta, alço la mirada

veig que allà , al lluny, al punt de l'horitzó,

sembla que el mar s'empolvori la cara,

perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

Aquesta pau sovint em reconforta

i sento alguna cosa molt endins,

que em fa pensar que hi haurà poesia,

mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins...

M. Roser Algué Vendrells

2011-10-08T22:59:00.000+02:00

OLLA BARREJADA

He posat aquest títol , perquè hi ha varies coses...

Primer de tot dues fotos de la presentació del llibre de la Marta Pérez Sierra, Dones d'heura.

1-La contralt, s'està concentrant per regalar-nos unes boniques melodies.

2- La foto de família bloguera. Ja sé que la va posar la Carme primer que jo ( ella és arribar i moldre), però m'ha fet il·lusió...

Faig les presentacions.

Començant per l'esquerra:

*l'Enric (el marit de la Carme),

*la Sandra de "Papallones en la llum",

*la Pilar de "A encesa de llum",

*la Carme de "Col·lecció de moments",

*la M. Roser de "Petiteses" (o sigui, jo),

*el cavaller de "l'Onatge",

*la Galionar de "L'espai de Galionar".

Volia posar la foto més gran però no he pogut...Però només cal que cliqueu a sobre, és que fem més patxoca!!!

ACLARIMENT

Veureu que de vegades poso poemes una miqueta llargs, són d'un poemari (Petiteses) d'una època especialment nostàlgica...fins i tot canvio coses , sinó m'agrada com les vaig expressar. En canvi ara els faig curtets , perquè em ve més de gust...

UNA RECOMANACIÓ

Al blog, em relaciono amb una amiga argentina que fa poemes per infants i a mi m'encanten , perquè són molt tendres i domina molt bé la rima. Em va demanar si volia donar a conèixer la seva obra i com que a mi m'agrada el que fa, ho he volgut compartir amb vosaltres.

Sombrerito de viento, un CD al sur del sur, es un audiolibro con poesía para niños de la autora argentina Mónica Gudiño, quien se ha caracterizado además por poner voz a su poesía a través de videopoemas realizados por ella misma y por establecer colaboraciones con creadores a lo largo y ancho del territorio hispanohablante a través de la red. En esta ocasión acompañan a Mónica las voces de María José Viedma (España) y María García Esperón (México) en un encuentro de entonaciones en un espacio único: la textura lúdica y fresca de esta joven de Córdoba que viene alumbrando el mundo de la poesía para niños en castellano con la luna azucarada de su lenguaje poético. (MGE)

M. Roser Algué Vendrells

2011-10-01T20:18:00.001+02:00

UNA MÀ AMIGA...

Un regal preciós de l'Antón. Jo li dóno estrelles.

ESQUITX -2

Dóna'm la mà

te l'ompliré d'estrelles;

La lluna riu.

M. Roser ALgué Vendrells

2011-09-24T21:16:00.003+02:00

ESQUITX-1

Un ritme suau
balanceja la barca;
Quietud al mar...

( seguint tots els mars i totes les barques)

M. Roser Algué Vendrells

LA QUIETUD DE LA MAR...
EL VAIXELL DE PAPER
I LES GANES DE REMAR...
ONATGE

2011-09-17T00:57:00.003+02:00

Aquest i els propers posts són de la roda de poemes

del mes de juliol , a Itineràncies poètiques.

A CADA LLOC...

A les fulles rosada

al cel estels

al jardí flors

a la lluna somnis

al mar reflexes

als teus ulls rialles

a un nadó petons

als avis tendresa

a la vida il·lusions...

M. Roser Algué Vendrells

2011-09-10T21:55:00.059+02:00

REIVINDICACIÓ
Al meu blog normalment hi poso coses que he escrit jo, però hi ha ocasions que per algun motiu especial, cal fer-se ressò del que algunes persones amb bon criteri, han deixat escrit... s'ha donat la casualitat que ho he fet en dos blocs seguits.

No hi ha dret que després de tants anys de tenir una normativa d'ensenyament que funciona molt bé, que ajuda a la integració, afavorint la cohesió social, que va ser votada per la majoria del parlament ( o sigui, per la majoria de catalans als quals representa) i que mai ens ha portat cap problema, ara es vulgui esborrar tot, pel caprici de quatre caps calents...Em sembla que continua més vigent que mai el " NO, JO DIC NO"... o el " NO SEREM MOGUTS"... Buscant aquí i allà, he trobat aquest preciós poema que va escriure l'Apel·les Mestres i que malgrat el temps que ha passat, continua sent molt actual...

LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non, la més hermosa,
bressà amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella,
la rondalla primera em contà l’àvia,
un capvespre d'estiu, mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”,
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire,
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L'estimo perquè sí, PERQUÈ ÉS LA MEVA.

Apel·les Mestres

M. Roser Algue Vendrells
BONA DIADA A TOTHOM !!!

2011-09-04T08:00:00.009+02:00

Aniversari

Hola a tothom. Espero que hagueu passat un bon estiu. No pensava tornar al blog encara, però faré una excepció.

Avui és l'aniversari del naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Va somriure a la vida des de Burjasot el 4 de setembre de 1924 i ens va deixar el 93...

L'amic Victor Pàmies ha proposat que des dels nostres blogs en parlem i com que m'ha semblat molt bé, aquí us deixo un dels seus poemes i un petó de començament de setembre...

GOIG DEL CARRER

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres.

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill ....

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ...

I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ...

Vicent Andrés Estellés

M. Roser Algué Vendrells

2011-07-15T20:53:00.000+02:00

FESTA MARINERA

Demà, 16 de juliol, és la Mare de Deu del Carme,

la festa de la gent de la mar.

A mi em plau fer un petit homenatge a les dones,

que sovint pateixen en silenci,

mentre esperen l'arribada de les barques que s'albiren a la llunyania.

I també a la mare, que es deia Carme,

tot i que ella era de terra endins...

EL FAR

( a les dones de la mar )

Dalt unes roques, lluint a ple dia,

tot dominant del mar la immensitat,

s’aixeca acollidora i fent de guia,

una ermita, i un far al seu costat.

Els pescadors, quan surten amb la barca,

no el perden mai de vista, perquè amb sort,

encara que la mar bufi encrespada,

guiats per ell, retornaran a port.

Mentre, les dones, les mares i filles,

resten totes soles ben a prop del mar

i tot feinejant i adobant les xarxes,

callen i preguen, pensen en el far.

I com cada any la diada del Carme

colles de dones i homes de la mar,

des dels més grans a la gent més menuda,

hi van en romeria, cap al tard.

I sola en un racó, mig amagada,

hi podreu veure una pobreta nena,

una nena petita i dissortada

evitant fer notar la seva pena.

Que tot mirant la Verge marinera

amb els ulls plens de llàgrimes de dol,

diu: - Tu no en tens la culpa, Mare meva,

no en tens la culpa del meu desconsol!

És la necessitat de sobreviure

que porta els nostres homes a la mar,

la que m’ha deixada sense pare

i a grans penúries m’hauré d’enfrontar.

I quan jo sigui una dona casada,

també el meu home serà pescador

i pot ben ser que una altra torbonada,

em torni a renovar aquest vell dolor.

I és que les dones, les mares i filles,

de pescadors i de gent de la mar,

patim sovint angoixes i fatigues...

però sempre confiem en el teu far.

M. Roser Algué Vendrells

Tot i que no vaig enlloc , aquest és el darrer post de la temporada, he de descansar la vista. De totes maneres cada dos o tres dies miraré el correu electrònic per si algú "s'avorreix" i vol contactar amb mi...i durant uns dies encara donaré una ullada pel blog.

QUE PASSEU TOTS I TOTES UN BON ESTIU,

SI POT SER FRESQUET MILLOR.

2011-07-06T22:11:00.009+02:00

FIDELITAT (Havanera)

El passat mes de juny, una coral del poble va estrenar la meva l'havanera (la lletra és meva, la música no) Fidelitat. Primer jo la vaig llegir i després ells la van cantar a tres veus i amb acompanyament d'acordió. Va ser preciós i em sembla que fins i tot va treure el nas alguna llagrimeta. El problema és que jo la volia tenir en vídeo i posar-la al blog, però qui havia de portar la filmadora se'n va descuidar...Aleshores he recordat que a començaments de la primavera de l'any passat , a la biblioteca, van fer un homenatge a les poetes d'Esplugues i també m'hi van incloure. Va haver-hi un recital poètic i com a fi de festa em van fer una sorpresa . La meva germana que canta en una coral, i un grupet d'amigues (algunes no sabien res de música) van assajar la meva havanera, sense que jo ho sabés i la van cantar. A més van repartir la lletra a tot el públic i com que teniem la música gravada, tothom hi va participar i va tenir molt d'èxit. De veritat que per mi va ser una gran alegria, la gent em deia que no m'havien vist mai tan contenta( no sóc massa donada a expressar sentiments). I us explico això perquè es va fer un vídeo, però no va sortir gaire bé, es com aquells casolans que es guarden per ensenyar als nets i, és clar, la qualitat de veus és d'estar per casa, fins i tot després que em veig jo asseguda entre el públic, hi ha un tros de cançó tallada. Però crec que com a document, per a mi te el seu valor i per això us el posaré. A Youtube n'hi ha una versió que dic la lletra, seguint el ritme de la música i amb imatges que vaig posar-hi jo.

Un dia vaig veure un reportatge per la tele, on entrevistaven un pescador de Vilanova i la Geltrú, que s'acabava de jubilar, ell i la seva barca i estava una mica trist. Jo li vaig enviar un petit muntatge(perquè ho pogués emmarcar) amb la lletra de l'havanera. Vaig posar-hi el nom de la seva barca que em sembla que es deia Carmeta, enlloc de Roseta que diu la cançó...El senyor que va estar molt content i sorprès, em va enviar una carta d'agraïment i la lletra va sortir publicada a una revista de Vilanova. Penso que és una anècdota entranyable i us l'he volguda explicar...

Avui aquí a esplugues han fet un recital de poemes ( m'ho van dir fa tres dies) i jo també n'he llegit un, i com a fi de festa, han tornat a cantar l'havanera...Li estan treien tot el suc. Quan l'escolteu heu de posar el so una mica alt. Ja sé que el vídeo és una mica "xungo", accepteu la bona voluntat!!!.

FIDELITAT

Quan el fred grogueja

la blavor del cel,

el mar fa una dansa

de color de mel.

Peixos i sirenes

es donen les mans

i enfilen rotllanes...

collarets brillants.

Les barques de vela

tapen l’horitzó;

vora el mar somnia

un vell pescador.

Roseta, la barca,

companya fidel,

de vogar cansada

s’ha tornat estel.

Tota ella tremola

pintada d’enyor

i es mira amb tendresa

el seu vell patró.

Al matí a trenc d’alba,

el baixa a buscar

i amb un rem de lluna...

orsen cel enllà.

Les barques de vela...

M. Roser Algué Vendrells

2011-06-29T20:25:00.003+02:00

SILENCI A MUNTANYA ?

Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si formen part de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

Si tot aquest enrenou el fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

M. Roser Algué Vendrells

2011-06-21T19:45:00.005+02:00

NIT DE SANT JOAN

Nit màgica per a petits i grans;

fogueres, coets, coca i bon vi blanc,

la més alegre, la de més insomnis,

la més curta de totes les de l’any.

Dies ha que les colles de vailets

anaven recollint la fusta vella

que, després, sol cremar un xic somorta

allargant cap el cel, la mà vermella.

També llencem en aquesta foguera

allò que durant l’any ens ha fet mal

i ens netegem de totes les angúnies

amb la màgia de la nit de Sant Joan.

Diu una llegenda que la diada

és important pel qui està enamorat;

les parelles que junts saltin la flama...

per sempre més tindran felicitat!

M. Roser Algué Vendrells

2011-06-14T19:49:00.002+02:00

ESTIGUEU A L'AGUAIT, DEMÀ HI HAURÀ
UN ECLIPSI TOTAL DE LLUNA ...

2011-06-14T18:07:00.006+02:00

TEMPS DE PLUJA

Després d'uns dies de pluja el cel encara és gris. Les nuvolades s’arrosseguen i, a l’horitzó es confonen amb el mar, fins al punt que, algun vaixell que s’intueix en la llunyania, és difícil saber si navega per l’aigua o pels núvols. Si dirigeixo l’esguard cap el cantó de la muntanya puc veure tota la gamma de verds, enlluentits encara per les gotes de pluja, que brillen com perles del collaret d’alguna dama d’aigua. El verd maragda, el verd mar, el verd de pins i alzines, fins i tot m'ha semblat veure el verd de l'esperança...i cap a la plana, destaquen com taques platejades els poblets mig amagats dins la boirina que mandroseja ronsejant, per no desaparèixer esfilagarsada com una etèria cabellera rosa.

Al meu entorn, les bestioles del camp treuen el cap arrecerades dins els seus caus, per assegurar-se que el perill ja s’ha esvaït.

De sobte un núvol s’esquinça i un raig de sol travessa l’humit paisatge. Aleshores tot es transforma, és com quan després d’una nit fosca, obres la finestra i de cop, t’adones que ja és de dia. Ara tot renaixerà amb força assaonat per aquesta pluja, que ha netejat l’ambient de tota mena de partícules negatives.Tot plegat fa pensar en la sensació de pau que sents després de deixar anar un devessall de llàgrimes, quan algun neguit t’havia aclaparat. I si, finalment ,al mig de la plana, apareix un arc de Sant Martí, és que la natura ens fa un regal perquè sap que l'estimem i vol que tinguem somnis de colors.

2011-06-07T18:17:00.002+02:00

LES AVENTURES DE L'ORENETA (conte infantil)

S'ha acabat el maig i no fa res que les orenetes van arribar. Després de buscar el niu record de tardors passades, cadascuna amb la seva parella, el van restaurar , disposades a crear una nova família que contribuís a augmentar la població ocellaire d’ales noves.

Ara les petites orenetes ja treuen el cap per la finestra de la seva caseta, per comprovar les possibilitats exploradores que els proporcionarà el paisatge de cels infinits, acabat de descobrir.

Us deixo un conte infantil que parla d’una oreneta. És com el cicle de la vida d’aquest ocellet, que ens acompanya, amb els seus xiscles, primaveres i estius. Si l’escolteu, per uns moments tornareu a ser els infants de les entremaliadures i els genolls pelats...

2011-05-31T18:07:00.005+02:00

LLUNA

Quan la lluna plena
brilla sobre el mar,
els estels s’adormen.

En la lluna nova
les ones bressolen
fanalets daurats.

M. Roser Algué Vendrells

Ho sento molt però fa dies que no puc entrar a alguns blogs per posar comentaris, espero que s'arregli aviat!!!

2011-05-23T18:02:00.000+02:00

MIRANT ENDINS

Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.

Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques,
il·lusions i somnis que estant adormits, esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.

Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil•les pel riu de les pàgines transparents i clares del paper, tot fent moure la barca de la meva mà.

M. Roser Algué Vendrells

2011-05-17T18:06:00.000+02:00

VOLDRIA SER...

Voldria ser la pluja,
que amara amb gotes de plata
la teva pell.

Voldria ser la rosada del matí
i que els teus ulls fossin les roses
d’un bell jardí.

Voldria ser la llàgrima,
que et rellisca suaument cara avall
quan estàs trist.

Voldria ser un petó tendre i dolç,
per posar-me en els teus llavis
quan et sents sol.

Voldria ser el teu somni,
perquè quan et desvetllis de matinada
pensis en mi.

M. Roser Algué Vendrells

2011-05-04T21:04:00.025+02:00

NOSTÀLGIES
Darrerament com que tinc més temps lliure del que voldria, m'he dedicat a fer dissabte dels meus papers on he anat escribint sentiments, sobretot en èpoques especialment nostàlgiques.
La majoria de poemes formen part d'un petit poemari que tinc editat i és diu Petiteses, com el blog. La prosa poética , contes...estan força més desordenats, dintre d'un ordre. De tant en tant algun a tret el cap al blog, però encara en tinc per fer bastants posts. Potser, fins i tot n'hi haurà algun de repetit, perquè els primers temps no volia posar l'etiqueta de "seguidors" ( una que és tímida), i és clar, no sé si algú els llegia. El d'avui és una mena d'autodescripció...
SÓC

Sóc com l’oreneta,
que no troba aixopluc
en les nits fredes.

Sóc com la gavina,
que va volant pel cel
sola i perduda.

Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
sentiments tendres.

Sóc com el vaixell,
que ha perdut el timó
i va a contravent.

Sóc com la lluna nova,
que a recer de la nit
sempre vigila.

Sóc com la pluja fina,
que cau suau i silent
i et tranquil•litza.

Sóc com la vesprada,
que la tardor ha daurat...
dolça i nostàlgica!

M. Roser Algué Vendrells

2011-05-02T19:50:00.001+02:00

EL GROC DE LES GINESTERES

Aquest cap de setmana he anat a fer un tomb per Collcerola. La muntanya és ara tot un regal per a la vista. És l'esclat de la primavera. Hi ha una munió de colors: verd, rosa , lila, blau, taronja, vermell i , sobretot, el groc de la ginesta, que cobreix mig vessant de la serra i ens ofereix el seu perfum que, malgrat la crisi, és a l'abast de tothom. I m'han vinvgut a la memòria aquests versos d'en Maragall:

"La ginesta altra vegada, / la ginesta amb tanta olor/

és la meva enamorada, / que ve al temps de la calor...

Jo tinc un senzill poema que en parla de la ginesta.

La ginesta és de les plantes
silvestres, la de més flaire,
segons cada hora del dia
fa una sentor apropiada.

Al matí, després de l’alba,
fa olor de claror que neix
i us encomana energia
a mida que el nou jorn creix.

Pel ressol, cap a la tarda,
fa olor de fer migdiada
i us estireu sota un arbre
fixant al cel la mirada;

Veient els núvols passar
imagineu mil figures,
figures de sucre i nata,
de dolços i confitures.

Sol ponent, a l’hora baixa,
fa olor de trobar el camí
que us durà cap a la llar,
que heu deixat de bon matí.

I si mireu endarrera
veureu tots els camps daurats,
del groc de les ginesteres,
que us ha deixat perfumats.

M. Roser Algué Vendrells

2011-04-23T22:02:00.020+02:00

LA PASQUA I LA LLUNA

No fa gaires dies vaig escoltar una conversa sobre la data de la Pasqua. La gent no entenia com cada any és un dia diferent, al contrari que les altres festes. Com que jo devia posar cara de saber-ho, m'ho van preguntar. Els ho vaig explicar i he pensat que potser a algú li podria interesar, perquè he parlat amb moltes persones i em diuen que no en tenen ni idea.

El cicle de la lluna dura uns 28 dies amb quatre fases: lluna nova , quart creixent , lluna plena ( o vella) i quart minvant, que és el que tarda en donar una volta completa a la Terra. Doncs bé, la Pasqua cada any és el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera, que normalment s'escau entre el 22 de març i el 25 d'abril.

Per exemple, aquest any la Pasqua diem que és molt alta, perquè la primera lluna plena de primavera ha estat el dilluns 18 d'abril i la Pasqua , el diumenge sobre , o sigui el 24 d'abril.
En canvi, l'any passat, la Pasqua era més baixa, perquè la primera lluna plena de primavera va ser el dimarts 3o de març , i Pasqua el diumenge sobre , o sigui el 4 d'abril. Com a conseqüència d'això cada any, per Setmana Santa, sabem que podem admirar una fantàstica lluna plena, sempre que no estigui núvol, és clar.

No sé si m'he explicat bé, però ja veieu que la lluna és la culpable d'aquests canvis. Per això també gairebé cada any, el temps que fa és semblant. Es questió de mirar les llunes del calendari...

M. Roser Algué Vendrells

2011-04-20T13:36:00.001+02:00

2011-04-19T19:04:00.011+02:00

BONA DIADA DE SANT JORDI !!!

Que regaleu i us regalin moltes roses, això voldrà dir que estimeu i que us estimen.
M. Roser Algué Vendrells

(He intentat posar el vídeo aquí al blog, però si el voleu veure només cal que cliqueu al YouTube . Aquesta setmana apareixerà com per art de màgia.)

2011-04-12T18:00:00.000+02:00

UNES ALTRES ROSES

Per sant Jordi cada any podem veure escrits arreu, els mateixos poemes sobre les roses... Jo m’he dedicat a buscar roses literàries diferents de les de sempre. Aquí en teniu una petit ramell.

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA...

Diuen: la mar és trista. Quin trepig

fa cada onada, quan s'esberla!

I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.

Diuen: la terra és trista.

Quin trepig fa cada fulla! Mig no gosa.

I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Marià Manent

Poema inèdit de Josep M. De Segarra dedicat a una amiga de la infància.

Era infantil, Maria, nostra sang,

en aquell temps de violetes fines, i

d’esbarzers en flor dins el barranc,

i avui, Maria, hem conegut espines,

i hem conegut el cabell blanc.

Però jo sé que encara et dura la rosa,

que, en el pit de criatura, et vas posar rient...

La rosa encara en el teu pit reposa

i pinta agudament de blanc

i rosa el teu passat i el teu present:

La llum on se’t fa viu el pensament.

Agustí Vilar

QUATRE COSES

M'abelleixen quatre coses:

—qui prou les sabrà lloar?—

El sol que bada les roses,

l'aigua que les fa brostar,

la rosada que les mulla

i el vent que les esfulla

per no veure-les secar.

Maria Antònia Salvà

EL POEMA, Potser si…

Una rosa?

Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s’ esbadella,

i és desfullarà després.

Una rosa!

Poca cosa?

Potser si… parlant en prosa.

Martí Dot

M. Roser Algué Vendrells

2011-04-04T20:07:00.067+02:00

SANT JORDI(poemes infantils)

LA LLUNA I LA ROSA.

A la lluna li he enviat,

una rosa en un coet;

la rosa li agrada molt

i se la posa al barret.

************************************************************************************

SANT JORDI.

Sant Jordi amb el cavall blanc,

sempre salva les princeses

que algun drac vol espantar,

després els regala roses.

SANT JORDI I LA PRINCESA

Una princeseta plora a la vora d'una cova, perquè l'ha espantat un

drac malcarat.

Pel cel ve volant, amb un cavall blanc Jordi, un cavaller, que lluita molt bé.

EL drac que és de pega, deixa la princesa, que havia espantat amb la boca encesa.

En Jordi cull una rosa... la princesa ja no plora.

M. Roser Algué Vendrells

******************************

Perdoneu, però se m'ha desconfigurat i no l'he pogut arreglar...

2011-03-29T19:11:00.017+02:00

LA PRIMERA ORENETA

Heu vist les primeres orenetes d'aquest any? Jo sí. Abans, als pobles es creia que les orenetes arribaven per sant Josep. De fet, recordo algunes cases que, en una data com aquesta, la gent no començava a dinar fins que no havia entrat una oreneta al menjador. Ignoro si algun any s'havien quedat sense la crema catalana...

PRIMAVERA

Heus ací:

Una oreneta,

la primera,

ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,

i la noia que passa pel pont,

i el vell que seu en un marge, fora vila,

i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques

tenen la sort de veure una mica de cel

han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,

una mica indecisa,

ran mateix de l'aigua del riu,

s'ha enfilat pont amunt,

ha travessat, xisclant, la plaça

i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar

ho ha dit als vailets de l'escola,

i aquests, a les dones que renten al safareig públic,

i elles ho han cridat

a l'home que empeny un carretó pel carrer,

i l'home ho ha repetit qui sap les vegades

i n'ha fet una cançó

al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:

La primavera ha arribat al poble!

Miquel Martí i Pol

M. Roser ALgué Vendrells

2011-03-25T19:25:00.012+01:00

PREMI !!!

Al blog Magazine .cat, varen fer una proposta. Si enviaves receptes de cuina fetes amb oli d'oliva verge extra, entraves en una rifa d'oli, d'aquesta qualitat. Jo n'hi vaig enviar algunes no massa elaborades, que és quan es troba més el gust de l'oli...i ves per on, m'ha tocat!!! em sembla que és la primera vegada que guanyo alguna cosa en una rifa. Avui l'he rebut. És de la casa Vilà de "El Cogul", a la comarca de les Garrigues(LLeida)

I ara us faré dentetes...He menjat una llesca de pa amb tomàquet i una torrada amb oli i estaven boníssimes, per llepar-se'n els dits... Entre mossegada i queixalada, he pensat en vosaltres!!! Aprofitem les coses tan bones que tenim a casa nostra.

Una abraçada una mica untadeta ...

M. Roser Algué vendrells

2011-03-17T20:42:00.011+01:00

LA PRIMAVERA DESPERTA EL MAR

És un dia clar, sol, sorra daurada;
n’és el primer dels jorns de primavera;
un suau ventijol m’empolsina d’aigua
i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors
però, a les altes crestes de les ones,
endevino tots els bells colors
de les margarides, tulipes i roses.

La mar està inquieta, plena de frisança,
potser sent enveja dels enamorats
que, aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata
castells d’il•lusions, noves esperances,
segurs d’un amor que durarà sempre;
de primaveres sempre n’hi haurà d’altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants de pell bruna o blanca de lluna,
d’ulls negres com ell o molt blaus com ella,
que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra amb el vent de cara
faran onejar-ne esplendents estels;
que s’enlairaran com vol d’ocellada,
fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia
quan després de la llarga hivernada,
sent del sol la càlida alenada...
De la primavera..., n’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrell

2011-03-12T19:12:00.012+01:00

Hola a tothom, ja torno a ser aquí, no és pas que estigui bé del tot, però el metge m'ha dit que una mica cada dia podia donar-vos la tabarra!!! És que fins ara havia de mirar avall, ara puc fer-ho en línia recta, però de cap manera mirar les estrelles... Semblo el riu Guadiana, mai millor dit , per allò dels ulls, que ara apareix i ara desapareix. Això són vacances forçoses...

PER QUÈ ?

De vegades algú em pregunta d'on em ve el meu gust per la poesia i jo crec que de la mare.

La mare era d'una masia del Solsonès i només va anar a estudi mig any, quan ja en tenia catorze, a una casa de pagesos amb possibles, on hi havia una noia que tenia estudis i feia classe a la mainada d'aquelles contrades. Amb tan poc de temps va aprender a llegir, escriure i les quatre regles matemàtiques.

És curiós que ella només havia tingut un llibre de lectura i era de poemes, però no sabia de qui eren. Quan els fills vam ser grans vam fer mans i mànigues per esbrinar-ho, però no hi havia manera. Un dia vaig sentir per Catalunya Radio la Pepita LLunell, compositora de sardanes i rapsoda , que recitava poesies de poetes d'aquella època. Vaig contactar amb ella i pels fragments que jo recordava, casualitats de la vida, em va dir que ella en tenia un exemplar. El llibre es deia "POESIES" de Francesc Casas i Amigó. Més tard , en una llibreria "de vell", he trobat una segona edició en català antic i una cinquena, traduïda al català actual per Ramon Folch i Camarasa.

Us en deixo un petit tast, dels fragments que jo recordava:

MALALTIA DEL COR

...Viurem a dalt de la serra

sentint la flaire del bosc

i escoltarem cada vespre

com canten els rossinyols.

Així que apunti l'albada

ja trescarem pels turons,

tu portaràs la cistella

i jo l'ompliré de flors;

allí tindrem oblidades

totes les coses del món

i dins la nostra caseta

serem feliços tots dos...

Són uns poemes molt llargs i tots expliquen una història. La mare se'n sabia molts de memòria.

Jo no recordo quan vaig començar a escriure'n, però en tinc tres de quan tenia 12 anys, tan ben guardats que no els he trobat...Però en sé l'estrofa final d'un dedicat a la:
PRIMAVERA

El cel és blau i serè,

l'ambient sembla tot de festa;

és perquè després del fred...

Ha arribat LA PRIMAVERA!!!

Després van passar molts anys que no vaig escriure'n. Quan m'hi vaig tornar a posar, una amiga molt entesa en poesia em va dir:

-Roser, escriu prosa poètica , els teus poemes gairebé tots expliquen una història... i de seguida vaig pensar en els que la mare deia de memòria ...

M. Roser Alguè Vendrells

2011-02-28T21:01:00.002+01:00

Hola a tothom, em toca la tercera sessió de vacances. Es allò de "no hay dos sin tres".
Petons i fins aviat.
M. Roser

2011-02-24T19:34:00.016+01:00

Llibertat

Estem vivint en una època en la qual moltes persones no se senten lliures, perquè veuen que els seus drets més elementals no es respecten i és que per sentir-se presoner, no sempre cal viure envoltat de reixes que es van obrin i tancant al passar, hi ha moltes classes de cadenes per oprimir l'esser humà. Remenant entre els papers dels sentiments escrits, he trobat aquest poema i crec que pot ser addient, perquè és una metàfora de la lluita per la llibertat.

Gavina
Gavina que pel cel voles
amb ànsies de llibertat,
contempla el mar i les ones,
no abandonis el teu far
atreta per les promeses
d’una blanca embarcació,
perquè pots quedar atrapada
en l’esquer d’un pescador.

No siguis materialista,
alça el vol buscant el nord,
aprèn a somniar desperta,
obre les ales del tot.

Imagina’t en un mar
tot ple de peixos daurats,
sense xarxes traïdores
ni depredadors, ni humans,
on pots ser feliç i lliure
tot i que visquis molts anys;
on sols cal per sobreviure
l’amistat d’uns bons companys.

M. Roser Algué Vendrells

2011-02-15T18:55:00.016+01:00

Mossèn Cinto-2

Volia posar un poema d'en Verdaguer amb el català de l'època i he trobat aquest que m'ha semblat entranyable. Com que és força llarg , n'he posat un fragment, però intentant que el poema no perdés el seu significat. Potser hi ha algunes paraules poc conegudes, tot i que n'entendrem el sentit si ens fixem en el context.

A LA VERGE

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"

En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare

trobar solia lo color d'argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta

enc que sien més pobres que allavors.

Aquelles eren flors primaverenques

i aqueixes, ai de mi!, són flors d'hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.

JACINT VERDAGUER

M. Roser ALgué Vendrells

2011-02-14T19:19:00.021+01:00

Mossèn Cinto -1

Aquests dies es parla de Verdaguer perquè crec que és algun aniversari de la primera edició de “Canigó”. I com que és un poeta que em cau especialment bé, ho aprofito per dir la meva visió personal...I en podria escriure pàgines i més pàgines, però intentaré fer-ne una síntesi.

Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana(Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.
Als 10 anys va entrar al seminari de Vic, segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.

Penso que tenia una personalitat molt complexa. D’una banda, era capaç d’escriure grans epopeies com l’Atlàntida o Canigó, però al mateix temps se’ns mostrava una vessant mística, bucòlica i romàntica, amb un to senzill, popular i festiu…

Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?

Crec que és el poeta que més ha conectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, el 1886 va ser proclamat poeta de Catalunya). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia…
Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. En una d'elles, en la que li van premiar dues composicions, s'hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser proclamat Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:

La flor natural-Poesia amorosa
L’englantina-poesia patriòtica
La viola d’or-Poesia religiosa

Durant una època de la seva vida va tenir molts problemes amb els poders eclesiastics i polítics pel fet de rodejar-se de persones que s’aprofitaren de la seva bona fe. Es va sentir traït i rebutjat per alguns dels seus antics protectors. Tot això el va turmentar i li va ocasionar una sèrie de malts físics , però jo diria que, en realitat, la seva malaltia era de l'ànima... Dolgut per les crítiques rebudes i per defensar-se’n, va escriure uns articles al Noticiero Universal i a la Publicitat amb el títol:

“En defensa Pròpia”.

Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en conexia molt bé la literatura popular.
Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n'he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l'original:

Poeta i llaurador sóc
i en tot faig feina tan neta,
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.

I finalment, penso que Verdaguer, no sé per què, ha estat un dels grans oblidats de la nostra poesia, ja que només se’n parla quan hi ha algun aniversari més o menys important, però de seguida torna a romandre rera una boira (en aquest cas metafòrica) comparable a la de la seva Plana. Jo espero que algun dia s’esvaeixi, i l’obra de mossèn Cinto brilli amb tot el seu resplandor.

M. Roser Algué

2011-02-09T18:15:00.003+01:00

De mica en mica després d'un petit ensurt, em tornareu a tenir aquí. De totes maneres encara que tot vagi bé, estaré potser un mes llarg a tenir l'alta, però puc navegar una mica cada dia.
Jo ho trobo a faltar!!!
M. Roser

2011-02-03T17:39:00.001+01:00

SEGON CAPiTOL DE VACANCES.
HO SENTO. PETONS M. ROSER

2011-02-02T21:00:00.000+01:00

RECULL INFANTIL

Ara que els infants ja han acabat les vacances (una mica més i enllaço amb les de setmana santa), jo els vull dedicar uns senzills poemes. Són curtets i se'ls poden aprendre.

EL FAR

El far guia la barqueta,
la lluna es reflecteix al mar...
El mar li fa de mirall.

MATINADA

El sol desperta la terra.
La terra li diu:-Bon dia¡
amb paraules de colors.

POSTA DE SOL

El sol ja s’en va,
al bosc s’escolta el silenci;

Adéu amic, fins demà.

M. Roser Algué Vendrells

2011-01-28T13:04:00.010+01:00

HIVERN ???

Ara que ja torno a sortir a fer algun vol per observar la natura, m'adono que a vegades ens despista... Normalment, aquí, el temps més fred és la primera quinzena de gener, però aquest any, els primers dies del mes, feia un bo que enamorava i, és clar, algunes plantes ja havien tret les seves gales primaverals... Feia molt que no havia vist florir tan aviat les mimoses amb un grog intens i enlluernador i els ametllers, que és el primer arbre fruiter que ens alegra amb les seves flors d'un blanc rosat. Però, ves per on! els arbres han tingut un petit ensurt que, mai millor dit, els ha deixat glaçats! Finalment, seguint la tradició, la setmana dels barbuts ( 2a de gener) s'ha acabat tal com calia, amb caramells de gel arreu. Què passarà amb els ametllers, se'n sortiran? Potser quan el sol els torni a acaronar, la saba resurgirà de nou amb més força. Caldrà esperar i penso que seria una pena que, a la tardor, no ens poguessin obsequiar amb unes delicioses ametlles per a fer panellets i d'altres delicies per llepar-se'n els dits!!!

LLàstima que la tecnologia no ens permeti encara disfrutar de l'aroma d'aquestes flors, un autèntic regal sí no estem encostipats, és clar!!!

M. Roser Algué Vendrells

2011-01-18T18:00:00.006+01:00

LA ROSER diu: HOLA, hola...

Després d'uns quants dies de "mirar-me els peus", torno a la normalitat, de mica en mica... He mirat per la finestra i he vist com el sol s'amagava en forma de bola vermella. M'agradaria dedicar-vos a tots i a totes unes ratlles de prosa poètica, per agrair-vos que hagueu estat pendents de les meves ensopegades... ( la foto no és el meu horitzó però també serveix).

Si totes les paraules boniques escrites pels poetes, volessin en llibertat com petites gavines, hi hauria un núvol de flors, amors, il·lusions i tendreses, en un cel de somni...com milers d'estrelles.
Aquest és el cel que jo voldria per a vosaltres!!!

M. Roser Algué Vendrells

2011-01-05T21:24:00.002+01:00

LA ROSER diu:
He obert l'ordinador només per dir-vos que em tocarà fer unes petites vacances. Em sap molt de greu, però acabo de venir d'urgències i el divendres al matí m'operen d'un desprendiment de retina...
FINS AVIAT, un petò per a tothom.

2011-01-01T14:14:00.009+01:00

PAU, TOLERÀNCIA...

L'últim dia de l'any va ser el dia internacional de la Pau. Pau, solidaritat, tolerància... crec que tot es resumeix en el respecte als altres. Perquè, malgrat les diferències , tothom té els mateixos drets i deures.

Els infants que aquests dies han tingut de tot i més i que acaben jugant amb les capses de les joguines, haurien de pensar en els que potser també jugaran a estirar una capsa lligada amb un cordill, però perquè no tindran res més. Trobo que aquest poema de la Joana Raspall és molt addient, per fer-los reflexionar i que s'adonin de la sort que tenen.

PODRIES

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país
fora casa teva,
I diries "sí",
en un altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser,
potser més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d' altra mena;

Duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs, de pa negre.

Podries ....podries...

Per tot això pensa,
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

M. Roser Algué Vendrells

2010-12-29T18:54:00.024+01:00

RECORDANT POETES...
Aquest any s'ha parlat especialment d'alguns poetes, dels quals s'ha conmemorat algun aniversari: Espriu, Maragall, Machado, Hernández... i vull despedir el 2010 amb ells. Hi posaré poemes curtets o algun fragment.

Salvador Espriu el poeta profund, de les interioritats de l'ànima, de l'amor al nostre petit País...

Cementiri de Sinera

Quina petita patria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya.
Pols de rials. No estimo
res més, exepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies,
que són passats per sempre.

Joan Maragall poesia bucòlica, espiritual, però també patriòtica...

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d'aromes davant meu la via,
vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les devant nostre,
a l'hora de parlar de l'amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somris teu...

Antonio Machado el poeta totalment integrat al paisatge de "la meseta"...

Caminante ,no hay camino

Caminante son tus huellas
el camino i nada más.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás,
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar...

El poeta Miquel Martí i Pol li va dedicar unes sentides paraules:

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat

un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anya que dura, Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist creixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

Quan va morir algú va trobar un últim vers a la butxaca del seu abric:

"Estos días azules i este sol de infancia"...

Miguel Hernández el poeta del proletariat, dels pobres, defensor de les llibertats...

Las abarcas vacías

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes ,ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Y encontraban los días,
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas...

...I hacia el seis mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

M. Roser Algué Vendrells

2010-12-27T22:02:00.009+01:00

Retalls

De tan en tan m'agrada posar al blog retalls anònims de tendresa,

que em venen a buscar,

perquè saben que jo els tractaré com si focin petits tresors.

Algunes persones,

encara que envelleixin molt,

no perden mai la seva bellesa.

Els passa de la cara, al cor.

M. Roser Algué Vendrells

2010-12-20T21:00:00.007+01:00

NADAL

Com cada any arriba Nadal i sembla que tothom se sent solidari... Jo, a més de desitjar-vos unes festes ben alegres, us demanaria que no oblidessiu que per algunes persones, seran molt tristes. Si em permeteu us deixo aquesta petita reflexió:

Del cel ha baixat una estrella, ha mirat la terra i s'ha posat a plorar, que puc fer jo perquè les seves llàgrimes es converteixin en espurnes de felicitat?

BONES FESTES A TOTHOM !!!
M. Roser Algué Vendrells

2010-12-09T19:28:00.009+01:00

REFLEXIÓ

Fa fred.
La tardor cobreix el mar,
que ara és gris perla,
immers en la boira del capvespre.

Tot plegat,
convida a la introspecció
Miro dins meu
I el paisatge que veig,
també és desolat
amb infinitat de penya-segats;
espadats pregons
on hi baten les ones,
com flors d’escuma blanca,
amagant sentiments.

Vaig vorejant-los temeràriament
però mai no caic;
sempre hi ha sota meu
alguna onada salvadora...
o algun pi de sinuoses arrels
on puc agafar-me,
com ho faria un nàufrag
a un tros de barca corcada.

De vegades el subconscient
ens juga males passades;
però el vencem amb l’optimisme...
sempre hi ha un bri d’esperança.

M. Roser Algué Vendrells

2010-11-26T21:45:00.011+01:00

PROU !!!

El dia 25 , vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Crec que ja és hora que tots/es ens concienciem que l'amor no és possessió ( ningú pertany a ningú), sinó respecte envers l'altre. La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no... però segur que n'hi ha moltes d'iguals. Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança...

DE LLUNA DE MEL, A LLUNA DE FEL...
Jo era gairebé una nena, quan plena d’il•lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida . A mi m’havien educat amb allò de “fins que la mort us separi…” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada, que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni . Però per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor tendresa, amistat, respecte, companyía…

El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me:-ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles, i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabía com reaccionar,.però ja se sap… perdona ,he tingut un mal dia…I, és clar, no tenía importància. Però els malts dies sovintejaven més del conte. I després venía allò de : no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul… Fins que un día desilusionada per a la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar…i es mostrava tan tendre quan ho feia…Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletjes: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions…allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i daquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàven, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a consequència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embaraçada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil•la, però no va durar gaire. La familia em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenas agresives, el nen, que nomès tenia 8 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir :-PROU!!!

Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negativas que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari . M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que allò de : fins que la mort us separi, podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, enlloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa ,sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.

M. Roser Algué Vendrells

2010-11-15T21:29:00.021+01:00

NOVEMBRE, MÉS DE LA JOANA

Les biblioteques dels indrets de parla catalana, han volgut fer un homenatge a la Joana Raspall i han decidit que aquest novembre, fos el seu mes. S'han fet moltes activitats, sobretot treballant la seva poesia infantil. Però la Joana també té poemes per adolescents i, fins i tot, poesia amorosa. Al seu llibre, LLum i gira-sols, he trobat aquest poema que m'ha semblat especialment tendre i us el poso aquí, perquè sigui el meu petit homenatge.

El refugi

No em busqueu ran de la mar,
que la salabror m'amarga
i el garbí i els raigs de sol
em deixen la pell colrada.

No em busqueu a dins del bosc,
que les ombres fan basarda
i la sentor de l'herbei
se'n puja al cap i embriaga.

No em busqueu prop de la font,
que la fresca gotellada
se me n'entra cor endins
i me'n sento esborronada.

No em busqueu enlloc del món,
sinó dintre la mirada
dels ulls clars de l'estimat,
que és on sóc més ben guardada.

Joana Raspall

M. Roser Algué Vendrells

Si voleu veure l'homenatge que li fan a la JOANA, els nens i nenes de l'escola Folch i Torres, cliqueu aquests enllaços:

http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall-segon
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall1
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall
http://en.calameo.com/read/000049068081bd2b44a04

2010-10-31T19:50:00.014+01:00

EX- LIBRIS

Sempre m'havia fet il·lusió tenir un ex-libris personalitzat, per poder identificar els meus llibres, però no coneixia ningú que en fes. Per casualitat vaig conèixer un monjo de Montserrat, parent d'un alumne que tenia en aquell moment. És el pare Oriol Diví. Vam anar d'excursió al Monastir amb la classe i ens va rebre molt amablement. Ens va ensenyar els ex-libris que feia, que eren unes petites (pel tamany) obres d'art, fetes amb fusta de boix treballada a mà, unes autèntiques filigranes. I penseu que és un senyor que té més de 80 anys... Crec que és de les poques persones a tot el món, que en fa. Com a mínim que siguin conegudes. Vaig pensar que era el moment ideal per fer real la meva il·lusió i li vaig demanar si me'n faria un. Tot i que tenia molts encàrrecs i, és clar, és un treball molt lent, sobretot per un senyor tan gran,al cap d'un temps en vaig rebre un, que era una petita meravella. No cal dir que sempre li estaré agraïda.

I com que he trobat una foto d'aquella excursió a Montserrat, també l'hi he posada. M' ha fet gràcia, perquè els meus alumnes de 4t, eren tan alts com jo. Per si us despisteu, sóc la tercera de la dreta de l'última fila, bastant més jove...és que ja fa una pila d'anys!!! (cliqueu la foto).

M. Roser Algué Vendrells

2010-10-26T20:01:00.005+02:00

ANIVERSARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ

S'acaba el mes d'octubre i celebrem el centanari del neixement de Miguel Hernández, el poeta d'Orihuela. Com a petit homenatge he fet aquests dos vídeos, amb tot el meu afecte. Espero haver contribuït a que la gent el recordi, a ell i als seus poemes.

M. Roser Algué Vendrells

2010-10-12T20:20:00.004+02:00

MIGUEL HERNÁNDEZ --llegó con tres heridas-no puedo olvidar

M. Roser Algué Vendrells

2010-10-10T13:02:00.012+02:00

Avui ha plogut...

Després de la tempesta tinc ganes de veure el paisatge i vaig a fer un tomb. El cel encara és gris. Les nuvolades s'arrosseguen i es confonen amb el mar a l'horitzó, fins al punt que algun vaixell que s'intueix en la llunyania, és difícil saber si va navegant per l'aigua o volant pels núvols. I si miro a l'indret de la muntanya, veig tota la gamma de verds enlluentits encara per les gotes de pluja: el verd maragda, el verd fosc del pi pinyoner, el verd més grisos de les alzines... I pel cantó de la plana, destaquen unes taques platejades; són els pobles que, de tant en tant, apareixen mig amagats dins la boirina que mandroseja per la vall.

Les bestioles del camp treuen el cap arreserades dins els seus caus, per assegurar-se que ja no hi ha perill de fortes gotellades. I si, de sobte, algun núvol s'esquinça i un raig de sol travessa l'humit paisatge, tot es transforma. És com quan després d'una nit fosca, obres la finestra amb els ulls mig enllaguenyats i t'adones que ja és ple dia. Avui l'aigua i la llum han coincidit uns instants, hi ha sortit un preciós arc de Sant Martí. A partir d'ara tot reneixerà amb força, assaonat per la tormenta que ha netejat l'ambient de partícules molestes. És com un metafòric devassall de llàgrimes purificadores, que et deixen una sensació de pau que no es pot pas explicar...

Gràcies, natura, pel teu regal de colors!!!

M. Roser Algué Vendrells

2010-09-29T21:18:00.004+02:00

Abans que s'acabi el mes vull recordar, que el 4 de setembre del 1924, va néixer a Burjasot el poeta Vicent Andrés Estellés. He trobat un poema seu que parla de la lluna i us en deixo un fragment, aquí al blog, per si us bé de gust llegir-lo.

CANÇÓ DE LA LLUNA

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya.

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara;
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana...

Vicenç Andrés Estallés

Però com que a mi també m'agrada molt la lluna del mar... caldrà que n'hi posi una foto. Així veurem que les dues són molt i molt boniques.

M. Roser Algué Vendrells

LOS NADIES - eduardo galeano

2010-09-20T22:37:00.001+02:00

2010-09-18T22:01:00.012+02:00

Descoberta

Avui he d'escobert en un blog que visito sovint, un escriptor uruguayà: Eduardo Galiano.

M'agradarà compartir amb vosaltres, una petita narració molt poètica que es diu "el mundo", i un vídeo que ens parla de "los nadies" i ens deixa un misatge per fer més gran la nostra solidaritat.

EL MUNDO

Un hombre del pueblo de Neguà, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo. A la vuelta, contó que habia contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

-El mundo es eso- reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia, entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento. Y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas, que no se puede mirarlos, sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.

Eduardo Galeano

2010-09-11T21:10:00.007+02:00

Poema infantil

Mentre navego per internet, si aparto per un moment la vista de l'ordinador, i miro per la finestra, sovint veig unes postes de sol precioses. Avui hi ha un cel molt blau amb uns nuvolets molt bonics. He recordat que tenia un poema infantil , que parla d'un que és una mica trapella...

EL NÚVOL JUGANER

Quan surto de casa,

veig al cel un núvol

que sembla un trapella.

Si ell em veu,

s'amaga.

Si me'n vaig,

em crida.

I com que m'enfado,

em diu:-Feia broma ¡

i em pica l'ullet.

M. Roser Algué vendrells

2010-09-03T21:30:00.011+02:00

Al setembre comença l'escola i també la xerinola

Sembla que l'estiu ja ens vol dir adéu i jo us dic un setembre més, que m'agrada tornar-vos a retrobar en aquest petit trocet del meu espai particular.

Aquest any he fet unes petites vacances a un camping prop del mar. He tingut molt de temps per observar-lo i veure com canvia de color molt sovint. Per això, m'he permès començar la nova temporada amb aquesta senzilla reflexió.

EL COLOR DEL MAR

Diuen que el mar és blau perquè és el mirall del cel ! Però el mar no és blau, ni verd, ni daurat, sovint sol tenir un color indefinit, perquè serà com les circunstàncies ens el facin veure.

Si tenim algú molt especial ben a la vora i contemplem junts la gran immensitat, en calma o encrespada, tan se val, veurem que el mar té el color dels seus ulls, sobretot si la persona que tenim al costat té una mirada tendra i dolça, ja que la mar en quedarà encisada i si voldrà reflectir com en una llarga, llarga besada...

M. Roser Algué Vendrells

2010-06-29T17:00:00.004+02:00

FIDELITAT (havanera)

Les havaneres són cançons marineres originàries de Cuba. Els catalans que anaven a l'illa les van portar a Catalunya i de seguida van arrelar a la nostra terra. Són cançons d'amor, de desamor, d'enyorança... Es canten en català i en castellà. Actualment es segueixen cantant, perquè agraden a tothom.

Tot i que són cançons populars, algunes són obra de compositors clàssics com Ravel o Bizet que en va incloure una (molt coneguda), a la seva òpera Carmen.

Hi ha un cert paralelisme entre l'havanera i el tango i d'altres ritmes caribenys. En aquest vídeo podreu escoltar-ne una que jo vaig fer la lletra i el folklorista sudamèricà ,Tito Corona, m'hi va posar la música. M'encantaria cantar-la enlloc de llegir-la, però no cal pas fer ploure més...

-Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

-Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes...
collarets brillants.

-Les barques de vela
tapen l'horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

-Roseta, la barca,
companya fidel,
de bogar cansada
s'ha tornat estel.

-Tota ella tremola
pintada d'enyor
i es mira amb tendresa,
el seu vell patró.

-Al matí a trenc d'alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna...
orsen cel enllà.

M. Roser Algué Vendrells

Us desitjo un bon estiu i que ens poguem retrobar al setembre.

Os deseo un feliz verano y espero que nos volvamos a encontrar en Septiembre.

2010-06-23T20:46:00.013+02:00

L'ESPLUDANSA

L'Espludansa neix de la il·lusió de mestres i alumnes d'Esplugues per fer, des de les escoles, un entorn participatiu i mostrar-nos com som: una ciutat viva, divertida, participativa, integradora...I res millor que la dansa i els nens i nenes per a fer-ho possible. Es va fer a finals de maig a la plaça de Catalunya d'Esplugues. Hi van participar totes les escoles públiques de la vila i algunes de convidades, de pobles veïns, com la Sant Ildefons de Cornellà i l'escola Montserrat de Sant Just Desvern.

Es un acte d'agermanament per mitjà de la dansa. Els nens i nenes de segon de primària de cada escola van ballar, per separat, una dança diferent i, finalment, van fer una dança tots plegats, però a cada rotllana hi havia nens i nenes de totes les escoles. Ara eren només un grup d'amics i amigues que ballaven la dansa Maïm Maïm...

Jo vaig tenir la gran satisfacció de presentar aquest acte i us puc dir que m'ho vaig passar d'allò més bé, va ser una exprriència molt gratificant. Us he posat aquesta foto de la dansa conjunta, perquè pogueu admirar aquest paisatge tant bonic dels nostres infants dansaires. Si la voleu veure més bé, cliqueu sobre la foto. L'alcaldesa, l'inspector i el regidor d'ensenyament, van repartir obsequis als nens i nenes.

M. Roser Algué Vendrells

2010-06-13T20:16:00.022+02:00

LA GINESTA
(JOAN MARAGALL)

Aquest 2010, fa 150 anys que va néixer Joan Maragall, un dels nostres grans poetes modernistes i per això m'agradaria llegir un poema seu, per fer-li un petit homenatge.

L'estiu ja treu el nas! encara que amb el temps que ha fet fins ara... però sembla que ja és vol despertar. Així doncs, he pensat en el poema "la ginesta", perquè és ara quan aquest arbust fa la seva florida...

Estic segura que si aneu a passejar per la muntanya, quedareu extasiats amb la seva olor i el seu color d'un groc flamejant...

-La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve el temps de la calor.

-Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat;
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

-Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplandent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

-Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.

-Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu,
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.

-Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a correr avall.
(Joan Maragall)

M. Roser Algué Vendrells

2010-06-06T20:58:00.014+02:00

JOCS FLORALS

Un divendres de maig, l' escola Lola Anglada del meu poble, celebrava l'entrega de premis dels jocs florals, als nenes i nenes i em van demanar si podia anar a explicar el meu conte "la kika no s'agrada". Jo els vaig comentar que potser no tindria el mateix interès pels petits que pels més grans ( en principi està adreçat a infants de 7, 8, 9 anys). Em van dir que no hi havia cap problema, ja que tots havien treballat els valors que el conte volia transmetre.

Tots els nens i nenes es van reunir al "porxo" del pati (des de p3 fins a 6è) i jo em vaig asseure sobre una taula, per poder-los observar bé, mentre explicava el conte... Va ser una experiència molt bonica, ja que em van escoltar amb molt de silenci i això sempre és gratificant.

En acabar em van obsequiar amb una planta i també en van tenir una , a més d'un diploma, tots els nens i nenes premiats. Després, els més grans, em van fer una petita entrevista per la revista de l'escola.

Des del primer moment va haver-hi molt bona conexió, tant amb els infants com amb els/les mestres. Per a mi va ser una tarda molt agradable i espero que per a tota l'escola, també. Us en deixo unes quantes fotos... Per cert, una nena d'aquesta escola va guanyar el premi Pilarín Bayés, de contes infantils.

M. Roser Algué Vendrells